Son las fiestas de la Mercè y apenas he dormido unas tres horas, pero me levanto a las seis de la mañana y me dirijo a la estación de Sants. El tren sale a las siete. Llego al andén justo a tiempo de ver como se cierran las puertas delante de mis narices. Espero al siguiente. Dos horas después anuncian la salida del que va a Zaragoza. Me subo medio muerto de sueño. Por lo menos los asientos son de los cómodos. Pero no queda ni uno solo libre. Me aposento en la parte delantera, justo el mejor lugar para que cada bocinazo del conductor me despierte. Hasta que llega el revisor y me informa que ese tren no para en Lleida. Me bajo en Tarragona y veo que el siguiente tren que sí para no sale hasta la una. Llueve a cántaros y sólo puedo tomarme un café con leche en el bar de la estación mientras se agota la batería de mi móbil. Pero horas después llego a la habitación 431 del Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Y logro conocer a Sergi.
Ha valido la pena.
Marta
Fa 5 mesos
6 comentaris:
Això només ho poden fer els tiets rumberos i valents. En Sergi estarà molt orgullós de vostè!
I després, llegint tot el que ha escrit... penso i reflexiono sobre si he viscut d'esquenes al present, conduïnt la vida asseguda al revés, enlloc de mirar endavant i, de tant en tant, donar un cop d'ull al retrovisor per mirar de no tornar a cometre els mateixos errors.
I per molt optimista que hagi estat jo... per molt que hagi predicat la llibertat i hagi intentat disfrutar de cada moment com si fos exquisit i únic, per moltes il·lusions que hagi despertat dins meu... llavors un dia et desesperes quan no pots fer res, quan emmalalteixes i les coses ja no depenen tant de tu...
Uns escrits realment bonics i que omplen d'optimisme! Felicitats
LLuNa
Proudemax: Els nebots rumberos i valents bé ho mereixen. De moment, jo ja estic orgullós d'ell.
LluNa: Si el que està aquí escrit l'ha portat a aquestes reflexions, aquest blog ja ha fet molt més del que hauria imaginat. No deixi d'il·lusionar-se. La desesperació a vegades forma part de l'aprenentatge, però no perd aquell que s'equivoca, sino aquell que es rendeix. El seu comentari m'ha recordat l'aforisme de'n Tagore, aquell que diu que "si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles". És tòpic, però no per això deixa de ser cert.
Sigui benvinguda.
Tota la raó del món! De vegades hom fa coses per un altre i ni ho sap.
Encantada de compartir aquests moments.
Un petó!
P.D:acabo de crear un blog, amb l'emoció i tot plegat ^^
A veure si ens hi veiem per allà també!
No ho dubti, passaré de tant en tant a veure on porta aquesta barca seva.
Moltes gràcies^^ no sé a quin port anirà la barca, però segur que el viatge és millor si vaig acompanyada ;)
Fins aviat :)
Publica un comentari a l'entrada