Dies estranys

No necessàriament freds ni especialment apagats, però aquests són dies estranys. En dies així pot passar que un tingui el seu minut de glòria televisiva (convertit en quinze segons) i no estigui a casa per poder-ho veure. En dies així es poden tenir somnis indesxifrables, com aquell en que una amiga està mirant el mar i em diu que no li agrada la meva americana de pana. No me la poso gairebé mai, però m'agrada la meva americana de pana. En el somni, després d'aquesta crítica no tinc més remei que anar a comprar mitjons. Quina altra cosa podria fer, sinó?
Aquests són dies en els que el compte enrere avança a tot drap. Set, sis, cinc. M'espera una porta que finalment s'ha obert. I mentre la travesso recordo totes aquelles persones que m'han empés per a arribar a on sóc. I són moltes. L'home que curava amb flors, la dona que em feia escriure cartes que ningú no llegirà mai, els amics que van brindar amb mi o els que van confiar en les meves possibilitats, entre altres.
Deia que són dies estranys, i pot passar que una conversa no s'apagui fins que, de bon matí, tornen a posar els carrers a lloc. Fins i tot pot passar que l'exposició del Chaplin m'agradi més del que pensava o que la renfe no faci tard. Dies estranys, ves. Dies en els que he rebut algun correu que no esperava i que no sé si ha arribat a bon port algun que he enviat jo. Dies en que algú que em coneix molt poc es pensa que estic igual que fa deu anys. Dies en els que em diuen que tinc dobles i germans per totes bandes. Tot i que jo no en vegi mai cap. Dies en els que he vist com l'alegria prenia forma de llàgrima i un comiat era més suportable del que temia. Dies ben estranys.
Aquests dies estranys deixen una sensació que barreja la meravella i la desolació. El cansament i la satisfacció. La gana i l'empatx.
Durant aquests dies però, tot és possible.