L'he volgut acariciar moltes vegades. Casi podria dir que en conec l'aroma, que en distingeixo la silueta, que en reconec el to de veu. Però la seva mirada segueix sent una incògnita. Té l'estranya mania d'esquivar-me, de marxar just quan jo arribo, de tornar quan me n'he anat. Alguna vegada, instant etern, instant de llum, he pogut sentir com reia. L'he sabut darrere la porta que no he obert, caminant pel camí que no he triat, enmig de la lluna mentre contava estels i onades. Cada nit, quan he tancat els ulls però encara no he caigut als braços de Morfeu, m'acarona els llavis i em diu que no deixi de buscar, que ens trobarem, i que valdrà la pena. Però la llum del matí acabat de néixer converteix en borrós el record oníric del tacte d'una pell que amb prou feines he tastat. I malgrat totes les evidències en contra, no puc evitar seguir creient.
(Foto: Patricia C.)
10 comentaris:
Segueix creient, no perdis l'esperança i de cop pum ho tindràs... Sort!
No la perdo, Sense fer soroll. Merci!
Quan menys t'ho pensis..alehop! La olor, el tacte de la pell, les carícies, els petons, el xiuxiueig...superaran els records dels somnis que et fan creure que és possible!
Un petonet..i qui sap, potser avui...
Qué pena que no entiendo este idioma, agarro una palabra y la capto pero van dos y no puedo. Porque tiene una sonoridad muy bella. Otra asignatura pendiente
Yo estoy segura de que se hace esperar, para que el momento sea del todo perfecto...la habrás pensado tantas veces que ese instante en el que la encuentres,la reconoceras al instante y no la dejarás escapar..y sentirás que ya la has tenido en tus brazos,que ya la has besado y que ya la has sentido...abramos los ojos!está llegando!un besote
Audrey: Qui sap, per què no?
Petons!
Rossana: Yo ando siempre con tantas asignaturas pendientes encima. .. Un abrazo.
Itzara: No pretendo que el momento sea perfecto, qué aburrido sería sin imperfecciones. Pero supongo que sí, que viene llegando. Besos!
Vafa, supongo que siempre seguimos creyendo porque en realidad estamos condenados de antemano a sus besos y sus caricias.
Gracias por agregarme a tus visitas recomendadas. También estás dentro de las mías.
Abrazo enorme!!
Sil
Linda condena la que nos sentencia a tan dulce castigo, pero la más terrible de todas al firmarla inalcanzable.
Un abrazo.
Vafalungo, no es inalcanzable.
No, no lo es, pero lo parece.
Publica un comentari a l'entrada