M'he quedat sense combustible en ple viatge espacial i ara hauré d'aprendre a planejar sense motor. Hauria estat bé que algú m'hagués avisat que segons quins encanteris només funcionen sota la lluna plena i la màgia s'esvaeix a trenc d'alba. Però a aquestes alçades em sembla que estic força acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra. Qui sap, potser em convindria caminar descalç. Sigui com sigui, no deixaré de ballar i demanaré als djinns que, per variar, m'ajudin a aixecar-me de nou. I tornaré a embriagar-me, de vi, de poesia o de virtut, i brindaré amb Baudelaire per oblidar els dols que ens fan créixer.
I la tia Pepa li'n darem un tall
Fa 3 mesos
5 comentaris:
Company, el dols ens fan crèixer però dolen com diu la paraula. Els dols i totes les circunstàncies se'ns claven però marxen com les punxes dels rosers, força nano!
Jo sóc partidària de no oblidar cap dol. Així quan arribes al següent recordes que, tard o d'hora, te n'acabes sortint.
Cesc: Sí que ens fan créixer, però ensenyen quina és la direcció correcta. Una abraçada!
Què t'anava a dir: Oblidar potser no. Delectar-s'hi, tampoc. En fi, ja se sap que és quan plou i fa sol, que les bruixes porten dol. Petons!
Em fas patir. No defalleixis. Tinc una amiga que sempre diu que les coses bones, igual que les dolentes, no duren eternament. Tot passa. Ànims i endavant, Vafa.
Petons.
Ui, no pateixis! Un mal dia el té tothom, suposo, i tot i que les coses no sempre són el que voldria, en realitat no em puc queixar. Però gràcies pels ànims! Petons!
Publica un comentari a l'entrada