I amb aquest títol no em refereixo a la
novel·la de Raymond Queneau, sinó a una sensació que últimament m'acompanya. Com
Ícar, jo també voldria volar cel amunt, tot i que sé que si ho faig perdré les ales i cauré al mar. Vull escapar de laberints i presons per abraçar el sol. No sempre trobo el terme mig, però he après a pilotar el meu propi rumb. Potser naufragui, però haurà valgut la pena intentar-ho. I qui sap, potser em converteixi en submarinista. I descobreixi tresors enfonsats i sirenes amagades.
9 comentaris:
Hola Vafalungo,
Quan trobis el tresor i la sirena no paris...
Jo em vaig trobar en la situacio descrita pel Sabina moltes vegades
(No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió) pero algunes vegades he donat una darrera empenta i ha funcionat.
Bona pesca, ja em diras com ha anat la cabussada...
F
Pels viatges cap al sol, tot i el risc de perdre les ales! Tot i els perills que entranyen, aquestes aventures sempre porten alguna cosa bona.
Overseas_Chef: Les empentes sempre ajuden quan un es queda sense forces per seguir. De tresors, algun he trobat. De sirenes, per ara no.
Una abraçada.
Audrey: Posats a perdre-les, almenys que sigui en l'intent d'assolir el que més anhelem. Sinó, de què ens serveix poder volar?
Una abraçada i benvinguda!
Buenas!!! aca ando tocando la puerta pero nadie abre.
Buenas! Nadie abre? Acá todas las puertas están abiertas! y las ventanas, y los balcones...
jo també em sent Icaro molt sovint. On es pot estar millor que volant?
si no et llances no ho sabràs mai!...
Nimue: Volar és una meravella, sens dubte. Tocar els núvols amb les mans, abraçar els estels, perseguir estornells... Però a vegades s'ha de saber tocar de peus a terra. I si volem massa amunt hem d'estar disposats a caure al mar. Potser nedar a les profunditats de l'oceà pot assemblar-se a volar?
Srta "y": Em llanço, senyoreta. Sortiré de la presó i planejaré sobre les ones i les valls. No sé si les ales aguantaran o si cauré al mar, però crèguim, ho sabré aviat.
Publica un comentari a l'entrada