22.3.08

De mantes i llençols

No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.

(Walt Whitman)


Fes que la teva vida sigui extraordinària
, deia el professor Keating. Per a que no arribi el dia en el que lamentis haver malgastat la teva capacitat d'estimar.
Vaig sentir aquestes paraules per primer cop ara farà uns disset anys. M'agrada creure que encara sóc capaç de pujar sobre la taula i recitar a Whitman. Aquesta pluja no apaga la flama de la meva mirada, però el ball haurà d'esperar. Mentrestant, somiaré que em vens a veure i que brindem pels estels que cauran i pels llençols que ens abriguen els anhels.

22 comentaris:

Anònim ha dit...

Paraules d'un gran poeta que ens les recordes tu que tens una bona capacitat de dir les coses, feia dies que no et veia ara eh! fins aviat!

LLuNa ha dit...

El que està clar és que els teus llençols ens abriguen a tots amb unes paraules sempre tant boniques...
Espero que caiguin molts estels, i que en neixin de nous per il·luminar aquest nou camí :)

Petons guapo!

Què t'anava a dir ha dit...

La idea de que arribi un dia en el que lamenti no haver fet alguna cosa sovint em tortura.

Què t'anava a dir ha dit...

La idea de que arribi un dia en el que lamenti no haver fet alguna cosa sovint em tortura.

Audrey ha dit...

Oh Capitán, mi capitán!!
Que cap pluja ens apagui les mirades, que ballem fins que surti el sol, perduts en la mirada infinita dels ulls més bells i en el cel la més bonica de les pluges d'estels!
Brindo per aquest somni tan bonic.
Gràcies per recordar-me a Keating!
Un petó

vafalungo ha dit...

Sense fer soroll: Paraules que hauríem de tenir més presents, sí. He estat una mica enfeinat, però així que puc miro de passar per aquí. Una abraçada!

LLuNa: Sí, que els estels ens il·luminin el camí i que les paraules ens abriguin! Petons!

Què t'anava a dir: Em sembla que la teva capacitat de viure no s'està pas malgastant, al contrari! Una abraçada!

Audrey: :) Brindem doncs per aquest somni, per en Keating i en Whitman, pels poetes morts i pels vius. Petons.

fada ha dit...

Sí, Vafalungo! Visca el gran poeta que va trencar els esquemes encarcarats de la poesia nord-americana! Cridem, somiem, enfilem-nos a les taules i recitem Whitman. Tots els anhels es faran realitat i els llençols seran d'estrelles i no tindrem mai més fred perquè ens escalfarà la poesia. Gràcies per recordar-nos Whitman, feia molt que el tenia al fons del calaix:)

SHADOW ha dit...

Fas referència a una de les meves pelis, potser la meva preferida. Em va impressionar en el seu moment i segueix fent-ho anys després. Per cert, trobava a faltar llegir-te ;)
Abraçades!

vafalungo ha dit...

Fada: Visca la poesia que ens ha d'escalfar! En paraules del propi Whitman:
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los "poetas vivos".
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas ...

Petons!

Shadow: Sí, de tant en tant s'han de recordar i no oblidar tot el que ens ha ensenyat. Una abraçada!

nimue ha dit...

tinc la sensació que aquella pel·lícula va marcar tota una generació. Les meues amigues i jo ens passàvem el temps buscant qui ens fes de professor Keating a l'institut. Per sort el vam trobar i potser per això estem on estem ara.

la punta de mi lengua ha dit...

Esa sensibilidad de la que gozas es un tesoro...
Gracias de nuevo por el post

Sil.* ha dit...

Vafa!! Es increíble la sencibilidad que transmites al igual que la poesía de Whitman.
Un verdadero placer leerte porque me siento en casa al hacerlo.

Besos enoremes
Sil

stel ha dit...

segur que n'ets capaç! el temps ens canvia però l'escència es manté i les ganes de coses boniques i de brindar pels somnis no s'han de perdre mai!!

un beset,

vafalungo ha dit...

Nimue: Sí que ens va marcar a tots, oi? Jo no el vaog tenir, però he tingut molts altres mestres al llarg de la meva vida, tot i que no hagin estat professors. B7s!

La punta de mi lengua: Lo que sí es un tesoro es que me regales comentarios como este. Un beso!

Sil: Esta es, también, tu casa, por supuesto! Besos!

Stel: No les perdo, no les perdem. Ptonets!

Morgenrot ha dit...

Bellísima poesía. Virtud a raudales.

Saludos

joan ha dit...

supose que en això està l'essència de la vida , de la nostra pròpia vida que s'ajunta a d'altres i que en fa que en puguem parlar de viure. Fer de cada moment que puguem la poesia de viure, malgrat que el ball haja d'esperar anirem assajant els passos amb estels i entre llençols, no creus amic? :) una abraçada

LAIA ha dit...

Si passes per casa meva trobaràs quelcom que et pertany!Petons.

proudemax ha dit...

I quant temps fa que no puges a una taula per recitar a Whitman?

Fes-ho avui, no?

proudemax ha dit...

(per cert, avui he banyat el nen més maco de Lleida! jijiji)

vafalungo ha dit...

Morgenrot: Muchas gracias! Saludos.

Joan: I tant que assajarem, i seguirem recitant aquesta poesia de viure. Una abraçada!

Laia: Oh, moltes gràcies! Quina il·lusió! :)

Proudemax: El nebot més guapo de Lleida i del món mundial sí que pujarà a sobre la taula i recitarà a Whitman!

proudemax ha dit...

Jajjaja!! i això ja ho sap, la seva mare?

vafalungo ha dit...

Oh, no sé si ho sap, però segur que li sembla bé. Potser ella també pugi a sobre la taula.