6.12.07

Lunas de arena

Sueño
y me ahogo a veces
al amanecer.
Y al igual que tú, espero
sin saber qué espero.
Tal vez que mañana,
al despertar,
me hayan crecido
unas enormes alas blancas
y que no duelan
y que no tenga miedo.

(M. Dolors Millat)


La setmana passada la Dolors va presentar a l'Ateneu el seu llibre Lunas de arena. Els seus ex-alumnes no hi vam faltar. La sàvia mescla de poesia i fotografies ens transportà a través de conjures, certeses, comiats, prodigis, geometries i redempcions. El seu contagiós amor per la paraula escrita ens havia unit. No n'hi ha per menys. El miracle de les seves classes m'ha permès perfilar una mica qui sóc. Si fujo dels tòpics, si m'atreveixo, si em llenço a la piscina de la creació és, en part, gràcies al coixí de les seves ensenyances. Si he tornat a néixer és perquè em va donar les eines per aconseguir-ho. En acabar la presentació em va donar un últim consell. No l'oblido.
El millor dels èxits, Dolors, i que la fortuna et somrigui.

4 comentaris:

© Claudia, la chef ha dit...

Muchos necesitamos alas. Me alegro que Dolors te las de en verso y en prosa.

vafalungo ha dit...

Las alas no sólo me las dio, también me enseñó como se utilizan. Ahora falta que me lance por el acantilado y las sepa desplegar. Pero eso ya depende únicamente de mí.

© Claudia, la chef ha dit...

Ya verás. Después yo recogeré alguna pluma que quieras regalarme y echaré a volar.Un besote. (enero está bien para emprender un vuelecito a Madrid y beber por el suelo y el cielo varias copitas de ron)

vafalungo ha dit...

Con alas o sin ellas me organizo y busco la mejor fecha para visitarte. Te regalo las plumas que quieras, pero con una estilográfica logras hacernos levitar a todos!