22.5.09

Trànsits

Transito pel desert, sense dunes ni cactus.
A l'oest, un filat de cinisme.
Al sud, les arenes movedisses de la ingenuïtat.
Al nord, les espines de l'oblit.
A l'est, el reflex del que ja no serà.
Darrere uns núvols prims s'endevinen totes les vides que he somiat.

5 comentaris:

bufffffff ha dit...

sense dubte jo aniria cap al sud...
i segur que en qualsevol moment apareixerà un oasis en mig del desert!!

un somriure i una abraçada!

Rita ha dit...

Tiris per on tiris, trobaràs un oasi que et farà oblidar tot el dolent que trobis pel camí.
Petons!

nimue ha dit...

Els deserts són els llocs on més vida he arribat a trobar moltes vegades. Només cal estar atent...

fada ha dit...

El millor d'aquest desert que descrius sens dubte és que hi ets tu: la mesura enmig de la immensitat. Petons.

LLuNa ha dit...

Estar enmig d'un desert de vegades desespera, però sovint també obra totes les portes a la veritat i al retrobament amb un mateix. Perquè no t'enfiles en un d'aquests núvols i vas cap amunt?
Un petó, et trobo a faltar!