yonqui d’amor sóc
el meu cos vesteix de dol
un somriure per passar la nit
(Dusminguet)
el meu cos vesteix de dol
un somriure per passar la nit
(Dusminguet)
Em falten tantes coses. Em falta la teva llum, i no m'hi veig. Oblido les paraules que no vull escoltar. La lluna s'amaga si estic enboirat. Les teves passes s'esborren, i resto perdut. La teva ma m'abraça, m'acaricia, m'allunya, m'abriga, m'ofega i m'enfonsa enmig del silenci. Em queda la teva imatge, i tot és amarg. Les teves ales no saben enlairar-se; la teva raó, quan somio, em diu que tinc fred.
Em falto jo quan no hi ets.
9 comentaris:
Per què quan ens falta algú o no el tenim tan aprop com voldríem ens podem arribar a sentir tant perduts? Tan tristos i desorientats...
Tan de bo trobis aquesta persona que et faci trobar el teu rumb, però segur que tu ja saps cap on has d'anar, només has d'obrir bé els ulls!
Muakkk!
Hi ha mancances que no sé si sabrem entendre mai, però el camí, malgrat tot, el decideixen les nostres passes.
Sí que hem d'obrir bé els ulls, junt amb tots els altres sentits. No sé on aniré, però. Allà on sigui valdrà la pena. Tot i les absències.
Un petó!
N'estic segura que sí! I qui sap, en aquest camí potser algun dia ens trobem ;)
Tot pot ser, i tot i que no sé com s'arriba fins a la lluna, seguir el camí sota la seva llum ha de ser un plaer, sens dubte.
Per cert, avui està plena i no em cansaria de mirar-la.
Petons llunàtics.
aquí una intentant entendre les absències. Fins i tot quan l'absent sóc jo mateixa.
Ptons.
A mi també em passa com aquell poeta que deia: " em costa imaginar-te absent per sempre més..."
Qui sap, potser la lluna plena d'aquesta nit ens assenyali el caminet.
Un petó
Nimue: On devem ser tots plegats que estem perduts de nosaltres? Potser l'absència d'un mateix sigui la que permeti trobar-se i conèixer-se a un mateix de la millor manera. O potser no. Petons!
Audrey: Tant de bo; i aquest caminet, que sigui ple d'oliveres i camèlies, d'esquirols i de menta. Així segur que no el perdríem de nou.
Un petó!
Ei vafalungo, a tu que sempre has tingut paraules amables per mi, a tu que ens cuides a tots a través del teu espai, a tu que estàs trist, buscant el que no trobes... T'envio una abraçada de les més càlides i un sac d'ànims per trobar el camí del somriure un altre cop. Cuida't molt i ja saps on em pots trobar. Fins aviat!
Moltes gràcies, Shadow! No és ben bé trsitesa el que tinc, és més aviat una desorientació passatgera amanida amb un polsim de nostàlgia, però moltes gràcies per l'abraçada i els ànims!
Un petó
Publica un comentari a l'entrada