Hi ha receptes antigues que caduquen quan els somnis s'apaguen;
amics que es perden en el mar dels records,
abraçades que gelen l'ànima i mirades buides que espanten somriures.
Hi ha paraigües que no curen les ferides,
pells assedegades de bogeria,
parpelles que se'n van amb el primer que passa.
Hi ha cerveses que no són ni amargues,
núvols que s'amaguen darrere la boira,
penya-segats des d'on cridar sense veu.
Hi ha músiques que tanquen els ulls,
tramvies que no porten enlloc,
futurs imperfectes que no arriben mai.
4 comentaris:
Em sembla que es l'hivern amb aquests dies tan ennuvolats. Malhauradament la manca de sol fa que algunes emocions s'amplifiquin.
Deu ser això. Tothom sap que les alegries creixen amb el bon temps i les tristeses moren amb les il·lusions dels rajos de sol.
Això de les receptes antigues i els paraigues és genial...
:P
M'alegro que t'agradi, sense fer soroll, i benvingut!
Publica un comentari a l'entrada