Fer dissabte

Aspirar els borrissols de pols que deixen els records oblidats. Fregar les taques de melangia enganxada al coixí. Escombrar les pors que transiten pel passadís. Endreçar les il·lusions rebregades. Planxar les ofrenes innecessàries per tal de tenir-les a punt en cas d'emergència. Baixar al mercat per comprar els ingredients amb els que cuinarem la salsa de la vida. Ventilar els sentits adormilats. Sí, demà toca fer dissabte.

Consells

Les tristeses, al riu; les penes, al foc; els instants, perfumats de vida; les alegries, compartides; els mapes, cap per avall; les presses, oblidades; el neguit, sota el coixí; la ràbia, desfogada; els gelats, de xocolata; la cuina, a foc lent; els mitjons, de colors; les passions, intenses; les mentides, ben lluny; els somriures, sincers; les abraçades, imprescindibles; les normes, per trencar-les; les excuses, soterrades; el passat, per re-cordar; el present, per exprimir-lo; el futur, per no perdre l'esperança.

Qui m'havia de dir

Qui m'havia de dir que, a aquestes alçades, em trobaria no amb un sinó amb dos djinns disposats a guiar-me cap a la sortida del laberint. Però com tothom sap, els djinns són bromistes i engalipadors, de manera que em volen portar per camins diferents. Un cap a la direcció de les herbes amargues i les paraules encertades, l'altre cap als volcans de foc i el vent que bufa l'enteniment. I com que ja ho diu el proverbi, que cal anar amb compte amb el que es desitja ja que podria fer-se realitat, buscaré un mirall on es reflecteixi la lluna i trencaré els rellotges que em neguen. Després, apagaré el llum i volaré.

Qui s'apunta a ballar?

Jo sento
cants de sirena
rera la tanca
de tota frontera
(La Troba Kung-Fú)

Quan la nit s'adorm i s'encenen els desigs imagino que em dius que sí. Que m'agafes de la mà i m'acarones l'ànima, que les ones no s'enduen el nostre castell i que les espelmes il·luminen la teva tendresa. Quan el dia comença a caminar, segueixo somiant-te.

Temptacions

Ho reconec, a vegades tinc temptacions de tancar aquesta finestra virtual en la que sembro paraules i recullo confidències, de tancar els ulls i rebentar el rellotge de sorra que m'impedeix abraçar el coixí, de negar les certeses que m'obren les portes, d'esbotzar els fonaments de la meva ingenuïtat, d'aspirar l'amargor de qui ja no espera. I sí, la lluita serà aferrissada, però tornaré a escopir el verí de la derrota i a caminar contra el vent, a navegar per les nit infinites i a cridar que encara sóc aquí.

Fins aquí hem vingut

Uns quants anys després d'haver tret el cap per primera vegada a aquest món boig i estrany torno a bufar espelmes i segueixo demanant desigs. Deixo enrere un nou any ple d'il·lusions, ple de fracassos, ple d'esperances, ple de satisfaccions agredolces i amb un punt més d'aprenentatge i de bogeria. Per tal de celebrar-ho com cal, avui reparteixo abraçades i somriures a tot aquell que en vulgui.

Per un moment

Per un moment vaig creure que volava sobre l'esquena d'un drac alat. Dels que treuen foc pels queixals i espanten cavallers arrogants i princeses presumides. Però no. Atravesso núvols i turbulències, sí, però amb prou feines entreveig el nord. La muntanya russa sense cinturó de seguretat ha iniciat un nou descens a l'infern. Segur que després d'un parell de voltes i d'escopir adrenalina tornaré a respirar l'aire pur de les oportunitats desaprofitades. Mentrestant, però, toca admirar la bellesa del precipici.

Que els ulls no es cansin

Que la txaranga no pari, que el sol no surti, que la il·lusió no s'apagui, que no ens abandoni la rauxa, que els tambors no deixin de sonar, que el viatge sigui plàcid, que la lluna ens il·lumini, que les onades ens acaronin, que els somriures ens acompanyin, que l'espera valgui la pena, que les abraçades ens omplin, que el foc ens purifiqui, que les mans es trobin, que el desert sigui oasi, que el pou ens calmi la set, que el vol sigui sense motor, que els ulls no es cansin de somiar.

El que vull

Jo, el que vull és viure intensament. No cent anys ni amb grans luxes, sinó sentint que cada instant que passa és un miracle irrepetible pel que donar les gràcies a la Deessa Fortuna.
Jo, el que vull és nedar en el mar de la il·lusió. Compartir el viatge submarí amb sirenes i nàufrags, amb esculls de coral i piranyes vegetarianes.
Jo, el que vull és no tenir por. Acceptar les derrotes i les victòries amb el mateix somriure i abraçar el contrincant, que solc ser jo mateix.
Jo, el que vull és desplegar les ales i ballar una rumba per sobre dels núvols. Preparar-me una infusió de menta i escriure-li un conte al meu nebot.
Jo, el que vull és ser vent, i acariciar-te.

Brindis lejano

[Nota: Si passeu per aquí per buscar una mica d'optimisme i d'alegria, passeu de llarg d'aquest post. Avui no toca]

Querida Patoja:
Hoy he tenido que echar un trago a ese Flor de Caña que me prestaste. Sí, ese que abrimos en otro tiempo y otro lugar, y que espera que te pases por acá para brindar por el futuro esplendoroso que nos espera a ambos. Y es que hoy ha sido un día de mierda. Todo lo que pudo haber salido mal, salió peor. Y no sé si te conté, pero mis reservas de afecto recibido están llegando a niveles críticos. Ahora que mis seres más queridos andan lejos, no sabes cuanta falta me hace un abrazo que no sea de mentira, uno que me convenza de que esta soledad que me atenaza no es el inevitable destino de mi porvenir. Y, si puede ser, que venga acompañado de palabras bonitas, de las que hace demasiado que no oigo. Sí, de esas que me ayudan a no dejar de creer en mí. A pesar de los pesares. Y aunque hoy más me hubiera valido quedarme en casa, apagar las luces y gritar bajo la almohada, sé que días como hoy es el precio que me toca pagar a cambio de llevar encendidas los sensores emocionales que me estremecen y me aporrean, pero que también me funden y me acarician por dentro.
Así pues, acepta este brindis lejano, con el que pretendo conjurar los malos espíritus que hoy me han hecho tropezar y con el que quiero volver a encontrar las señas que me conducen hacia las sonrisas.
¡Salud!

La catifa blava

Avui pujaria sobre una catifa blava. Tothom sap que, d'entre les catifes voladores, les millors són les blaves. I obriria els braços per abraçar el vent mentre creuo el mediterrani fins arribar a Turquia. Jo, que no he estat mai a Turquia. I visitaria cases blanques i cantaria cançons que parlen de mariners i de la lluna.
Avui m'agradaria demanar-li consell al druida Panoràmix, però m'han dit que està de vacances. L'Ot el bruixot també em pot ajudar, em sembla. Si el veieu, digueu-li que el busco.
Avui m'agradaria tancar els ulls i despertar creient que és possible.

Receptes d'estiu

És el que té estar de vacances. Que un pot dedicar-se a cuinar, per exemple. Tomàquets farcits de sofregit de bolets. O un pollastre al curri amb cous-cous. Arrós amb verdures a la cassola o una amanida de formatges i fruits secs amb salsa de iogurt. Això sí, és imprescindible una bona companyia. Algú s'apunta a sopar?
És el que té estar de vacances. Que un pot perdre's pels carrers de Gràcia, per exemple. Concerts, cercaviles, confetis i batucades. O trobades, casualitats i surrealisme gracienc. Millor servir acompanyat de ganes de festa i un salpebrat de somriures.
És el que té estar sense internet. Que un no pot passar pels vostres racons a saludar. Tornaré aviat, però. Mentrestant, em podeu trobar pels carrers de la meva Vila adoptiva.

Sargantanes espantades

Els dracs que temps enrere em feien tremolar ara em semblen sargantanes espantades. Potser no és tan mala idea pujar al primer tren que passi i aparèixer enmig del desert del Sudan, a la plaça Virreina o al teu costat. Qui sap què hauria passat si les meves caravel·les no haguessin naufragat, però en el mar de l'oblit els comiats tenen gust de cendra. I tot i que segueixo sense aprendre'm les normes del joc ni les passes del ball, conto les postes de sol que s'amaguen darrere de la meva mirada i em fa l'efecte que encara he de veure moltes llunes.

El que no trobis aquí

No sempre és fàcil deixar enrere els llocs on un ha estat feliç. Les vivències, les emocions i les complicitats que han tingut lloc al piset de Sants en el que he viscut els darrers anys les portaré sempre amb mi, però em toca obrir una nova etapa, aquest cop a les llunyanes terres del sud del carrer Sardenya. M'emporto, tatuats a la memòria, tots els brindis, totes les nits sense dormir, totes les receptes i, sobretot, els somriures del millor company de pis possible. El meu salvavides taronja, la meva col·lecció de postals i la banda sonora de les meves il·lusions també venen amb mi. Espero que no m'acompanyin, en canvi, ni la tropa de formigues desheretades que de tant en tant intenta envair la terrasseta ni alguns dels dubtes que a vegades em fan tremolar davant del mirall. A partir d'ara hauré de fer meu cada centímetre de les quatre parets que m'acolliran. Omplir l'aire que respiraré d'alegria i d'esperança, de paraules, somnis i carícies, i obrir la finestra per a que el corrent d'aire s'endugui les restes d'una soledat mal entesa que no sempre em deixa en pau.

Silencis enllaunats

La ciutat fa olor de silenci. De silenci enllaunat.
Mentre amago els records sota les camises, em pregunto si les pàgines que encara he de passar tancaran el capítol amb un final feliç i si la cafeïna amb la que m'he de despertar em donarà bones notícies. L'escenari en el que m'abrigo del fred que no tinc està a punt de canviar de decorat, però al meu desert ja fa temps que no hi ha tempestes. Per si de cas, regaré les plantes i baixaré a la taverna, per demanar un desig al poeta follet de les tres estacions. Quan vegi sortir el sol al teu costat, sabré que he estat escoltat.

Terres de ponent

A la terra on es pon el sol els agrada ballar rumba. A mi també. Aquesta nit brindaré amb moscatell per a que la música no s'acabi i recordaré que fa uns anys, per aquestes dates, la lluna blava em va fer l'ullet a la platja de Vilanova. Des de llavors, els estels em somriuen sovint. La taula de l'alegria compartida es pararà de nou, i els aires de la vall més acollidora m'ompliran de complicitat i de comiats dissimulats. Abraçaré els companys de trajecte, i després obriré les portes cap a un futur en el que tot està per decidir.

Un polsim de coriandre

Feia temps que les meves tardes d'estiu no tenien gust de coriandre. De somriures extenuats i de pedalades infinites. Encara queden molts monstres per derrotar, però avui han guanyat els bons. Una d'aquestes nits tinc la intenció de somiar. En una girafa que em convida a menjar croquetes, en aplaudiments sota la pluja, en un tren que no se'n va fins que hi puges tu i en la cançó amb la que em demanaries per ballar. I despertaré amb ganes de creure que no ets només una il·lusió.
Avui sóc fum, i tanco els ulls.

En s'estiu

Aquest és un estiu estrany. De gust agredolç i olor de ceba caramelitzada, té una mudança pendent i un precipici que s'ofereix vertiginós. Sí, els penya-segats anuncien canvis prematurs i qui sap on em duran els corsaris. Els núvols foscos amenacen amb una tempesta devastadora, però el derrotisme és una malaltia contra la que em van vacunar ja fa molts anys. El vent xiuxiueja cançons empalagoses i busco la casualitat que m'ompli de colors i serpentines. En el fons, només cal no perdre de vista el far que ens somriu des de la foscor.

Derrotes infundades

Hi ha derrotes que deixen una estranya sensació d'alegria. Moments en els que, malgrat que sembli que el destí ens ha girat l'esquena, podem veure com ens fa l'ullet d'amagat. Tocar el cel amb les mans i despertar-se a l'infern just abans d'obrir els ulls en aquest món boig i meravellós és una experiència que, si més no, mareja. Ara que sembla que el preu dels somriures està pels núvols no em sap greu d'oferir-ne a qui me'ls retorni salpebrats de complicitat. No em sé els passos, però em deixo dur pel ritme vertiginós en el que s'ha convertit la meva mirada. Ja no tinc por, i si cal cridaré que avui he perdut, però que el futur que m'espera és lluminós.

(Sí, ja ho sé, però alguna cançó així de tant en tant tampoc no fa cap mal, no?)

Aquesta història em sona

M'he quedat sense combustible en ple viatge espacial i ara hauré d'aprendre a planejar sense motor. Hauria estat bé que algú m'hagués avisat que segons quins encanteris només funcionen sota la lluna plena i la màgia s'esvaeix a trenc d'alba. Però a aquestes alçades em sembla que estic força acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra. Qui sap, potser em convindria caminar descalç. Sigui com sigui, no deixaré de ballar i demanaré als djinns que, per variar, m'ajudin a aixecar-me de nou. I tornaré a embriagar-me, de vi, de poesia o de virtut, i brindaré amb Baudelaire per oblidar els dols que ens fan créixer.