Complicitats

Em desvesteixo de nou. Les veritats absolutes i les frustracions quotidianes m'ofeguen, i ja no em queden màscares rere les que amagar-me. Aferrat al fil de plata, solco oceans desemparats i m'endinso en volcans apagats. Cerco la protecció de Posidó i busco les imatges que m'apuntalin l'ànima. Serf de l'inexorable present, dimiteixo de les meves obligacions impostades i m'alço per deixar pas a l'alegria desfermada. Els dubtes, malferits, aquest cop no impediran que arribi al teu costat.

Onades

El silenci de les onades m'envesteix.
Escolto des de la sorra.
I callo.

Summertime

Envoltat de contradiccions,
assumeixo errors innecessaris
i tallo cebes i carabassó.
Tinc fòbia a les certeses,
he deixat d'escriure cartes
i no acostumo a buscar
les raons dels meus silencis.
M'endinso en mons de paper,
però faig un pas enrere
quan criden a files
des dels altars de l'avorriment.
Il·lumino coves amagades
on habiten monstres mil·lenaris
que no saben mastegar.

Trànsits

Transito pel desert, sense dunes ni cactus.
A l'oest, un filat de cinisme.
Al sud, les arenes movedisses de la ingenuïtat.
Al nord, les espines de l'oblit.
A l'est, el reflex del que ja no serà.
Darrere uns núvols prims s'endevinen totes les vides que he somiat.

La última vela

Querido Don Mario:

Leo que su voz se ha apagado y que su pluma ya no volverá a transmitirnos la alegría de creer en la dignidad y, como si fuera un amigo al que hace tiempo que no veo, todas sus sabias palabras, leídas, disfrutadas, gozadas, pasan por delante en una comitiva que es a la vez jodida y llena de esperanza. Y sé que la semilla de todo lo que nos ha enseñado no se perderá. Y el milagro de haber mostrado cómo querer, la maravilla de la escritura valiente y la ternura que cada uno de sus pasos desprendió harán del mundo un lugar en el que vale la pena pasar un rato. Me hubiera gustado haber podido abrazarle y agradecerle todo lo que hizo. Porque cada uno de sus relatos, de sus poesías, de sus novelas son herramientas con las que esparcir una humanidad que, a veces, parece en peligro de extinción. Descanse en paz, Don Mario y, allí donde esté, probablemente a la izquierda de algún roble, no olvide que le debo un abrazo.

¿A lo loco se vive mejor?

Les pàgines en blanc d'un llibre,
un oceà sense onades,
un ratolí sense formatge,
un futur sense redempció,
les premonicions més inexactes.

Un tren que se'n va a poc a poc,
una carta sense segell ni codi postal,
un dentista sense sala d'espera,
un vampir sense donants de sang,
la boira que tot ho envolta,

i jo, que ballo a les fosques.

El fum d'una nit

El fum d'una nit sense estels,
la claror acollidora d'un far no molt llunyà,
unes petjades que ningú no sap on van,
un volcà apagat que tremola d'emoció,
una carícia sense rumb,
un pastís de formatge i una copa de vi,
una espelma apagada, de color blau,
un instant etern que desapareix,
i se'n va.

Enmig del bosc

Els que ens quedem enmig del bosc
no sabem on mirar
quan el vertigen de caminar sense brúixola
ens domina l'instint.

Els que tremolem al costat del riu
ens preguntem si valdrà la pena
contar les formigues que passen
per sobre dels anhels daurats.

Els que ballem sense por
ens ofeguem de tant de riure
en veure'ns enmirallats
en un destí que no és el nostre.