Se ve que dicen

Que el sol tensi fort les pells

i que sonin els tambors
Que sonin més els trons
que les bombes dels senyors
Cantem perquè caigui l'aigua
i que rovelli els metalls
(La Troba Kung-Fú)

Cuentan que las cosas no siempre son lo que parecen.

Se rumorea que las hordas negras del miedo se extienden imparables a lo largo y ancho de la tierra.
Que cada vez hay más gente que se olvida de reír, de abrazar al vecino cuando tiene frío.
Se dice que los hay que convierten su vida en pesadilla.
Me comentan que la gente pierde los colores de la vida por el camino, pero que no se dan cuenta.
Se oye que los que resisten los envites de la desazón se repliegan.
Llegan notícias de nubes tormentosas, que siembran de ignorancia y remordimiento los prados de la amistad.
Se sabe que el muro de la indiferencia aumenta con cada desentendimiento.
Se escuchan cercanas las refriegas nacidas de la mentira.

Pero no hay que creer todo lo que se dice, sino lo que se vive, y hasta nueva orden, la vida sigue siendo un milagro que no debemos desaprovechar.

Que arribi l'estiu

Aquest cap de setmana m'ha arribat una breu insinuació estival. El concert del Carles Belda n'ha tingut part de culpa. Amanit amb un envelat de Festa Major. M'he adonat que trobo a faltar (més del que pensava) aquests vespres inacabables, aquesta fresca que invita a seure en una terrassa i fer una cervesa mentre les coincidències prenen cos. Dies en els que la música i la llum alegren el dia. La vida al carrer, on tot és possible i tot té sentit. El foc purificador de Sant Joan encara és lluny, però. I abans no arribi encara falten moltes llunes. Que arribi l'estiu!

Persecució

L'he volgut acariciar moltes vegades. Casi podria dir que en conec l'aroma, que en distingeixo la silueta, que en reconec el to de veu. Però la seva mirada segueix sent una incògnita. Té l'estranya mania d'esquivar-me, de marxar just quan jo arribo, de tornar quan me n'he anat. Alguna vegada, instant etern, instant de llum, he pogut sentir com reia. L'he sabut darrere la porta que no he obert, caminant pel camí que no he triat, enmig de la lluna mentre contava estels i onades. Cada nit, quan he tancat els ulls però encara no he caigut als braços de Morfeu, m'acarona els llavis i em diu que no deixi de buscar, que ens trobarem, i que valdrà la pena. Però la llum del matí acabat de néixer converteix en borrós el record oníric del tacte d'una pell que amb prou feines he tastat. I malgrat totes les evidències en contra, no puc evitar seguir creient.
(Foto: Patricia C.)

Epístola desesperada

Benvolguda senyora Concentració:

Li envio aquestes línies com a intent desesperat de reconciliar-me amb vostè. Mai no hem tingut una relació molt fluida, és cert. Assumeixo que no sempre l'he tingut prou present, i li demano disculpes. Però entengui que sempre he estat una mica dispers, de la mena que vostè anomenaria un somiatruites. A més, he caigut sovint en la temptació dels encants de la senyora Distracció, ocasions que vostè aprofita per desaparèixer. No la culpo. Però hauríem de mirar de trobar alguna solució. Què li sembla si organitzem uns torns de visita? Li proposo que em vingui a trobar en aquelles hores en les que la seva presència resulta imprescindible, i entre els dos impedim l'accés del senyor Imprevist. Li asseguro que estaré per vostè, i que la nostra serà una relació productiva.

Esperant notícies seves, em poso a la seva disposició i espero tingui a bé considerar aquesta súplica.

¿Para qué escribir?

A veces me pregunto por qué escribo. En este blog, en mis libretas, en cualquier servilleta que tenga a mano. Un proyecto de novela, varios cuentos sin final feliz, algunas poesías malas y muchos diarios de viaje. ¿Y para qué? ¿Para descubrir quién soy? ¿Para que los que pasan por acá sepan apenas una ínfima fracción de mi existencia? ¿Para conocer de forma virtual a otras personas con intereses y situaciones similares? ¿Para tener la extraña sensación de sentirme acompañado en mi aislamiento voluntario? ¿Para desnudar mis miedos y mis locuras? ¿Para descifrar mis máscaras? ¿Para descubrir el yo que escondo detrás de la manta que me abriga del frío de la soledad? ¿Para tener la vana ilusión que hay quien puede vislumbrar mi alma sin apenas conocerme? ¿Para buscar quien me convenza de mis débiles certezas? ¿Para tentar la suerte? ¿Para ordenar mi caos interno? ¿Para vencer el sueño? ¿Para alimentar mi exhibicionismo emocional? ¿Para que quede constancia? ¿Para trazar un mapa de pistas que conduzca a mis refugios secretos? ¿Para compartir con el mundo un leve reflejo de la luz que nos hace crecer?
Seguramente, para hacerme estas preguntas y no encontrar respuestas.

El monstre dels ulls vermells

La bèstia immunda m'ha mirat fixament. Sense parpellejar, amb el seu ull envermellit. El monstre ferotge m'ha assetjat, sense descans. Torna-hi. Tremolor, nervis, por. Torna-hi. Crec que he repetit la meva actuació estel·lar uns deu milions de vegades. Però cal tenir en compte que no m'enfrontava a una càmera des que havia assistit de públic al Filiprim, i aquest cop era un pla curt durant més de mig minut. He aguantat estoicament les embranzides i les estocades de la fera. He hagut de posar-me una disfressa per a la que encara no sé si estic preparat. Sense salvavides, m'he llançat al mar i he començat a nedar. Per ara no m'ofego, però veig la meva illa força lluny. Coses més rares mos han de passar. I demà, l'oferta de la setmana, pagui'n dos i emporti-se'n tres. Això si abans no acaben amb mi.

Receptes antigues

Hi ha receptes antigues que caduquen quan els somnis s'apaguen;
amics que es perden en el mar dels records,
abraçades que gelen l'ànima i mirades buides que espanten somriures.
Hi ha paraigües que no curen les ferides,
pells assedegades de bogeria,
parpelles que se'n van amb el primer que passa.
Hi ha cerveses que no són ni amargues,
núvols que s'amaguen darrere la boira,
penya-segats des d'on cridar sense veu.
Hi ha músiques que tanquen els ulls,
tramvies que no porten enlloc,
futurs imperfectes que no arriben mai.

Onades i marees

aunque el mar vuelve nunca es el mismo mar
la tierra nos devuelve otro sol cuando gira
y todo tiende a huir y vuelve a empezar
y cambia de impresión cada vez que respira
y nadie sabe si esta vez es la vez
(Pedro Guerra)

Hi ha moments en que un veu venir canvis importants. Com una onada llunyana que no para de créixer i que saps que t'arrossegarà. Per bé o per mal, la sacsejada que m'espera em portarà lluny. No geogràficament (per ara), sinó emocional i, sobretot, laboralment. Fins ara sempre he estat capaç d'adaptar-me a situacions surrealistes i inversemblants. Fa respecte, evidentment. I il·lusió, perquè negar-ho. Hauré de canviar alguns hàbits. Ja ho he fet moltes altres vegades. Si he pogut ser mosso de magatzem, cambrer, tècnic de laboratori, científic, formatger, consultor, professor, auditor, cooperant, llibreter, lector professional, corrector d'estil i traductor, què no podria ser? Mentre arriba aquesta onada carregaré les piles i agafaré forces per si cal surfejar-la, buscaré referències per si em porta tan lluny que em perdi. I buscaré calor, per si fa massa fred.
(Foto: Punta Manabique, Guatemala)

Locuras

Una mañana, nos regalaron un conejo de Indias.

Llegó a casa enjaulado. Al mediodía, le abrí la puerta de la jaula.
Volví a casa al anochecer y lo encontré tal como lo había dejado: jaula adentro,
pegado a los barrotes, temblando del susto de la libertad.
Eduardo Galeano

El mundo ha enloquecido, y yo con él. Así ando, muerto de miedo ante la posibilidad de convertir en real uno de mis sueños, una de mis locuras. ¿Dónde enseñan a pilotar ilusiones? Tendré que ser marinero para llevarla a buen puerto. O quizá pastor, para criarla, cuidarla y guiarla. A lo mejor jardinero, para regarla, podarla y hacerla crecer hasta que dé frutos. Si finalmente el dulce sabor de la victoria me embriaga, le diré a todo el mundo que soñar es gratis, que luchar es necesario, que creer es imprescindible y que lograrlo es posible.

L'home de paper

A vegades sóc un home de paper. Busco paraules que m'omplin de sentit. Quan he cregut trobar-les, les corregeixo, les canvio, en busco de millors. A vegades sóc una pàgina en blanc. El silenci pot ser una pàgina en blanc. A vegades el traç de la tinta és tant lleu que amb prou feines desxifro què sóc. A vegades faig tan mala lletra que ni jo no m'entenc. A vegades sóc un home de paper, i tremolo amb el vent, però vull omplir-me d'aventures i poesia, de fotografies i il·lustracions. A vegades em rebrego i res no té sentit. Quan ploro se m'esborren les lletres de les pàgines ja passades. A vegades sóc un home de paper. I les ficcions més absurdes em semblen miralls. Passejo al costat d'herois i malèvols advocats, de perdedors avorrits i de cronopis. Quan sóc un home de paper. Si mai trobo una dona de paper, em convertiré en gripau. Si mai trobo una bruixa de paper, em convertiré en xocolatina. Si mai trobo a Ulisses em convertiré en mar de paper. Quan sóc un home de paper, desvetllo misteris i somric. Però només a vegades, quan sóc un home de paper.

Tornem-hi, que no ha estat res

Si ves la página medio vacía,
vas a tener que aprender a mirar.
Si ves que no avanza na’ tu barquita,
hay que sacar las manos y remar.
(Lagarto amarillo)

Si algú encara estava de vacances, demà la sacrosanta rutina ens tornarà a agafar a tots de la mà. Enrere queden dies d'àpats i regals. Comença un any nou que té bona pinta, però millor no refiar-se, ja se sap que les aparences enganyen, i si l'any és de traspàs, encara més. Per afrontar-lo, disposo d'eines i joguines noves. Han caigut a les meves mans un aparell per preparar fondues, un abonament per a la filmoteca, el Coser i cantar d'Antònia Font, una càmera i un abric a ratlles.
També porto a la maleta un viatge a terres basques i algunes casualitats. Una finestra tancada per a que no tinguem fred i un intent d'arribar a la lluna. Un alleujament, un sopar japonès i uns quants somriures del Sergi. S'obriran portes i s'encendran espelmes. Mantinc alguns bons propòsits i una estranya sensació que tot va massa de pressa, i que, abans d'arribar al meu destí, em ve de gust baixar i disfrutar del paisatge.

El fútbol y yo

La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber.
A medida que el deporte se ha hecho industria,
ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.
Eduardo Galeano

El fútbol y yo tenemos una difícil relación de amor-odio. Como la de dos amantes que ya no se soportan pero todavía se necesitan. Hemos pasado por el enamoramiento, la pasión, la rutina y el aburrimiento demasiadas veces. No puedo evitar emocionarme ante un espectáculo (que no deporte) que desde pequeño aprendí a entender. Congenié con el jugar bien antes que ganar y, a veces con orgullo y otras avergonzado, he sentido los colores blaugrana como propios. Creo que desde que veía a mi abuelo sonreir cada vez que el barça marcaba. Sin embargo, aborrezco el negocio que significa, el aborregamiento colectivo que provoca, el fanatismo que desprende, el dinero que mueve. Todo ello me llevó, ya hace tiempo, a renegar del fútbol, hasta que me reconcilié con él a raíz de ser excusa de encuentros intersemanales en el bar Roure algunos miércoles y sábados. Claro que las croquetas de jamón, las conversaciones y las Moritz también ayudan, y muchas veces logran que nos olvidemos de la pantalla.
De alguna forma, el fútbol me ha enseñado que no siempre se gana, que puestos a perder mejor hacerlo con dignidad, que no siempre gana el más fuerte, que hacer feliz a la gente es difícil pero merece la pena intentarlo y que el mundo está rematadamente loco si unos tipos cuyo principal objetivo consiste en meter una pelota dentro de una portería ganan carretadas de dinero. Aunque contradiga muchas de mis creencias, me gusta el fútbol.

(Nota: Mensaje publicado y eliminado en noviembre, rescatado por orden directa e inapelable de un amigo al que echo de menos)

El mar de la incertesa

Hi ha dies en els que em llevo amb l'ànima extenuada i els peus freds. Res que no arregli un bon cafè, però. Avui tinc la mirada seca i ganes de menjar xocolata; d'espantar maleficis i de reconèixer que m'he tornat a equivocar. Estic cansat de nedar pel mar de la incertesa. Vull trobar un drac màgic i que m'ensenyi a volar. O almenys, a treure foc pels queixals.

Cosas que me gustan (I)

Recibir mensajes, los globos de colores, el confeti mientras vuela, dormir, abrigarme, bailar, los lacasitos, Gràcia, las estrellas fugaces, mi sobrino, la complicidad, recordar Guatemala, soñar despierto, las fiestas mayores, escribir, las confesiones alrededor de una botella de buen vino, el olor del sofrito de berenjena con romero, las casualidades, los trenes eléctricos, la confianza, viajar sin equipaje, una caricia inesperada, las olas, los volcanes, la luz de la luna y la de los faros, La Troba Kung-Fú y Antònia Font, que valga la pena, leer a los grandes, el Circ Cric, los dibujos de cuando era niño, la vista desde el Aitxuri, la mitología, los encuentros, Un lugar en el mundo, que me escuchen, Lisboa, la ternura, la utopía, Galeano, los gatos, la ilusión, el tortosí, el mediterráneo, las bicicletas, creer que es posible, los quesos, los blogs que visito, donar sangre, las fotos de Joan, las postales, las velas, que me enseñen, que no tengan miedo, la pausa en el camino, els Castellers de Sants, que no duela, el acordeón, el misterio, Nicaragua, que no me engañen, la calma después de la tormenta, las marionetas, los gorros de colores, el té con menta.

Una de mitjons

Aquest any als reis mags els he demanat que em portin mitjons. Tant és sí són foscos com la nit o de colors com els meus somnis. Els que encara em queden tenen una sospitosa tendència a desaparellar-se (a qui em recorden?). Com un que jo em sé, són molt independents i volen descobrir el món pel seu propi peu. La cosa no seria greu sino fos perque encara sóc una mica supersticiós i algú una vegada em va dir que portar els mitjons desaparellats porta mala sort, i a més fa lleig. I clar, un que s'ho creu tot ha de fer equilibris impossibles. També podria anar descalç o amb sandàlies, però sóc massa fredolic.
Podria haver demanat moltes altres coses, però s'ha d'anar amb compte amb el que es desitja.
Així, podria haver demanat felicitat, però feliç, malgrat tot, ja ho sóc.
Podria haver demanat amistat, però tinc els millors amics que un pugui voler.
Podria haver demanat una princesa blava, però sóc més aviat republicà.
Podria haver demanat que se'm cumplissin els somnis, però em semblaria abusar després d'haver fet realitat il·lusions impensables.
Podria haver demanat moltes coses, però em sembla que si no les aconsegueixo per mi mateix no tindrà el mateix valor.
Podria haver demanat temps, però tinc tota la vida per davant.
Podria haver demanat un gorro taronja, però ja en tinc un.
Per tant em quedo amb els mitjons.

Sorgin Dantza

Després d'uns dies d'àpats nadalencs, aquesta tarda me'n vaig al País Basc. Amb un meteoròleg, un flautista i un ballarí. Ens perdrem per les seves valls misterioses i ballarem amb les seves bruixes. Els viatges a aquesta terra sempre han estat especials. Terra de bon menjar i bona gent. De llegendes i música. De pluja i pedres. D'akelarres i onades. Seran les primeres vacances que faig en dos anys. Passarem fred, però valdrà la pena.

Missatge nadalenc institucional al Charquito

Aquests dies tothom reparteix bons desitjos: que passis un bon nadal, que el 2008 se't cumpleixin tots els teus desitjos, que passis unes bones festes amb la gent que t'estimes...
Aquests dies la gent s'intercanvia regals: l'amic invisible, el cagatió, el pare Noel, els reis mags...
Així, per celebrar que ja hem passat el solstici d'hivern i a partir d'ara cada nou dia ens obsequia amb una mica més de llum, jo us regalaré, a aquells que passeu per aquí sovint i em premieu amb els vostres comentaris, un instant que m'agradaria compartit amb vosaltres, els i les que ompliu d'alegria aquest espai virtual:

A la LLuNa li regalaria un somriure i una camèlia, una passejada i un riu.
A la Nimue li regalaria la calor de l'estiu, un conte dels seus i un núvol poruc per a que pugui espantar-lo i ballar sense parar.
Al Joan un viatge en el tren de l'alegria, per a que reculli somriures per a la seva estació.
A la Shadow li ensenyaria a volar sense por per sobre dels núvols per a que li arribi l'escalfor del sol i no tingui fred.
A la Proudemax li regalaria una regadora taronja per a que cuidi dels seus cactus.
A Chef le regalaría toda la suerte que merece, un abrazo y un abrigo amarillo.
A l'Alba un sofà per a que escolti Hansel i Gretel, i somrigui imaginant móns de color blau.
A Svor una orquídea y una bola de cristal para que siga con sus predicciones.
A La punta de mi lengua le prestaría un poco de mar, un mucho de calor y algunas preguntas a las respuestas que ya sabe.
A La Doctora una armilla roja y un guiño divertido.
A l'Audrey un pinzell per a que pinti de colors tot el que l'envolta.
Al Overseas_chef molta energia i un estel que el guiï cap a nous horitzons.
A la Srta "y" una nina plena de cireres i uns quants punts suspensius.
A Lamoni música alegre y un arco iris.
A la Sistera tot el que vulgui.
Als anònims i a tots els que passeu sense dir res, una abraçada molt gran i la llum d'un far proper.
A mi, que seguiu per aquí.

Absències

yonqui d’amor sóc
el meu cos vesteix de dol
un somriure per passar la nit
(Dusminguet)

Em falten tantes coses. Em falta la teva llum, i no m'hi veig. Oblido les paraules que no vull escoltar. La lluna s'amaga si estic enboirat. Les teves passes s'esborren, i resto perdut. La teva ma m'abraça, m'acaricia, m'allunya, m'abriga, m'ofega i m'enfonsa enmig del silenci. Em queda la teva imatge, i tot és amarg. Les teves ales no saben enlairar-se; la teva raó, quan somio, em diu que tinc fred.
Em falto jo quan no hi ets.

Ressurreccions

Voldria canviar de pell com una serp cansada; i ressorgir com un estel que sospira, i desapareix.

Días de robles

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero puede ocurrir que de pronto uno advierta
que en realidad se trata de algo más desolado
uno de esos amores de tántalo y azar
que Dios no admite porque tiene celos.
(Mario Benedetti)

Hay días que siento que mi ritmo y el del mundo no andan ajustados. Días en los que pierdo abrazos y gano nostalgias. Desde el encierro de mi caparazón hay demasiadas cosas que no comprendo. Los lugares que fueron santuario me parecen ahora vacíos, y una infusión me consuela más que el brillo de una mirada apagada. Días en los que me perdería en un jardín botánico e invocaría al Dios de la lluvia para que me limpiara por dentro.
Días en los que juraría que no existo.