Avui fa dos anys agafava el vol que tancava la meva etapa a Guatemala. Tornava ple d'il·lusions, però també de dubtes. I amb una estranya però fortíssima sensació que tot aniria bé. Passats dos anys les coses no només han anat bé, sinó que han superat totes les expectatives. He crescut (i no precisament en centímetres), he guanyat apostes i he descobert parts de mí mateix que no sabia que tenia i que m'encanten. La meva vida a Guate va ser un punt d'inflexió. Un temps necessari per a trencar esquemes i per a trobar-me. Per descobrir noves maneres d'estimar el món i d'estimar-me a mi. Per aprendre a valorar les coses des d'altres punts de vista. Per afrontar la por. La por que se m'havia ficat a dins sense ser-ne conscient. Però si vaig poder viure en una ciutat tan violenta i deshumanitzada, què no podré fer aquí, on els carrers i les places em saluden quan m'hi deixo perdre? Si vaig acariciar el paradís, si vaig veure com es donaven la mà el cel i l'infern, com no creure que tot és possible i que un acaba sent allò que fa per convertir-se en el que vol ser.
Fa dos anys, i em sembla ahir. Fa dos anys i em sembla que en faci vint. Vaig encertar marxant, i vaig encertar tornant. Sembla que tot el que em passa transcorri casi a tanta velocitat com la de la camioneta de la foto. La muntanya russa en la que s'ha convertit la meva vida des de llavors està a punt de començar un nou capítol. Només per la porta que es comença a obrir ja han valgut la pena totes les passes anteriors.
Per això, a tots els que d'alguna manera o altra m'heu donat la mà per a que no defallís, moltes gràcies.
(Foto: Patricia C.)
10 comentaris:
Espero que esa puerta que se está abriendo te lleve a descubrir nuevas emociones,sensaciones,ilusiones y sobre todo experiencias...dejate llevar y todo irá bien.un abrazo emocionado.
Company m'ha arribat, crec que són coses que ens han passat a molts, certs viatges que t'han ensenyat... i hem aprés a valorar, que el teu camí es vagi obrint i segueixis endavant. salut.
Vafalungo, sabem que si algun dia hi ha un estat d'emergencia tu no seras dels que es desfaran en miques.
No t'oblidis de donar gracies a la gent de Guatemala, a les persones que no es poden permetre llegir el blog pero no tenen cap dubte en compartir l'aigua, la mica de blat de moro que tenen o el ball amb els visitants. No se si aquesta gent, potser la mes generosa del mon, nomes pot existir perque esta rodejada per alguns dels mes malparits del mon entrenats certament pels mes malparits del mon.
Desitjo de tot cor que facin els anys que facin, encara et sembli que va ser ahir.
Salut,
F
PD: Parlant de muntanyes russes, vaig explicar-te mai la historia de la camioneta Volkswagen que no tenia porta lateral, anava a tota hostia i duia 16 passatgers (amb equipatge) per una d'aquelles carreteres de muntanya (de las que tu ya sabes) de Llatinoamerica? Benvingut al club :-)
A proposito del charquito, el otro dia una compan~era de trabajo, que en su tiempo libre entrena aspirantes a cadetes de la marina (!vaya pasatiempo!) tenia un dicho colgado en su escritorio. Era algo asi como: "Los oceanos no separan continentes: unen a los pueblos".
Salud, "Charquitosaurio",
F
Hola sret Vafalungo! he estat uns dies una mica ausent... així que hola de nou!... i a continuar saborejant el dia a dia!
Itzara: Eso espero! Un abrazo de vuelta!
Sense fer soroll: Si que ens ensenyen, i tant. Com els viatges iniciàtics que ens fan evolucionar. Salut.
Overseas_chef: No me n'oblido, una abraçada!
Srta "y": Benvinguda de nou, se la trobava a faltar. A seguir saborejant, i tant!
Me n'alegro moltíssim que tot hagi anat millor del que et pensaves! És que el fet de descobrir-te a tu mateix no sempre agrada, però crec que sigui com sigui és molt positiu. Jo estic en procés de fer-ho, i de fet cada dia descobreixes facetes teves que ni hauries sospitat mai. Però hi són, i quan són boniques... et sents la persona més afortunada del món.
Que el teu camí segueixi éssent tan ple d'alegria i optimisme com fins ara ;) I esperem que aquesta muntanya russa sigui de molts quilòmetres, per donar un puntet d'emoció a la vida, que sempre convé ^^
Petons Vafalungo :P
de vegades sembla que el temps jugui amb nosaltres i passa volant o massa poc a poc quasi com si tingués voluntat propia. Algun dia faré un viatge que sigui un punt d'inflexió en la meva vida. si.
per cert, una bona dutxa amb aigua calentona és la millor manera de començar el dia! i tant!!! :)
LLuNa: Sí que hi són, tots les tenim, però no sempre les sabem veure. Per ara la muntanya russa puja i puja, fa vertigen, però val la pena!
Petons!
Stel: Sí que sembla que tingui voluntat pròpia. Pel punt d'inflexió, a mi em va funcionar el viatge, però cadascú troba la manera que més li convingui. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada