El tren de la felicitat

El nostre heroi, de tant en tant, puja al tren de la felicitat. És un tren que ningú no sap on s'atura, on les finestres mostren paisatges que no s'assemblen al del Pol Nord. On l'aire té gust de gelat de xocolata i el temps no existeix. Al tren de la felicitat, cada passatger té una història per explicar i una rumba per ballar, i al nostre heroi li agrada escoltar confidències. Al tren de la felicitat, el nostre heroi comparteix vagó amb ballarines russes, astronautes enyorats, tigres de bengala extraviats, somiatruites diversos, cuiners entremaliats i carters entretinguts. El revisor no demana el bitllet, però no permet que hi entrin ni les armadures ni les màscares. Per si de cas.

Passejades

Ja no corro el perill de naufragar. Mentre arreplego somnis impossibles i camins empedrats, aniquilo dubtes innecessaris i encenc la foguera amb la que em protegeixo d'un fred que ja no tinc. Després, t'abraço. I sí, les paraules se les emporta el vent, però el tacte de la teva mirada quedarà tatuat a la porta de l'armari dels records eterns. I valdrà la pena. I tant.

Fer dissabte

Aspirar els borrissols de pols que deixen els records oblidats. Fregar les taques de melangia enganxada al coixí. Escombrar les pors que transiten pel passadís. Endreçar les il·lusions rebregades. Planxar les ofrenes innecessàries per tal de tenir-les a punt en cas d'emergència. Baixar al mercat per comprar els ingredients amb els que cuinarem la salsa de la vida. Ventilar els sentits adormilats. Sí, demà toca fer dissabte.

Consells

Les tristeses, al riu; les penes, al foc; els instants, perfumats de vida; les alegries, compartides; els mapes, cap per avall; les presses, oblidades; el neguit, sota el coixí; la ràbia, desfogada; els gelats, de xocolata; la cuina, a foc lent; els mitjons, de colors; les passions, intenses; les mentides, ben lluny; els somriures, sincers; les abraçades, imprescindibles; les normes, per trencar-les; les excuses, soterrades; el passat, per re-cordar; el present, per exprimir-lo; el futur, per no perdre l'esperança.

Qui m'havia de dir

Qui m'havia de dir que, a aquestes alçades, em trobaria no amb un sinó amb dos djinns disposats a guiar-me cap a la sortida del laberint. Però com tothom sap, els djinns són bromistes i engalipadors, de manera que em volen portar per camins diferents. Un cap a la direcció de les herbes amargues i les paraules encertades, l'altre cap als volcans de foc i el vent que bufa l'enteniment. I com que ja ho diu el proverbi, que cal anar amb compte amb el que es desitja ja que podria fer-se realitat, buscaré un mirall on es reflecteixi la lluna i trencaré els rellotges que em neguen. Després, apagaré el llum i volaré.

Qui s'apunta a ballar?

Jo sento
cants de sirena
rera la tanca
de tota frontera
(La Troba Kung-Fú)

Quan la nit s'adorm i s'encenen els desigs imagino que em dius que sí. Que m'agafes de la mà i m'acarones l'ànima, que les ones no s'enduen el nostre castell i que les espelmes il·luminen la teva tendresa. Quan el dia comença a caminar, segueixo somiant-te.

Temptacions

Ho reconec, a vegades tinc temptacions de tancar aquesta finestra virtual en la que sembro paraules i recullo confidències, de tancar els ulls i rebentar el rellotge de sorra que m'impedeix abraçar el coixí, de negar les certeses que m'obren les portes, d'esbotzar els fonaments de la meva ingenuïtat, d'aspirar l'amargor de qui ja no espera. I sí, la lluita serà aferrissada, però tornaré a escopir el verí de la derrota i a caminar contra el vent, a navegar per les nit infinites i a cridar que encara sóc aquí.

Fins aquí hem vingut

Uns quants anys després d'haver tret el cap per primera vegada a aquest món boig i estrany torno a bufar espelmes i segueixo demanant desigs. Deixo enrere un nou any ple d'il·lusions, ple de fracassos, ple d'esperances, ple de satisfaccions agredolces i amb un punt més d'aprenentatge i de bogeria. Per tal de celebrar-ho com cal, avui reparteixo abraçades i somriures a tot aquell que en vulgui.

Per un moment

Per un moment vaig creure que volava sobre l'esquena d'un drac alat. Dels que treuen foc pels queixals i espanten cavallers arrogants i princeses presumides. Però no. Atravesso núvols i turbulències, sí, però amb prou feines entreveig el nord. La muntanya russa sense cinturó de seguretat ha iniciat un nou descens a l'infern. Segur que després d'un parell de voltes i d'escopir adrenalina tornaré a respirar l'aire pur de les oportunitats desaprofitades. Mentrestant, però, toca admirar la bellesa del precipici.

Que els ulls no es cansin

Que la txaranga no pari, que el sol no surti, que la il·lusió no s'apagui, que no ens abandoni la rauxa, que els tambors no deixin de sonar, que el viatge sigui plàcid, que la lluna ens il·lumini, que les onades ens acaronin, que els somriures ens acompanyin, que l'espera valgui la pena, que les abraçades ens omplin, que el foc ens purifiqui, que les mans es trobin, que el desert sigui oasi, que el pou ens calmi la set, que el vol sigui sense motor, que els ulls no es cansin de somiar.

El que vull

Jo, el que vull és viure intensament. No cent anys ni amb grans luxes, sinó sentint que cada instant que passa és un miracle irrepetible pel que donar les gràcies a la Deessa Fortuna.
Jo, el que vull és nedar en el mar de la il·lusió. Compartir el viatge submarí amb sirenes i nàufrags, amb esculls de coral i piranyes vegetarianes.
Jo, el que vull és no tenir por. Acceptar les derrotes i les victòries amb el mateix somriure i abraçar el contrincant, que solc ser jo mateix.
Jo, el que vull és desplegar les ales i ballar una rumba per sobre dels núvols. Preparar-me una infusió de menta i escriure-li un conte al meu nebot.
Jo, el que vull és ser vent, i acariciar-te.

Brindis lejano

[Nota: Si passeu per aquí per buscar una mica d'optimisme i d'alegria, passeu de llarg d'aquest post. Avui no toca]

Querida Patoja:
Hoy he tenido que echar un trago a ese Flor de Caña que me prestaste. Sí, ese que abrimos en otro tiempo y otro lugar, y que espera que te pases por acá para brindar por el futuro esplendoroso que nos espera a ambos. Y es que hoy ha sido un día de mierda. Todo lo que pudo haber salido mal, salió peor. Y no sé si te conté, pero mis reservas de afecto recibido están llegando a niveles críticos. Ahora que mis seres más queridos andan lejos, no sabes cuanta falta me hace un abrazo que no sea de mentira, uno que me convenza de que esta soledad que me atenaza no es el inevitable destino de mi porvenir. Y, si puede ser, que venga acompañado de palabras bonitas, de las que hace demasiado que no oigo. Sí, de esas que me ayudan a no dejar de creer en mí. A pesar de los pesares. Y aunque hoy más me hubiera valido quedarme en casa, apagar las luces y gritar bajo la almohada, sé que días como hoy es el precio que me toca pagar a cambio de llevar encendidas los sensores emocionales que me estremecen y me aporrean, pero que también me funden y me acarician por dentro.
Así pues, acepta este brindis lejano, con el que pretendo conjurar los malos espíritus que hoy me han hecho tropezar y con el que quiero volver a encontrar las señas que me conducen hacia las sonrisas.
¡Salud!

La catifa blava

Avui pujaria sobre una catifa blava. Tothom sap que, d'entre les catifes voladores, les millors són les blaves. I obriria els braços per abraçar el vent mentre creuo el mediterrani fins arribar a Turquia. Jo, que no he estat mai a Turquia. I visitaria cases blanques i cantaria cançons que parlen de mariners i de la lluna.
Avui m'agradaria demanar-li consell al druida Panoràmix, però m'han dit que està de vacances. L'Ot el bruixot també em pot ajudar, em sembla. Si el veieu, digueu-li que el busco.
Avui m'agradaria tancar els ulls i despertar creient que és possible.

Receptes d'estiu

És el que té estar de vacances. Que un pot dedicar-se a cuinar, per exemple. Tomàquets farcits de sofregit de bolets. O un pollastre al curri amb cous-cous. Arrós amb verdures a la cassola o una amanida de formatges i fruits secs amb salsa de iogurt. Això sí, és imprescindible una bona companyia. Algú s'apunta a sopar?
És el que té estar de vacances. Que un pot perdre's pels carrers de Gràcia, per exemple. Concerts, cercaviles, confetis i batucades. O trobades, casualitats i surrealisme gracienc. Millor servir acompanyat de ganes de festa i un salpebrat de somriures.
És el que té estar sense internet. Que un no pot passar pels vostres racons a saludar. Tornaré aviat, però. Mentrestant, em podeu trobar pels carrers de la meva Vila adoptiva.

Sargantanes espantades

Els dracs que temps enrere em feien tremolar ara em semblen sargantanes espantades. Potser no és tan mala idea pujar al primer tren que passi i aparèixer enmig del desert del Sudan, a la plaça Virreina o al teu costat. Qui sap què hauria passat si les meves caravel·les no haguessin naufragat, però en el mar de l'oblit els comiats tenen gust de cendra. I tot i que segueixo sense aprendre'm les normes del joc ni les passes del ball, conto les postes de sol que s'amaguen darrere de la meva mirada i em fa l'efecte que encara he de veure moltes llunes.

El que no trobis aquí

No sempre és fàcil deixar enrere els llocs on un ha estat feliç. Les vivències, les emocions i les complicitats que han tingut lloc al piset de Sants en el que he viscut els darrers anys les portaré sempre amb mi, però em toca obrir una nova etapa, aquest cop a les llunyanes terres del sud del carrer Sardenya. M'emporto, tatuats a la memòria, tots els brindis, totes les nits sense dormir, totes les receptes i, sobretot, els somriures del millor company de pis possible. El meu salvavides taronja, la meva col·lecció de postals i la banda sonora de les meves il·lusions també venen amb mi. Espero que no m'acompanyin, en canvi, ni la tropa de formigues desheretades que de tant en tant intenta envair la terrasseta ni alguns dels dubtes que a vegades em fan tremolar davant del mirall. A partir d'ara hauré de fer meu cada centímetre de les quatre parets que m'acolliran. Omplir l'aire que respiraré d'alegria i d'esperança, de paraules, somnis i carícies, i obrir la finestra per a que el corrent d'aire s'endugui les restes d'una soledat mal entesa que no sempre em deixa en pau.

Silencis enllaunats

La ciutat fa olor de silenci. De silenci enllaunat.
Mentre amago els records sota les camises, em pregunto si les pàgines que encara he de passar tancaran el capítol amb un final feliç i si la cafeïna amb la que m'he de despertar em donarà bones notícies. L'escenari en el que m'abrigo del fred que no tinc està a punt de canviar de decorat, però al meu desert ja fa temps que no hi ha tempestes. Per si de cas, regaré les plantes i baixaré a la taverna, per demanar un desig al poeta follet de les tres estacions. Quan vegi sortir el sol al teu costat, sabré que he estat escoltat.

Terres de ponent

A la terra on es pon el sol els agrada ballar rumba. A mi també. Aquesta nit brindaré amb moscatell per a que la música no s'acabi i recordaré que fa uns anys, per aquestes dates, la lluna blava em va fer l'ullet a la platja de Vilanova. Des de llavors, els estels em somriuen sovint. La taula de l'alegria compartida es pararà de nou, i els aires de la vall més acollidora m'ompliran de complicitat i de comiats dissimulats. Abraçaré els companys de trajecte, i després obriré les portes cap a un futur en el que tot està per decidir.

Un polsim de coriandre

Feia temps que les meves tardes d'estiu no tenien gust de coriandre. De somriures extenuats i de pedalades infinites. Encara queden molts monstres per derrotar, però avui han guanyat els bons. Una d'aquestes nits tinc la intenció de somiar. En una girafa que em convida a menjar croquetes, en aplaudiments sota la pluja, en un tren que no se'n va fins que hi puges tu i en la cançó amb la que em demanaries per ballar. I despertaré amb ganes de creure que no ets només una il·lusió.
Avui sóc fum, i tanco els ulls.

En s'estiu

Aquest és un estiu estrany. De gust agredolç i olor de ceba caramelitzada, té una mudança pendent i un precipici que s'ofereix vertiginós. Sí, els penya-segats anuncien canvis prematurs i qui sap on em duran els corsaris. Els núvols foscos amenacen amb una tempesta devastadora, però el derrotisme és una malaltia contra la que em van vacunar ja fa molts anys. El vent xiuxiueja cançons empalagoses i busco la casualitat que m'ompli de colors i serpentines. En el fons, només cal no perdre de vista el far que ens somriu des de la foscor.

Derrotes infundades

Hi ha derrotes que deixen una estranya sensació d'alegria. Moments en els que, malgrat que sembli que el destí ens ha girat l'esquena, podem veure com ens fa l'ullet d'amagat. Tocar el cel amb les mans i despertar-se a l'infern just abans d'obrir els ulls en aquest món boig i meravellós és una experiència que, si més no, mareja. Ara que sembla que el preu dels somriures està pels núvols no em sap greu d'oferir-ne a qui me'ls retorni salpebrats de complicitat. No em sé els passos, però em deixo dur pel ritme vertiginós en el que s'ha convertit la meva mirada. Ja no tinc por, i si cal cridaré que avui he perdut, però que el futur que m'espera és lluminós.

(Sí, ja ho sé, però alguna cançó així de tant en tant tampoc no fa cap mal, no?)

Aquesta història em sona

M'he quedat sense combustible en ple viatge espacial i ara hauré d'aprendre a planejar sense motor. Hauria estat bé que algú m'hagués avisat que segons quins encanteris només funcionen sota la lluna plena i la màgia s'esvaeix a trenc d'alba. Però a aquestes alçades em sembla que estic força acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra. Qui sap, potser em convindria caminar descalç. Sigui com sigui, no deixaré de ballar i demanaré als djinns que, per variar, m'ajudin a aixecar-me de nou. I tornaré a embriagar-me, de vi, de poesia o de virtut, i brindaré amb Baudelaire per oblidar els dols que ens fan créixer.

Always

A vegades tot tremola. Les certeses, els murs i el futur. Els meus desitjos i valentia pateixen una taquicàrdia crònica. Els castells de sorra sovint perden el torreó on guardaven el tresor més valuós. Darrere les màscares a vegades s'hi amaguen monstres terribles que devoren il·lusions i escupen amargor. I hi ha moments en els que els oceans més cristal·lins es converteixen en arenes movedisses. Però tot depèn sempre de la manera com es vulgui mirar. I jo ho tinc clar: prefereixo the bright side.

Preguntes i respostes

Si m'ho preguntessis et diria que sí, que tot és possible i tot està per fer.
Et diria també que tot és relatiu, que el temps que se'ns escola ens ensenya i ens explica, però que cal saber escoltar. I que cada tren que perdem és un viatge que no farem, que cada somriure que no dibuixem és una vida que perdem.
Si m'escoltessis t'explicaria que la por, l'infortuni i la Llei de Murphy són monstres que pretenen fer-nos caure, però que no són invencibles. I per derrotar-los hem de ser valents i enfrontar-los. T'explicaria també que les coses no sempre són com un voldria, però que no val quedar-se de braços creuats. T'explicaria, fins i tot, que per volar cal desplegar les ales i desobeir la gravetat, que els volcans amaguen el foc de les passions no correspostes, que els rius poden endur-se les penes i que compartir la complicitat d'una abraçada és el millor antídot contra la melangia.

Vaticinis

De petit una professora em va dir que seria un savi despistat. Va encertar en l'adjudicació de l'adjectiu, però no en la del nom. Tampoc no va vaticinar que viuria en més d'una desena de ciutats, que visitataria més d'una trentena de països, que moltes mans m'ajudarien a aixecar-me cada vegada que caigués i que moltes mans m'acaronarien l'ànima i els sentits, que les paraules es convertirien en un dels eixos del meu món, que podria mirar als ulls sense abaixar la mirada, que els cocodrils i les serps verinoses formarien part del camí, que ballaria sota la llum dels estels, que cada dia seria un miracle, que els somnis i la realitat es confondrien, que les ales no se m'atrofiarien, que perdria jerseis i il·lusions però recuperaria esperances i fogueres.
Potser per això no crec en el que diuen que passarà i crec, en canvi, que tot és mentida i tot és possible, però que posats a jugar al joc de la vida, com a mínim val la pena gaudir de la partida, encara que toquin males cartes.

Sobretot

Sobretot, busco. No sé ben bé què. Però busco. Potser trobi un futur imperfecte. O un mirall que reflexi un deliri impossible. Qui sap si una olor que transporti al jardí botànic. Una llibreta on les pàgines no estiguin en blanc o un oasi enmig de la nit. Però sempre pot passar que la cerca sigui infructuosa. És el que té no ser un gripau babau.

Puro paisaje chapín, pues

¿Qué onda, patojos?
Fíjense que estos días ando algo nostálgico, pues. Ni modo, Guate me hace falta. Ay, imaginen que recién agarro una camioneta y encuentro el Pacífico. Monterrico, digamos. Con toda la mara, pues. Qué rico, ¿va? Un ceviche al ladito del mar, unas chelitas bien frescas y escuchar las historias de los patojos y de los pescadores, pues. Puro paisaje chapín. No tengan pena, mis cuates, que
si voy les invito a venir conmigo, pues. Si me acompañan, por bien poca plata les llevo a subir volcanes y a descubrir las pozas de Semuc, la selva del Petén y el puro trópico de oriente, pues, los mercados y los restos de una civilización sorprendente, el lago más bello del mundo y tantísimas otras muchas maravillas que poblan el país de la eterna primavera. Pero anden con cuidado, muchás. En el más lindo de los países también el miedo campa a sus anchas. El lugar en el que el cielo y el infierno se dan la mano está a un charquito de distancia.

Autos de choque

Chocar contra otros autos en una carrera loca que no lleva a ninguna parte. Delirar en una absurda persecución contrarreloj.
Intentar evitar los golpes y entomar los daños con la mejor de las sonrisas. No salirse nunca del recinto. Extasiarse en una orgía de gritos, luces y colores. Pisar el acelerador para no llegar nunca.


Hay vidas que parecen transcurrir dentro de un auto de choques. Debe de ser por eso que me gustan las bicicletas.

Reconciliar-se

Amb la vida. Amb un mateix. Amb el ritme de les passes que ens porten a descobrir noves aventures. Amb el ritme que ens fa ballar fins que surt el sol.
Reconciliar-se amb les paraules que s'han quedat en blanc. Amb les que s'han equivocat de destí o de destinatari. Amb les casualitats i les seves causes. Amb el drac i amb la princesa. Amb els veïns i amb els gats.
Reconciliar-se amb els que encara no ens hem enfrontat, amb els que ens posen traves, amb els que no lluiten per vèncer les pors.
Amb el camí que no he pres, amb els fracassos que m'han fet créixer. Reconciliar-me amb tots els qui sóc, amb tots els qui hauria pogut ser, amb tots els que seré.

Missatge en una ampolla

A aquestes alçades ja m'he acostumat a ser un nàufrag. I si escric aquest missatge, que posaré dins una ampolla i enviaré mar enllà, no és per esperar que ningú em vingui a rescatar, sino per fer saber que m'he acostumat a la meva illa deserta, i que ja he aprés a pescar i a remar. De cuinar, ja en sabia. He sabut sobreviure abraçant el silenci i he assaborit les dosis justes d'oblit. Les paraules que no em vas dir les he dibuixat sobre la sorra, per a que el mar i la foscor se les enduguin. Les restes de la meva embarcació em serveixen de sostre quan no para de ploure. I les vides que no he viscut les he imaginat mentre contava els estels que encara no han caigut. Aviat seré submarinista, i nadaré amb les sirenes i els tritons.

Volta el món

Aquest cap de setmana em disfressaré. De legionari romà i de druida celta. I faré una poció màgica i somriuré. I saltaré la muralla i aparcaré la son. Enmig dels boscos buscaré meigas i brindaré amb la possibilitat d'aconseguir una nova màscara per a la meva col·lecció. Escoltaré històries antigues que parlen d'escultors i de pedres, de serps i de marees. Buscaré una foguera, faré les libacions pertinents i purificaré la meva ànima. I travessaré núvols per abraçar la il·lusió de saber que m'esperen noves certeses i noves ensopegades.

Presons

El temps pot ser una presó. Els segons que s'allarguen, els minuts que desapareixen. El temps pot ser una presó. I un manicomi.
Les paraules poden ser una presó. El llenguatge, el to, la veu, les explicacions i els silencis. El silenci també pot ser una presó.
El passat pot ser una presó. Una condemna que no deixa avançar, uns ulls que no se saben obrir. El passat pot ser una presó. El present també.
Els desigs poden ser una presó. Una ceguera quotidiana, un neguit que clama frustrat. Les il·lusions perdudes també són una presó.
Els mapes poden dur-nos a la presó. Un itinerari mal dibuixat, un refugi que no existeix. Els plànols poden ser una presó.
Els dubtes poden ser una presó. Tanquen la porta a les possibilitats que encara no han passat de llarg. Els dubtes són una presó. Les pors també.
La imatge pot ser una presó. Un reflex, un angle, una desproporció. Una imatge pot ser una mentida. I una presó.

Canvis

Canvio:
Paraules perdudes per carícies silencioses. Brindis incerts per somriures còmplices. Casualitats sense ànim de lucre per trobades sense excuses. El meu coixí per la teva pell. Hores d'insomni per instants eterns. Dubtes volàtils per un ball que no s'acabi. Les teves pors per les meves abraçades. La Cucafera pel senyor Cordills. El Sol solet pel Plou i fa sol. La comprensió per la imaginació. La ressaca pel record del que hagués pogut ser.

Distàncies

Hi ha paraules que no tenen veu. Tonalitats buides que no saben riure. Ni plorar.
Hi ha silencis sense ànima i mirades que s'espanten darrere del mirall.
Hi ha distàncies que s'escurcen o s'allarguen en funció de la complicitat de la teva mirada.
I hi ha errors. Errors vestits de retrets i de rendicions. Però l'únic error veritable, al que de debò hem de témer, és a la por d'equivocar-nos.

We don't need

No calen les presses ni les empentes, la incomunicació ni el despreci, la seriositat ni la formalitat. No ens fa cap falta negar el somriure, la por a l'abraçada, evitar que s'acaronin il·lusions. No hi ha cap necessitat de seguir les convencions, d'anar pel camí marcat, de mentir per sobreviure. No val no creure en els somnis ni en els contes.

La vida vista des dels 39

He tornat a vèncer. Ha estat una lluita difícil. Acarnissada. Dura. Però els dolents han estat derrotats. Exterminats. Eliminats. Han intentat aprofitar que els cavallers encarregats de defensar el castell estaven de permís i han atacat sense pietat. I han causat un bon ensurt. La vida, des dels 39 (graus) es veu diferent. Deliris (de grandesa), marejos, i una sensació d'estar passejant enmig de l'àrtic i ballar tangos amb els esquimals i els óssos polars van ser els primers símptomes que alguna cosa estranya passava. Per sort, els defensors del bé s'han pogut reorganitzar, i després d'una llarga i penosa guerra de trinxeres primer, i de guerrilles després, han aconseguit que l'enemic abaixi les espases i accepti una rendició honorable. Seran desterrats i declarats gèrmens no grats. Si els veieu rondar pels vostres reialmes, aixequeu el pont i negueu-los el visat d'entrada. Excepte en el cas que vulgueu ballar un tango amb un ós polar.

Roturas

Rompo una lanza a favor de la incertidumbre. Me niego a creer en esa farsa llamada estabilidad, y me delcaro acérrimo enemigo de la rutina. Prefiero soñar en la posibilidad antes que en el éxito, en el intento antes que en el desenlace. El pasado no es el inevitable destino de mi mañana, y espero que el aullido del tiempo apenas me rasguñe y no me hiera el alma. Veneraré de nuevo a la Diosa de la Duda y temblaré otra vez antes de abrazarte. Pero por si acaso, encenderé una vela a Santa Esperanza.

Transfusions

Cada cert temps se m'escapa una part de l'ànima a través d'una agulla. Juntament amb les plaquetes i el plasma, penso si no marxarà també algun dels meus somnis. El metge em diu que els globuls blancs es recuperen en dotze hores, les plaquetes en tres dies i els globuls vermells en dos mesos. Però no m'ha dit quan de temps es tarda en recuperar les il·lusions perdudes. Així que si algú les troba, perdudes enmig de dubtes i casualitats, que sàpiga que són contagioses i que tenen certa tendència a provocar insomni i deliris diversos. Com per exemple, creure que val la pena abraçar i somriure, malgrat tot.

Dame una B

Babel, bany, bicicleta, becaina, balcó, barba, bolígraf, brúixola, beixamel, bogeria, brontosaure, bagatge, boirina, bergantí, bestiola, barranc, bengala, botànic, balneari, braves, berbena, bingo, bufó, bruixot, batiskafo, blog, barca, bombolla, butxaca, bacteri, boletaire, biquini, boreal, batec, bromatòleg, balanç, bugaderia, banjo, barnús, beduí, badall, barri, bellugeix, baixada, ball, bard, bohemi, banal, brasa, buf, bar, burrocràcia, brie, batut, baobab, barbàrie, barret, bassal, baül, berenar, bes, bibliòfil, birreta, brindis, bussejar, baldufa.

Quina és la vostra B?

(aquest post és la contínuació d'aquest altre)

El far de les oportunitats

El far de les oportunitats s'ha encès de nou. El coet que va en direcció a Saturn ha iniciat el compte enrere. Saramago m'ensenya que, en aquest món de covards, cal ser valents i salpar per buscar l'Illa Desconeguda. Al llarg del viatge potser trobaré tempestes i foscor, i qui sap si em marejaré. Des de dalt del temple del sol, hauré de sacrificar el cor i oferir-lo a deus inclements per a que els auguris em siguin favorables. Equilibrar la balança, llançar la moneda, baixar a l'estació buida, escoltar el silenci de l'error, valdrà la pena?

El tigre de Bengala

Un tigre de Bengala em visita sovint i fa un triple salt mortal abans de dedicar-me un somriure ple de complicitat. M'explica històries de terres llunyanes i de les feres terribles a les que s'enfronta. Jo sé que el meu tigre de Bengala no ha matat mai cap mosca, però deixo que escenifiqui com derrota al terrible cocodril de les dents llargues i a l'estruç de dos caps que mai no sap on va. El meu tigre de Bengala sempre em convida a sopar quan torna d'un dels seus viatges, i junts cuinem plats que no tenen nom i tastem gustos que encara no s'han descobert. No té passaport ni li fa cap falta. Va on vol, quan vol i com vol. Quan està molt de temps sense veure'm, m'envia postals i em diu que no pateixi, que encara hi ha molts llocs per descobrir i moltes aventures per viure, i que les podem viure junts. Sort en tinc, del meu tigre de Bengala.

Una vida?

La roba que porto no sempre és la que voldria.
Cuino amb els ingredients que no he triat jo.
El vi amb el que brindo no és el meu.
Habito els somnis de les fantasies que m'expliquen.
Ballo amb princeses que no són del meu reialme.
Busco mirades que no em busquen a mi.
Segueixo unes passes que no sé on van.
Al mapa que m'han ensenyat no hi surt el meu camí.
Els estels que cauen cumpleixen els desigs dels que m'envolten,
i el geni de la làmpara ha tancat la paradeta.
Visc una vida que no és la meva.
Però, a vegades, quan ningú no em veu, m'atreveixo a ser jo i deixo crèixer les ales que no tinc. I des de l'aire, planejo per sobre de la vida que no he viscut. I veig que allí també cometo errors i que molt poques coses tenen sentit. Llavors, penso que la vida no és sinó la persecució de l'instant que fuig i que mai no atrapem, com mai vivim del tot la vida que tenim planejada. Per sort.

Coses que no m'agraden

No m'agraden les presses ni llevar-me aviat; tenir fred, que m'enganyin, la intel·ligència desaprofitada, les mirades per sobre de l'espatlla, la por que ens paralitza, els trens que he perdut, els nemàtodes, les rebaixes, la ginebra, els crits, les corbates, els paradisos artificials, les armes, la premsa del cor, la llei de Murphy, conduir, que l'all es repeteixi, que s'oblidin els somnis, les cuirasses. I no m'agrada acostumar-me a les coses que no m'agraden.

Si és que existeix

A l'atenció del senyor Destí (si és que existeix):

Benvolgut,
M'agradaria que vostè i jo tinguèssim una conversa important. Trascendent. Seriosa. Fa temps que me l'escolto i em crec les seves promeses. I això que, estarà d'acord amb mi, sovint les seves indicacions són difícils d'interpretar. A vegades, amb prou feines són senyals de fum que s'esvaeixen amb el vent del dubte. Però, si és que existeix, ja sap que he procurat seguir el camí que m'ha marcat sense queixar-me ni alçar la veu. He sacrificat passats amb penya-segats comfortables i presents amb rutines engrescadores per anar al seu encontre, per l'esperança d'una futura trobada. I tot i que no perdo la il·lusió, abans de tornar a tancar els ulls m'agradaria pensar que encara val la pena creure i caminar.

Cada moment

Sovint oblido qui sóc. Llavors, obro l'armari i investigo. I hi trobo el vestit de pirata amb el que pretenc robar tresors impossibles, navegar pels mars de la passió i descobrir illes desconegudes i palmeres eternes. O el barret d'explorador amb el que vull localitzar ciutats amagades i alfabets indesxifrables que m'expliquin històries de pastors i princeses. A vegades també trobo les sabates de claqué, amb les que ballo i cremo els maleficis que la vida ens obliga a superar. Una mica amagat hi trobo el davantal amb el que m'atreveixo a preparar qualsevol recepta, sobretot si exigeixen ser cuinades en companyia i provoquen l'alegria del tast compartit. En alguna ocasió especial recorro al meu salvavides taronja, que evita que m'ofegui en el mar de la incomprensió i la desesperança. Però quan em trec la roba i em fico al llit, sense disfresses ni màscares, només la meva pell guarda el secret de la meva identitat.

¡Vámonos de mambo!

Perquè sempre hi ha portes per obrir i estels per contar, motius pels que brindar, complicitats per desvetllar. Perquè les coincidències i les abraçades ens esperen; perquè la pluja s'ha endut neguits i pors i el sol ens espera desvetllat mentre desfermem la tempesta que precedirà la calma; perquè el tren de la vida ens descobrirà paisatges insospitats i les il·lusions que ens acompanyen no dubten; perquè els somnis dansen i el ritme és contagiós, i perquè no cal cap motiu per perseguir l'alegria. Avui ens en anem de mambo.

Set

Tinc set. Set d'aventures increïbles i d'emocions noves. Vull saciar-me de passió, esprémer la vida per a treure'n tot el suc i embriagar-me amb intensitat. Vull provar l'elixir de la felicitat, la poció màgica que té gust de menta i encén els sentits. Vull trobar el manantial on neixen les il·lusions, descobrir la font enmig del desert, el pou dels desitjos. Alçar la copa que conté el gust amarg del temps i brindar per les oportunitats que ens esperen. Tastar el contingut de la bota on madura el fruit de la terra, engolir les tempestes, absorvir les onades i beure per calmar l'ànsia d'estar viu.

Carta a Galeano

Estimado Eduardo:

Han pasado ya algunos días desde que viniste a Barcelona a presentar Espejos, la última maravilla por ti cometida. Desde hace tiempo soñaba tener la oportunidad de escucharte, de verte, y de poderte agradecer todas y cada una de tus palabras. Las descubrí hace ya muchos años, un poco por casualidad, como casi todas las cosas importantes que suceden en esta vida loca y jodida. Y me enseñaron a abrazar este mundo y a sus muchas maravillas, a ver y a sentir, a creer y a amar. Y siempre quise agradecerte que escribieras lo que yo no habría sabido decir para mostrar lo que quería expresar, que me hicieras sentir que no estaba solo, que lograras que creyera que merecía la pena. Y si me he atrevido a ser quien soy, a seguir mi propio camino y a soñar despierto es, en gran parte, por lo que tus palabras y tu alma me han enseñado. Sin que lo sepas, has sido compañero de viaje en muchísimas aventuras y en alguna que otra desventura, y tu capacidad para asombrarme no ha conocido límites. El lunes 21, después de emocionarme con tu voz y tu presencia, con tu último sueño y con la increíble sabiduría de tus palabras, que no dejan de acariciar y sorprender, por fin pude saludarte. Fuimos muchos los que nos acercamos y poco el tiempo, pero espero que no olvides que cometiste el imperdonable delito de llenarnos de ilusión y de la más linda de las locuras, la que hace que el bicho humano ame y abrace. Y que el abrazo que te pude dar en persona, como los que antes me habías regalado a través de tus libros, no se me van a borrar jamás.

Viatges

A vegades tanco els ulls. I viatjo a tots els països als que no he estat. Encantadors de serps, maquinistes i trapezistes em donen la benvinguda. I no tinc por. Viatjo sense maletes ni reserves, i sense diccionaris de butxaca. En paisatges grocs, conec enigmàtics espantaocells que em parlen de la lluna, trobadors i ballarines que em conviden a sopar i submarinistes que em parlen del seu món de color blau. Durant aquests viatges, només plou quan fa massa calor, o quan estic massa trist. Escric postals que no necessiten segells i brindo per la descoberta. I quan obri els ulls sabré que he fet una pausa en el camí, però que m'esperen moltes més aventures.

Despertares

Sueño que me sumerjo en el recuerdo de tus palabras y llego tarde a la oportunidad que no me diste. Volarán mis manos en busca de los pasos que perdí por el camino, pero ando con los ojos asustados. De mis cenizas surgiré sin derramar caricias, emprenderé el vuelo hacia el futuro y esperaré a otra piedra, para tropezar de nuevo. Luego, despertaré.

Setmanes de mel i de gel

Dies que no s'acaben. El sol ens banya de llum mentre la veu de qui m'ha ensenyat a fer caminar les paraules i a abraçar la vida em ressona encara dins. Dies de salutacions i sorpreses, de roses marcides i de germans noruecs que ens fan ballar al seu ritme deliciós. Dies de crits i de complicitats. De purificacions i brindis. I de croquetes, evidentment. De cargols i cargolets, de certàmens i absències. De terra ferma i dedicatòries. Dies de ressaca i de virus vençuts. D'astrolabis i de roures. De llops i de llegendes. Dies que no tanquen la porta.

Sant Jordi mata el drac?

No em pensava que mai arribés a pronunciar una frase com aquesta, però vull que s'acabi Sant Jordi! sí, ja sé que encara no ha començat, que és un dia molt especial i que l'ambient i les rambles, i les paradetes, i els llibres, i les roses, i la gent... Jo pensava que després d'haver-lo viscut com a treballador d'una llibreria no hi hauria res pitjor. Doncs bé, sí que hi ha res pitjor. No us detallaré què em toca fer, perque no vull encomanar la meva visió gris del dia, però permeteu-me que desitgi amb totes les meves forces que el dia passi de llarg quan abans millor. I per a que no sigui dit, us deixo aquesta rosa virtual, per a que mai no oblideu que us segueixo estimant molt. I va, sí, als llibres i a les flors també me'ls segueixo estimant. I a les rambles, i a les paradetes, i a la gent, i als dracs, i a les princeses que no volen deixar-se enredar pels prínceps i segueixen creient en el seu gripau blau.

Un lobito bueno

Las cosas no siempre son lo que parecen, eso lo sabe hasta el que poco sabe.
Los sueños, la fantasía y la imaginación son todavía hoy el mejor refugio ante un mundo que nos da la espalda demasiadas veces. O al que nosotros giramos la cara.
Los anhelos, disfrazados de fruta del paraíso, se confunden y se desvanecen con el amanecer.
La locura sin embargo, nos empuja a luchar por causas ajenas a nuestras querencias verdaderas.
La belleza de la imperfección se esconde tras la máscara, y perdemos la razón al bajar la mirada.
El silencio que aturde la prisa nos aleja de nosotros mismos si no nos escuchamos con atención.
En la batalla contra la desidia merece la pena no rendirse, aunque la derrota sea nuestro destino inevitable.
Yo, que pocas cosas sé, eso sí lo sé.

What if

Sovint oblidem que vivim una de les infinites vides possibles. El camí, les decisions, els moments que hem triat ens han portat a aquest punt de la via. Al costat, ben aprop, queden els universos paral·lels. I si m'hagués atrevit a fer-li el petó? I si hagués creuat el carrer un minut abans? I si hagués pronunciat les paraules encertades? I si no hagués aprés dels meus errors? I si n'hagués comés encara més?
No hi ha respostes vàlides. No podem sinó tornar a equivocar-nos, seguir pensant que hauríem d'haver agafat el tren que se'ns ha escapat. O que hauríem d'esperar al següent. No sé (ni sé si vull saber) si existeix alguna cosa que s'assembli al destí, però per ara haurem d'esperar quina és la propera estació d'aquest viatge estrany i segurament erroni, però fascinant i meravellós.
Gaudirem del paisatge i brindarem pels passatgers que ens vulguin acompanyar. Voleu pujar?

D'una vegada per totes

Aquests dies en els que la calor no s'atreveix a fer acte de presència de forma rotunda i absoluta, vull reclamar-la des d'aquí. Vull que arribin les nits que no s'acaben, la música que sona sota el coixí i l'energia de Beltane que ens embriaga. Que les onades de l'estiu ens acariciin els somnis i que les perseides surtin de la làmpara d'Aladí. Vull que les hores no s'acabin i les terraces i les places bateguin, que les fogueres purifiquin les nostres pors i que les trobades amb gust de cervesa fresca a més de delicioses, siguin habituals; que la vida al carrer sigui propicia. Que els ritmes que ens mouen l'ànima tinguin raó de ser. Que arribi l'estiu.

Sóc donant

Sóc donant de paraules d'emergència i d'abraçades sense fre de mà.
Sóc un gripau espantat que fuig de les granotes que volen ser princeses.
Sóc un revolt invisible, un jeroglífic sense codi.
Sóc el que espera els impossibles, tot i haver perdut la fe.
Sóc el calaix sense mitjons, el bolígraf sense tinta.
Sóc el que recull les cendres d'aquell que no he sabut ser.

No siempre

No siempre soy quien me gustaría ser, ni encuentro las palabras que me gustaría pronunciar.
No siempre alzo la voz contra el monstruo de la injusticia ni me atrevo a confesarme ante la inquisición de tu mirada.
Pero algunas veces soy el encuentro que se alza y se atreve.

Somriu. Encara.

Somriu. Encara que plogui o que les musses no facin acte de presència.
Encara que els minuts passin sense avisar.
Somriu, encara que les ales de la por alcin el vol.
Encara que les il·lusions s'allunyin i la veritat sembli una broma.
Encara que algun déu malèvol hagi decidit moure els fils del teu destí, somriu.
Somriu, encara que te n'hagis oblidat i creguis que ja no val la pena.
Somriu, i somriuré amb tu.

De mantes i llençols

No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
(Walt Whitman)

Fes que la teva vida sigui extraordinària, deia el professor Keating. Per a que no arribi el dia en el que lamentis haver malgastat la teva capacitat d'estimar.
Vaig sentir aquestes paraules per primer cop ara farà uns disset anys. M'agrada creure que encara sóc capaç de pujar sobre la taula i recitar a Whitman. Aquesta pluja no apaga la flama de la meva mirada, però el ball haurà d'esperar. Mentrestant, somiaré que em vens a veure i que brindem pels estels que cauran i pels llençols que ens abriguen els anhels.

Ganes

Tinc ganes. De moltes coses en general. I en particular. De ballar i riure. De cridar i saltar. De sentir el sol sobre la meva pell. De submergir-me en el mar del desig. D'escoltar silencis compartits i veritats efímeres. De contar estels i buscar l'asteriode B-612. De brindar per les oportunitats i les casualitats. De trobar-te. De descobrir els camins pels que m'he de perdre i els errors que encara he de cometre. De saltar set vegades per sobre la foguera. De cantar sota la pluja. D'incomplir la llei de Murphy. De creure. De viure.

No todo es oro

Ando por el delgado filo del alambre, pero el precipicio se me ofrece acogedor.
La ropa me quema, apenas respiro aunque las mañanas saben mejor con mi nueva cafetera.
Las noches en vela, en vilo, me acuerdo que el médico me recetó unas gotas de locura.
El silencio me roba el tiempo que no tengo, y las palabras se me escapan y huyen al país de las palabras que nunca debí pronunciar.
Las distancias y los peces nadan a contracorriente.
Mi futuro también.

(Últimament tinc menys temps del que voldria per a passar pels vostres racons. No us penseu que us tinc abandonats, però disculpeu-me si amb prou feines hi deixo comentaris!)

Monstres

Quan era petit em fascinava el monstre del llac Ness.
El misteri i la fantasia que l'envolten el convertien en un digne habitant dels meus somnis.
Els monstres que ens envolten avui en dia ja no tenen la seva dignitat.
Ahir a la nit vam provar d'allunyar mals esperits.
El conxuro de la queimada va cremar millor del que esperàvem.
Tant de bo els mals esperits ens deixin en pau.
I puguem omplir-nos d'alegria.
Mouchos, curuxas, sapos e bruxas...

Equipatge de ma

Pluja, tempestes i huracans.
S'acosten els atmetllers florits.
I les onades, que venen i van.
I els desitjos, que cauen en forma d'estel.
Rituals d'iniciació, bruixots i restriccions.
Les mans no poden obrir uns ulls que ja no saben mirar.
La manta, l'espera i l'esperança.

Excuses

Estic cansat de les excuses. De les metàfores desencertades, del bloqueig que impedeix alçar el vol.
A mi també em fan por les alçades, però si no despleguem les ales no sabrem si haurà valgut la pena escalar fins al cim. La rutina, el tedi i la covardia poden impedir-nos arribar a la meta. Sí, l'aigua està freda, però ens haurem de deixar portar per la corrent i nadar i remar. Però ja no valen les excuses. Si el vent infla les veles sortirem a l'alba i posarem rumb a la felicitat. Vols venir?

De peus a terra

Quan l'escenari no té sentit i el paisatge oníric reconforta l'ànima extenuada un es pregunta si val la pena tornar a creuar el mirall. Les màscares i la llògica es desfan, el passat i el futur perden el seu significat i la teva pell, que ara és lluny, pot sentir com les meves mans t'acaricien. Heroi salvador, astronauta explorador o futbolista gloriós. Volcans, vols sense motor i el fil de plata que no es trenca. La lluna esmerça les ferides que el dia ha inflingit, que no són poques. Els colors poden ser més intensos amb els ulls tancats. Hi ha dies en els que no vull tocar de peus a terra.

Desapercibidos

Hay personas que pasean desapercibidas. Puede que estén llenas de magia, de ternura o de recetas de cocina, pero nadie les presta atención.
Hay libros que pasan desapercibidos. Puede que regalen palabras capaces de crear universos y derrotar muros imposibles, de emocionar y de transformar las almas, pero nadie les presta atención.
Hay música que pasa desapercibida. Puede que insufle la energía necesaria para volar y para despertar el ritmo primigenio con el que laten los corazones, pero nadie les presta atención.
Hay miedos que pasan desapercibidos. Puede que dicten gran parte de nuestros actos, que nos atenacen y nos impidan alcanzar nuestros anhelos, pero nadie les presta atención.
Hay sueños que pasan desapercibidos. Puede que nos muestren otras realidades posibles en un mundo enloquecido y embrutecido, pero nadie les presta atención.
Hay instantes que pasan desapercibidos. Puede que dicten la dirección que ha de tomar nuestro rumbo vital, que dejen atrás la encrucijada que nos paraliza, pero nadie les presta atención.
Hay imágenes que pasan desapercibidas. Puede que le reconciliaran a uno con el mundo, inundando su imaginario de la fantasía que sólo la realidad es capaz de superar, pero nadie les presta atención.
Todos, alguna vez, hemos pasado desapercibidos.

Límits

On està el límit entre el que volem ser i el que podem ser?
Per què a vegades permetem als demès el que no ens permetríem a nosaltres mateixos?
Com és que som capaços de sorprendre'ns i, en canvi, no ho solem fer?
Què ho fa que ens quedem aturats al marge del riu i no ens atrevim a navegar entre les ones?
Si hem de caure pel precipici, què ens impedeix buscar una escombra i posar-nos a volar?
Si hem de viure, per què esperem a que sigui massa tard?
Per què ens fa por tocar-nos, si podem cantar i cridar plegats?

Dies i nits d'amor i de guerra

Les coses no sempre són el que semblen.
A vegades semblo una ceba. Porto capes i capes d'impostures.
A vegades semblo un estel que cau, fugaç i lluminós, però efímer i llunyà.
A vegades semblo un equilibrista, transitant per precipicis a les fosques.
A vegades semblo una espelma amb una flama que vacil·la sense rumb.
A vegades semblo un fotògraf, retratant bocins escapçats d'una realitat que delira.
A vegades semblo un mercader, venent la meva ànima al qui me n'ofereixi més.

Però les coses no sempre són el que semblen.

Un dia com avui

Un dia com avui el nostre amic es lleva cansat. Amb prou feines ha dormit, diu. La roba estesa se li ha tornat a mullar. No l'importa. Un dia com avui el nostre amic té fred i l'estómac regirat degut a una dieta basada en retrets i malediccions. La butxaca buida tampoc no ajuda. La seva veu, oxidada per l'oblit i els crits ofegats, ja no respon a la seva voluntat, feble i desarmada. Un dia com avui el nostre amic no té cap mirall on mirar-se, i potser millor. La imatge que hi veuria no l'ajudaria. Camina amb el pas lent de qui se sap derrotat. Els braços caiguts arrosseguen el que un dia van ser les seves esperances. Un dia com avui el nostre amic podria plorar si les seves llàgrimes no s'haguessin assecat ja fa massa temps. I, tanmateix, el cor del nostre amic, en un dia com avui, no deixa de bategar.

La flor más linda

En primer lloc, una disculpa. He hagut de treure el post anterior. No volia passar per aquí sovint i recordar segons què. Així que us agraeixo molt als que heu deixat comentaris i ànims: Morgenrot, LLuNa, Sense fer soroll i Laia, gràcies! En comptes, però, deixaré una pinzellada una mica més alegre. També des de l'altra banda del charquito. Un dels meus primers viatges iniciàtics va ser a Nicaragua. Ara farà uns deu anys. Vaig viure amb set dones magnífiques que em van obrir les portes de casa seva. Una de les chigüinas, de set anys, amb prou feines escrivia. Encara guardo papers amb dibuixos seus i en els que va aconseguir escriure el meu nom amb llàpissos de colors. El cas és que avui he rebut un e-mail seu. Feia anys que no en sabia res. M'explica que està a punt d'entrar a la universitat. No us podeu arribar a imaginar la il·lusió que m'ha fet. Per ella, pels records dels dies que vaig passar allà i perquè encara es recordi de mi.
Avui, Nicaragua ha tornat a ser La flor más linda de mi querer.

¿Y por qué no?

Nadar a contracorriente, recordar el futuro, imaginar tus caricias, soñar su sonrisa, sumergirse en el tacto de tu voz, brindar con la esperanza derrotada, creer en el encuentro, sospechar que es posible, cantar sin mentir, bailar sin destino, rendirse a la evidencia, sorber la amargura de lo que no fue, leer entre líneas, desearte entre bastidores, temblar de nuevo, sonreir bajo la luna, rebelarse ante la impostura, lograr tu alma, vender los pasos andados, levantarse sin embargo.

Contra la llei de la gravetat

En una de les meves fantasies més recurrents, floto. Em desplaço sense que la llei de la gravetat m'absorbeixi. No volo com ho fa el Superman ni cap altre superheroi a l'ús. No. I tampoc no estic simplement elevat, ni el meu moviment depèn de les meves cames, sinó de la meva voluntat, com si unes ales invisibles m'empenyessin i em permetessin moure'm uns metres per sobre dels carrers, de la ciutat, de la gent. És una extraordinària sensació de lleugeresa. No la tinc sempre, aquesta sensació, però cada cop que retorna em resulta familiar, com si ja formés part de mi. En desconec el significat, però quan el que m'envolta m'atabala massa, quan em perdo i no sé on sóc, gairebé sento que els meus peus es desplacen cap amunt i m'allunyo de la terra i totes les seves bogeries. Qui sap, potser vaig néixer per ser aviador o paracaigudista. Aix.

Maletes i viatges

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.
(Antònia Font)

La setmana passada vaig agafar forces anant al teatre i passant uns dies a Malasaña, on, entre altres coses, vaig celebrar un aniversari, vaig menjar arròs chaufa, vaig brindar amb ron i vaig ser testimoni d'excepció de la fundació del moviment singularista. I és que ahir començava un nou capítol de la història de la meva vida. Feina nova, o casi. Ja que feia gairebé un any que col·laborava amb ells, i que, pràcticament, era de la casa. Reptes nous, això sí. I ganes, moltes ganes. Me'n sortiré, però la lluita serà acarnissada.
Com cada porta que s'obre, un s'exposa a emocions i sensacions noves. Tindrà el gust amarg del cafè? el seu tacte serà suau? Quan un no sap quin temps fa al lloc on es dirigeix és difícil saber què ficar a la maleta. Una mica de confiança per si la mar no està en calma; unes quantes dosis d'esforç, per si cal remar a contracorrent; un polsim de coherència i unes gotes de bogeria, per a que la recepta surti salpebrada; unes quantes ofrenes per a que els déus i els djinns siguin propicis, i una bona porció de fantasia, per a que no oblidi que tot és mentida i que tot és efímer.
Però no sé si també us passa, però un cop he fet la maleta sempre tinc la sensació de deixar-me coses. Se us en acut alguna? Què posaríeu a la maleta si haguèssiu de començar una nova vida?

Una de premis!

Aquest vespre la LLuNa m'ha donat un premi (l'Arte y Pico). Per mi ja és prou premi que passi per aquí i em llegeixi, que deixi comentaris i que es faci el blog una mica seu. Al igual que m'agrada que feu tots els que passeu per aquí. Perque els que, visibles o invisibles, passeu de tant en tant per aquest espai virtual sou els que doneu sentit a això del bloc. O almenys a aquest Charquito. Però això no treu que m'hagi fet molta il·lusió que la LLuNa m'hagi premiat. Fa temps que segueixo les seves llàgrimes de lluna, i ara que comença a tenir un merescudíssim grup de fans (entre els que m'incloc) m'alegra que es recordi de mi. Però al que anava, que em despisto. Segons les normes del premi, hauria de copiar aquí les regles i passar-ho a cinc blogs més, però en comptes d'això, faré una altra cosa.

El senyor Arte y pico, a qui no tinc el gust de conèixer estarà encantat de rebre tantes visites de gent que no coneix, així que m'he permés no enllaçar-lo. Qui el vulgui visitar ja sabrà trobar-lo. Jo em quedo amb la part bonica del premi: que algú hagi pensat en mi per a donar-me un premi, però en canvi no vull entrar en cadenes que no sé qui ha creat ni perquè. Així que, en comptes de nominar a cinc blogs, faré una altra cosa. Us explicaré en una línea perquè crec que valen la pena els enllaços que tinc a les Visites recomanades, i us animo a que els visiteu!

El almuerzo: Relats i contes breus explicats per una madrilenyo-chapina excepcional.
Cargolet: Fotos del més guapo de tots els nebots del món mundial.
Llàgrima de LLuNa: Sentiments, tendresa i emocions a flor de pell.
Proudemax: Lletgisme, surrealisme i intel·ligencia barrejats en un coctel amb accent alemany.
Naixent cada matí: Sensacions sense trampa, valentia i esperit de superació.
Srta "y": Vídeos, punts suspensius i somriures amb accent ampostí.
Les llunes de Miranda: Una gran pèrdua. Tot i que ha tancat, em resisteixo a treure l'enllaç, pensant que així és com si encara pugués entrar al seu món fantàstic i imprescindible.
L'estació: Coherència, sensibilitat i complicitat des de València.
Els móns expectants: Art, sofàs de color blau i una màgia estranya.
Audrey: La bellesa de les paraules precises i sinceres.
Què t'anava a dir: Humor intel·ligent, complicitat, talent i un estil propi.
Flavia Company: La mar de literatura amb un polsim de periodisme.
Lluna Plena: Frescor, transparència i complicitat.
Palabras andantes: Compromís, sensibilitat i intensitat vital.
La Moni en el espacio: Alegria i hipérbatons, dibuixos i ocells.
El rinconcito perdido de Itzara: retrobaments, petjades i esperances.
El Gabinete de la Doctora Boop: Inteligencia i sarcasme venecià.
Imaginando historias: Sensibilitat i contes plens de lirisme.
Sense fer soroll: Reflexions i proximitat.
L'altra cara de la lluna: Bellesa lírica i concisió sentimental quirúrgica.
Las cotidianas: Paraules precises i punyents.
El cristal con que se mira: Encert i trascendència.
La cueva de Susana: Histories per aprendre i recordar.
Jamadas: Receptes anglosaxones per a sobreviure al Nord.
Alicia de la Oz: Paraules que es transformen en imatges impulsives.
En trancisión: Diari d'un viatge vital.
Clubazul: La preciositat del blau fet imatge, haikus i paraules.
Buzón de estrellas: Poesíes impregnades d'ànima humana.
La barca en el pedregal: Tristesa, absència i fars.

Espero que us sentiu tots premiats, ja que aquest espai és vostre, si és que és d'algú.
Gràcies LLuNa i gràcies a tots els que de tant en tant passeu per aquí.

Creences (I)

Crec en l'amor entre el drac i la princesa.
Crec en el geni de la làmpara, en el druida Panoramix i en l'Ot el Bruixot.
Crec en els volcans apagats que reflecteixen la dignitat de les passions extingides.
Crec en les preguntes sense resposta.
Crec en l'absurd de l'impossible.
Crec en l'encanteri de les musses, en el vol de les fades, en el somriure dels follets.
Crec en el coixí i els seus consells.
Crec en l'efecte placebo de la cafeïna.
Crec en el dolent de la pel·lícula.
Crec en els llunàtics, en la pluja d'estels i en Maximón.
Crec en el Petit Príncep, en l'Atlàntida i en les casualitats.
Crec en Iemanyá, en la Deessa Fortuna i en la Mafalda.
Crec en les trobades, en els somnis amb final feliç i en els salts sense pèrtiga.
Crec en els vaixells de paper i en els missatges dins l'ampolla.
Crec en l'existència irrefutable de la Bruja Avería.
Crec en la relativitat de tot plegat.

El enemigo

El enemigo acecha. Se esconde, pero aprovecha la oscuridad para atestar sus golpes cuando menos lo espero. Sabe que hay palabras que me rasguñan el alma, y no duda en emplearlas. Escarba los pilares sobre los que se sustentan los pasos que he dado. Envenena el pozo del que bebo. Transforma mis sueños en pesadillas. Me exige el billete que no tengo para subir al tren de la felicidad. Me niega. Me traiciona. Me hunde. Me humilla. Me vende. Me desprecia.
El enemigo, mi enemigo, soy yo.

Dies estranys

No necessàriament freds ni especialment apagats, però aquests són dies estranys. En dies així pot passar que un tingui el seu minut de glòria televisiva (convertit en quinze segons) i no estigui a casa per poder-ho veure. En dies així es poden tenir somnis indesxifrables, com aquell en que una amiga està mirant el mar i em diu que no li agrada la meva americana de pana. No me la poso gairebé mai, però m'agrada la meva americana de pana. En el somni, després d'aquesta crítica no tinc més remei que anar a comprar mitjons. Quina altra cosa podria fer, sinó?
Aquests són dies en els que el compte enrere avança a tot drap. Set, sis, cinc. M'espera una porta que finalment s'ha obert. I mentre la travesso recordo totes aquelles persones que m'han empés per a arribar a on sóc. I són moltes. L'home que curava amb flors, la dona que em feia escriure cartes que ningú no llegirà mai, els amics que van brindar amb mi o els que van confiar en les meves possibilitats, entre altres.
Deia que són dies estranys, i pot passar que una conversa no s'apagui fins que, de bon matí, tornen a posar els carrers a lloc. Fins i tot pot passar que l'exposició del Chaplin m'agradi més del que pensava o que la renfe no faci tard. Dies estranys, ves. Dies en els que he rebut algun correu que no esperava i que no sé si ha arribat a bon port algun que he enviat jo. Dies en que algú que em coneix molt poc es pensa que estic igual que fa deu anys. Dies en els que em diuen que tinc dobles i germans per totes bandes. Tot i que jo no en vegi mai cap. Dies en els que he vist com l'alegria prenia forma de llàgrima i un comiat era més suportable del que temia. Dies ben estranys.
Aquests dies estranys deixen una sensació que barreja la meravella i la desolació. El cansament i la satisfacció. La gana i l'empatx.
Durant aquests dies però, tot és possible.

Foguerons

Com cada any per aquestes dates ahir va arribar la nostra cita amb els Foguerons. Originaris de Sa Pobla i transportats a Gràcia per la comunitat mallorquina, ja fa temps que disfrutem del sopar amb llonganisses i sobrassades cuinades a les brases del Diamant, de les jotes, els boleros i els fandangos a la Virreina, de les trobades i el foc purificador. Marca un punt d'inflexió enmig de l'hivern i tornem a recordar que la vida al carrer, la música i les ganes d'alegria compartida són possibles. La balanguera fila, i nosaltres dansem i riem.

Pongamos que hablo de

Pongamos que hablo de una patoja chispuda que va a cumplir 109 años.
Pongamos que una periodista que escribe de maravilla me invita a pisco.
Pongamos que una chef que cocina palabras sirve suculentos almuerzos.
Pongamos que tenemos muchas cosas que celebrar.
Pongamos que nos debemos unos roncitos y unos abrazos.
Pongamos que hace demasiado que no nos vemos.
Pongamos que echo de menos las empanadas y las gallo del argentino del Zapote.
Pongamos que el próximo viernes me voy a Madrid.

Centro el dolor

Avui fa dos anys agafava el vol que tancava la meva etapa a Guatemala. Tornava ple d'il·lusions, però també de dubtes. I amb una estranya però fortíssima sensació que tot aniria bé. Passats dos anys les coses no només han anat bé, sinó que han superat totes les expectatives. He crescut (i no precisament en centímetres), he guanyat apostes i he descobert parts de mí mateix que no sabia que tenia i que m'encanten. La meva vida a Guate va ser un punt d'inflexió. Un temps necessari per a trencar esquemes i per a trobar-me. Per descobrir noves maneres d'estimar el món i d'estimar-me a mi. Per aprendre a valorar les coses des d'altres punts de vista. Per afrontar la por. La por que se m'havia ficat a dins sense ser-ne conscient. Però si vaig poder viure en una ciutat tan violenta i deshumanitzada, què no podré fer aquí, on els carrers i les places em saluden quan m'hi deixo perdre? Si vaig acariciar el paradís, si vaig veure com es donaven la mà el cel i l'infern, com no creure que tot és possible i que un acaba sent allò que fa per convertir-se en el que vol ser.
Fa dos anys, i em sembla ahir. Fa dos anys i em sembla que en faci vint. Vaig encertar marxant, i vaig encertar tornant. Sembla que tot el que em passa transcorri casi a tanta velocitat com la de la camioneta de la foto. La muntanya russa en la que s'ha convertit la meva vida des de llavors està a punt de començar un nou capítol. Només per la porta que es comença a obrir ja han valgut la pena totes les passes anteriors.
Per això, a tots els que d'alguna manera o altra m'heu donat la mà per a que no defallís, moltes gràcies.
(Foto: Patricia C.)

Alumbramientos

La vida entera de cada uno no es sino el proceso de darse a luz a sí mismo, sostiene Erich Fromm. El nacer incesante, le llama también. Así mismo lo creía uno que yo me sé. Los hay que aprovechan para reencarnarse en seres aburridos y monótonos que viven sólo para recordar su pasado. Hubo quien andó a mi lado y fue guerrero. Pero las heridas o el hastío les transformaron en huraños cadáveres andantes. Pero también hay quien aprovecha su oportunidad, y cual ave fénix, se convierte en dueño de sí mismo para abrazar sin compasión el destino que ha escogido. Como sabe y cuenta Galeano, para los navegantes con ganas de viento, la memoria es un puerto de partida.
Al igual que el buen vino, con los años vas a tener mejor sabor, me predijo una vez una bruja a la que quiero mucho. No creo que se equivocara demasiado. Puede que llegue el día en que me avinagre, nadie está a salvo de tan terrible contingencia, pero mientras pueda nadar en el dulce nectar de la alegría y de la pasión por la vida, seguiré bailando toda la noche.