El que no trobis aquí

No sempre és fàcil deixar enrere els llocs on un ha estat feliç. Les vivències, les emocions i les complicitats que han tingut lloc al piset de Sants en el que he viscut els darrers anys les portaré sempre amb mi, però em toca obrir una nova etapa, aquest cop a les llunyanes terres del sud del carrer Sardenya. M'emporto, tatuats a la memòria, tots els brindis, totes les nits sense dormir, totes les receptes i, sobretot, els somriures del millor company de pis possible. El meu salvavides taronja, la meva col·lecció de postals i la banda sonora de les meves il·lusions també venen amb mi. Espero que no m'acompanyin, en canvi, ni la tropa de formigues desheretades que de tant en tant intenta envair la terrasseta ni alguns dels dubtes que a vegades em fan tremolar davant del mirall. A partir d'ara hauré de fer meu cada centímetre de les quatre parets que m'acolliran. Omplir l'aire que respiraré d'alegria i d'esperança, de paraules, somnis i carícies, i obrir la finestra per a que el corrent d'aire s'endugui les restes d'una soledat mal entesa que no sempre em deixa en pau.