30.9.07

Que lanza fuego en su respirar

Sempre m'han fascinat els volcans. Una muntanya imponent expulsant foc és una visió que m'hipnotitza. La natura en el seu estat més pur, més primigeni.
No sé quin significat pugui tenir, però des de petit la presència dels volcans ha estat constant en els meus somnis. La visió de rius de lava i de guspires que exploten al cràter d'algun cim formen part del meu inconscient. Aquestes últimes setmanes han tornat a ser un element oníric habitual.
No sabria explicar la meva vida a Guatemala sense la presència dels volcans. Començant per la màgia inexplicable que desprèn el llac Atitlán, envoltat de volcans. O la cura que va significar pujar al Pacaya, el primer volcà actiu del que assolia el cim, just després de les duríssimes setmanes de l'Stan, segurament les més esgotadores a nivell físic i emocional que he viscut mai.
Temps després tornaria a pujar el Pacaya i l'Acatenango, que tot i que estava inactiu permetia una visió privilegiada del Fuego. O el Santa Ana, a El Salvador, que va entrar en erupció just quan vaig passar per allí i una mica més i no puc tornar a Guatemala.
(foto: Gemma G.)
Salut, doncs, als deus Hefest i Vulcà i que la seva força ens acompanyi.

11 comentaris:

lazaro ha dit...

Estroboli es mas asequible, lo tenemos cerca de casa y no decepciona en trando en erupcion cada 20 minutos :)

vafalungo ha dit...

Lo añadiré a mi "lista de lugares que debo visitar sin falta". Aunque creo que necesitaré varias vidas para poder terminarla, ganas no faltarán.

Claudia, la chef ha dit...

Tienen algo los volcanes que sólo sabemos cuando estamos cerca de ellos. Los de Costa Rica te gustarían mucho. El Arenal es una auténtica maravilla. Y la foto que tengo del Acatenango, que es tuya, me inspira paz. Qué ironía, cuando el volcán ruge...

vafalungo ha dit...

Añadimos Arenal a la lista, pues. Sí, transmiten algo increíble. Mezcla de paz, fuerza primitiva, majestuosidad, misterio, poder, destrucción y regeneración. Al Acatenango volvía a subir mañana mismo, si pudiera. Y me tomaba un mi roncito desde el cráter.

LLuNa ha dit...

Qui pugués viatjar tant!! viatjaria al món dels somnis, per fer-los realitat tan sols un instant...
però aqui encara queda molta feina per fer, no?

Vinga, molts petons!

vafalungo ha dit...

Per sort cada nit l'ànima viatja al món dels somnis (sense bitllet, això sí) i ni que sigui durant una estona, els fa realitat.
Fer-los reals mentre estem desperts és feina nostra. Ja sigui viatjant o transformant allò que ens envolta en el que ens agradaria que fos. Moltes vegades no cal anar gaire lluny, n'hi hauria d'haver prou estant obert a veure els llocs i les coses amb altres ulls.

Petons.

LLuNa ha dit...

Tens tota la raó... i també és ben bonic el que tenim aquí a prop nostre, però sovint no ho sabem apreciar.

Suposo que quan més lluny veus una cosa, més la desitges... de vegades això és com l'amor ;)


Muaksss!!!

vafalungo ha dit...

No cal deixar de desitjar impossibles, però tan de bo aprenguem que poden estar molt més a ma del que pensem. Apreciant el que ens envolta sens dubte viuríem millor.
L'amor a vegades sembla una d'aquestes utopies que no arriben mai, però que mentre la persegueixes t'ajuda a caminar.
B7s!

LLuNa ha dit...

Jo diria que et podries dedicar a la filosofia, si més no més gent com tu curaria moltes ferides (et parlo de tu perquè veig que els dos som joves :P)

Jo sóc una gran somiadora, i per això de vegades costa aterrar a la realitat, però de tant en tant també val la pena... no tot és el que els nostres ulls poden veure.

Mooolts petoons ;)

Per cert, t'assembles a un dels components de la Troba kung-fú, no t'ho han dit mai???

Salut guapo!

vafalungo ha dit...

No, no m'ho havien dit mai. I això que aquesta tarda he estat a la Ciutadella escoltant-los. Tot i que, posats a assemblar-me a algú, no tinc inconvenient a assemblar-me als trobadors que fan de la seva música un ritual d'alegria i un regal per al ritme de l'ànima.

Això de dedicar-me a la filosofia ho deixo per als amants de la saviesa. Jo em dedicaré a estimar la vida. Però gràcies pel cumpliment. I si pel camí puc curar ferides intentaré que no hi quedi cicatriu.

Aterra les vegades que calguin, però vola i somnia tant com puguis. No tothom té la sort de poder viure entre els núvols, a l'alçada suficient com per poder veure la vida des d'aquesta perspectiva.

B7s!

LLuNa ha dit...

;) ostres... d'on treus tanta força?? :P és fantàstic això! i que per molts anys sigui així!!

realment ets una persona intrigant, sí senyor!

muakkk