Memòries d'un blog (post intranscendent)

Avís:
Si fa temps que passeu per aquí, aquest post no us aportarà res de nou.
Si hi heu arribat fa poc, segurament tampoc.

El meu primer blog va néixer fa uns quants anys, quan vivia a Girona. D'això en fa unes tres o quatre vides. Es deia Un somriure per passar la nit, i intentava escriure-hi poesies dolentes que ara em produeixen vergonya aliena. Quan ja l'havia omplert prou de bestieses i vaig tornar a Barcelona en vaig eliminar els escrits i va començar la segona època del Somriure, amb nous intents, la majoria poc afortunats, d'expressar sentiments i emocions. Gairebé ningú no coneixia l'existència de la meva vessant bloguera fins que vaig creuar l'oceà i vaig instal·lar-me a Ciudad de Guatemala. Allà va sorgir el Charquito, que en la seva etapa inicial es deia El guachiman de Guate per motius que ara no venen al cas. Allí hi explicava les meves aventures a Chapilandia. Era una mena de diari de viatge que em permetia sentir-me a prop dels que havia deixat lluny. I com que a vegades hi ha imatges que parlen per si soles i de fotografies en tenia moltes (més de 8.000 al final), gairebé sense demanar permís va sorgir Las Imágenes del Guachiman i més tard les Imágenes del Guachimán 2, que finalment es van fusionar amb el charquito. Però totes les aventures arriben un dia a la darrera pàgina, així que vaig creuar el mar de tornada. I vaig fer net. I per tancar l'etapa vaig treure tot el que havia deixat al charquito i vaig ressuscitar el Somriure per passar la nit. Era la meva vida anterior, quan feia de llibreter. Poc a poc vaig anar agafant forces per reobrir el charquito. Abans però, li vaig canviar el disseny i el nom, i va passar a dir-se En tus ojos de gata soy uno más de los que atrapas. Des d'aleshores ha tingut alts i baixos. Algunes vegades no he tingut temps ni ganes d'escriure-hi. Altres ha estat la finestra des de la que m'he obert al món i hi he mostrat parts de mi que normalment no obro. La meva vida actual, en la que treballo bàsicament des de casa, em permet obrir aquesta finestra força sovint per a que em toqui l'aire fins que em fa perdre l'enteniment. Així, he provat d'explicar qui sóc, hi he abocat la meva tristesa i la meva alegria, m'he despullat i he sortit del camí, he convidat a cafè i a nostàlgies, m'he preguntat on anava i si existies, m'he remullat sota la pluja i he buscat un sentit a l'octubre, m'he contradit, he explicat com voldria que fos casa meva i quina és la meva vocació.
Però com que tot això no tindria gaire sentit sense la gent que passeu per aquí, els que deixeu missatges i els que no (que haberlos, haylos), volia agrair-vos la vostra companyia virtual, i dir-vos que aquest blog, tot i que l'escrigui jo és, sobretot, vostre.