El enemigo

El enemigo acecha. Se esconde, pero aprovecha la oscuridad para atestar sus golpes cuando menos lo espero. Sabe que hay palabras que me rasguñan el alma, y no duda en emplearlas. Escarba los pilares sobre los que se sustentan los pasos que he dado. Envenena el pozo del que bebo. Transforma mis sueños en pesadillas. Me exige el billete que no tengo para subir al tren de la felicidad. Me niega. Me traiciona. Me hunde. Me humilla. Me vende. Me desprecia.
El enemigo, mi enemigo, soy yo.

Dies estranys

No necessàriament freds ni especialment apagats, però aquests són dies estranys. En dies així pot passar que un tingui el seu minut de glòria televisiva (convertit en quinze segons) i no estigui a casa per poder-ho veure. En dies així es poden tenir somnis indesxifrables, com aquell en que una amiga està mirant el mar i em diu que no li agrada la meva americana de pana. No me la poso gairebé mai, però m'agrada la meva americana de pana. En el somni, després d'aquesta crítica no tinc més remei que anar a comprar mitjons. Quina altra cosa podria fer, sinó?
Aquests són dies en els que el compte enrere avança a tot drap. Set, sis, cinc. M'espera una porta que finalment s'ha obert. I mentre la travesso recordo totes aquelles persones que m'han empés per a arribar a on sóc. I són moltes. L'home que curava amb flors, la dona que em feia escriure cartes que ningú no llegirà mai, els amics que van brindar amb mi o els que van confiar en les meves possibilitats, entre altres.
Deia que són dies estranys, i pot passar que una conversa no s'apagui fins que, de bon matí, tornen a posar els carrers a lloc. Fins i tot pot passar que l'exposició del Chaplin m'agradi més del que pensava o que la renfe no faci tard. Dies estranys, ves. Dies en els que he rebut algun correu que no esperava i que no sé si ha arribat a bon port algun que he enviat jo. Dies en que algú que em coneix molt poc es pensa que estic igual que fa deu anys. Dies en els que em diuen que tinc dobles i germans per totes bandes. Tot i que jo no en vegi mai cap. Dies en els que he vist com l'alegria prenia forma de llàgrima i un comiat era més suportable del que temia. Dies ben estranys.
Aquests dies estranys deixen una sensació que barreja la meravella i la desolació. El cansament i la satisfacció. La gana i l'empatx.
Durant aquests dies però, tot és possible.

Foguerons

Com cada any per aquestes dates ahir va arribar la nostra cita amb els Foguerons. Originaris de Sa Pobla i transportats a Gràcia per la comunitat mallorquina, ja fa temps que disfrutem del sopar amb llonganisses i sobrassades cuinades a les brases del Diamant, de les jotes, els boleros i els fandangos a la Virreina, de les trobades i el foc purificador. Marca un punt d'inflexió enmig de l'hivern i tornem a recordar que la vida al carrer, la música i les ganes d'alegria compartida són possibles. La balanguera fila, i nosaltres dansem i riem.

Pongamos que hablo de

Pongamos que hablo de una patoja chispuda que va a cumplir 109 años.
Pongamos que una periodista que escribe de maravilla me invita a pisco.
Pongamos que una chef que cocina palabras sirve suculentos almuerzos.
Pongamos que tenemos muchas cosas que celebrar.
Pongamos que nos debemos unos roncitos y unos abrazos.
Pongamos que hace demasiado que no nos vemos.
Pongamos que echo de menos las empanadas y las gallo del argentino del Zapote.
Pongamos que el próximo viernes me voy a Madrid.

Centro el dolor

Avui fa dos anys agafava el vol que tancava la meva etapa a Guatemala. Tornava ple d'il·lusions, però també de dubtes. I amb una estranya però fortíssima sensació que tot aniria bé. Passats dos anys les coses no només han anat bé, sinó que han superat totes les expectatives. He crescut (i no precisament en centímetres), he guanyat apostes i he descobert parts de mí mateix que no sabia que tenia i que m'encanten. La meva vida a Guate va ser un punt d'inflexió. Un temps necessari per a trencar esquemes i per a trobar-me. Per descobrir noves maneres d'estimar el món i d'estimar-me a mi. Per aprendre a valorar les coses des d'altres punts de vista. Per afrontar la por. La por que se m'havia ficat a dins sense ser-ne conscient. Però si vaig poder viure en una ciutat tan violenta i deshumanitzada, què no podré fer aquí, on els carrers i les places em saluden quan m'hi deixo perdre? Si vaig acariciar el paradís, si vaig veure com es donaven la mà el cel i l'infern, com no creure que tot és possible i que un acaba sent allò que fa per convertir-se en el que vol ser.
Fa dos anys, i em sembla ahir. Fa dos anys i em sembla que en faci vint. Vaig encertar marxant, i vaig encertar tornant. Sembla que tot el que em passa transcorri casi a tanta velocitat com la de la camioneta de la foto. La muntanya russa en la que s'ha convertit la meva vida des de llavors està a punt de començar un nou capítol. Només per la porta que es comença a obrir ja han valgut la pena totes les passes anteriors.
Per això, a tots els que d'alguna manera o altra m'heu donat la mà per a que no defallís, moltes gràcies.
(Foto: Patricia C.)

Alumbramientos

La vida entera de cada uno no es sino el proceso de darse a luz a sí mismo, sostiene Erich Fromm. El nacer incesante, le llama también. Así mismo lo creía uno que yo me sé. Los hay que aprovechan para reencarnarse en seres aburridos y monótonos que viven sólo para recordar su pasado. Hubo quien andó a mi lado y fue guerrero. Pero las heridas o el hastío les transformaron en huraños cadáveres andantes. Pero también hay quien aprovecha su oportunidad, y cual ave fénix, se convierte en dueño de sí mismo para abrazar sin compasión el destino que ha escogido. Como sabe y cuenta Galeano, para los navegantes con ganas de viento, la memoria es un puerto de partida.
Al igual que el buen vino, con los años vas a tener mejor sabor, me predijo una vez una bruja a la que quiero mucho. No creo que se equivocara demasiado. Puede que llegue el día en que me avinagre, nadie está a salvo de tan terrible contingencia, pero mientras pueda nadar en el dulce nectar de la alegría y de la pasión por la vida, seguiré bailando toda la noche.

Se ve que dicen

Que el sol tensi fort les pells

i que sonin els tambors
Que sonin més els trons
que les bombes dels senyors
Cantem perquè caigui l'aigua
i que rovelli els metalls
(La Troba Kung-Fú)

Cuentan que las cosas no siempre son lo que parecen.

Se rumorea que las hordas negras del miedo se extienden imparables a lo largo y ancho de la tierra.
Que cada vez hay más gente que se olvida de reír, de abrazar al vecino cuando tiene frío.
Se dice que los hay que convierten su vida en pesadilla.
Me comentan que la gente pierde los colores de la vida por el camino, pero que no se dan cuenta.
Se oye que los que resisten los envites de la desazón se repliegan.
Llegan notícias de nubes tormentosas, que siembran de ignorancia y remordimiento los prados de la amistad.
Se sabe que el muro de la indiferencia aumenta con cada desentendimiento.
Se escuchan cercanas las refriegas nacidas de la mentira.

Pero no hay que creer todo lo que se dice, sino lo que se vive, y hasta nueva orden, la vida sigue siendo un milagro que no debemos desaprovechar.

Que arribi l'estiu

Aquest cap de setmana m'ha arribat una breu insinuació estival. El concert del Carles Belda n'ha tingut part de culpa. Amanit amb un envelat de Festa Major. M'he adonat que trobo a faltar (més del que pensava) aquests vespres inacabables, aquesta fresca que invita a seure en una terrassa i fer una cervesa mentre les coincidències prenen cos. Dies en els que la música i la llum alegren el dia. La vida al carrer, on tot és possible i tot té sentit. El foc purificador de Sant Joan encara és lluny, però. I abans no arribi encara falten moltes llunes. Que arribi l'estiu!

Persecució

L'he volgut acariciar moltes vegades. Casi podria dir que en conec l'aroma, que en distingeixo la silueta, que en reconec el to de veu. Però la seva mirada segueix sent una incògnita. Té l'estranya mania d'esquivar-me, de marxar just quan jo arribo, de tornar quan me n'he anat. Alguna vegada, instant etern, instant de llum, he pogut sentir com reia. L'he sabut darrere la porta que no he obert, caminant pel camí que no he triat, enmig de la lluna mentre contava estels i onades. Cada nit, quan he tancat els ulls però encara no he caigut als braços de Morfeu, m'acarona els llavis i em diu que no deixi de buscar, que ens trobarem, i que valdrà la pena. Però la llum del matí acabat de néixer converteix en borrós el record oníric del tacte d'una pell que amb prou feines he tastat. I malgrat totes les evidències en contra, no puc evitar seguir creient.
(Foto: Patricia C.)

Epístola desesperada

Benvolguda senyora Concentració:

Li envio aquestes línies com a intent desesperat de reconciliar-me amb vostè. Mai no hem tingut una relació molt fluida, és cert. Assumeixo que no sempre l'he tingut prou present, i li demano disculpes. Però entengui que sempre he estat una mica dispers, de la mena que vostè anomenaria un somiatruites. A més, he caigut sovint en la temptació dels encants de la senyora Distracció, ocasions que vostè aprofita per desaparèixer. No la culpo. Però hauríem de mirar de trobar alguna solució. Què li sembla si organitzem uns torns de visita? Li proposo que em vingui a trobar en aquelles hores en les que la seva presència resulta imprescindible, i entre els dos impedim l'accés del senyor Imprevist. Li asseguro que estaré per vostè, i que la nostra serà una relació productiva.

Esperant notícies seves, em poso a la seva disposició i espero tingui a bé considerar aquesta súplica.

¿Para qué escribir?

A veces me pregunto por qué escribo. En este blog, en mis libretas, en cualquier servilleta que tenga a mano. Un proyecto de novela, varios cuentos sin final feliz, algunas poesías malas y muchos diarios de viaje. ¿Y para qué? ¿Para descubrir quién soy? ¿Para que los que pasan por acá sepan apenas una ínfima fracción de mi existencia? ¿Para conocer de forma virtual a otras personas con intereses y situaciones similares? ¿Para tener la extraña sensación de sentirme acompañado en mi aislamiento voluntario? ¿Para desnudar mis miedos y mis locuras? ¿Para descifrar mis máscaras? ¿Para descubrir el yo que escondo detrás de la manta que me abriga del frío de la soledad? ¿Para tener la vana ilusión que hay quien puede vislumbrar mi alma sin apenas conocerme? ¿Para buscar quien me convenza de mis débiles certezas? ¿Para tentar la suerte? ¿Para ordenar mi caos interno? ¿Para vencer el sueño? ¿Para alimentar mi exhibicionismo emocional? ¿Para que quede constancia? ¿Para trazar un mapa de pistas que conduzca a mis refugios secretos? ¿Para compartir con el mundo un leve reflejo de la luz que nos hace crecer?
Seguramente, para hacerme estas preguntas y no encontrar respuestas.

El monstre dels ulls vermells

La bèstia immunda m'ha mirat fixament. Sense parpellejar, amb el seu ull envermellit. El monstre ferotge m'ha assetjat, sense descans. Torna-hi. Tremolor, nervis, por. Torna-hi. Crec que he repetit la meva actuació estel·lar uns deu milions de vegades. Però cal tenir en compte que no m'enfrontava a una càmera des que havia assistit de públic al Filiprim, i aquest cop era un pla curt durant més de mig minut. He aguantat estoicament les embranzides i les estocades de la fera. He hagut de posar-me una disfressa per a la que encara no sé si estic preparat. Sense salvavides, m'he llançat al mar i he començat a nedar. Per ara no m'ofego, però veig la meva illa força lluny. Coses més rares mos han de passar. I demà, l'oferta de la setmana, pagui'n dos i emporti-se'n tres. Això si abans no acaben amb mi.

Receptes antigues

Hi ha receptes antigues que caduquen quan els somnis s'apaguen;
amics que es perden en el mar dels records,
abraçades que gelen l'ànima i mirades buides que espanten somriures.
Hi ha paraigües que no curen les ferides,
pells assedegades de bogeria,
parpelles que se'n van amb el primer que passa.
Hi ha cerveses que no són ni amargues,
núvols que s'amaguen darrere la boira,
penya-segats des d'on cridar sense veu.
Hi ha músiques que tanquen els ulls,
tramvies que no porten enlloc,
futurs imperfectes que no arriben mai.

Onades i marees

aunque el mar vuelve nunca es el mismo mar
la tierra nos devuelve otro sol cuando gira
y todo tiende a huir y vuelve a empezar
y cambia de impresión cada vez que respira
y nadie sabe si esta vez es la vez
(Pedro Guerra)

Hi ha moments en que un veu venir canvis importants. Com una onada llunyana que no para de créixer i que saps que t'arrossegarà. Per bé o per mal, la sacsejada que m'espera em portarà lluny. No geogràficament (per ara), sinó emocional i, sobretot, laboralment. Fins ara sempre he estat capaç d'adaptar-me a situacions surrealistes i inversemblants. Fa respecte, evidentment. I il·lusió, perquè negar-ho. Hauré de canviar alguns hàbits. Ja ho he fet moltes altres vegades. Si he pogut ser mosso de magatzem, cambrer, tècnic de laboratori, científic, formatger, consultor, professor, auditor, cooperant, llibreter, lector professional, corrector d'estil i traductor, què no podria ser? Mentre arriba aquesta onada carregaré les piles i agafaré forces per si cal surfejar-la, buscaré referències per si em porta tan lluny que em perdi. I buscaré calor, per si fa massa fred.
(Foto: Punta Manabique, Guatemala)

Locuras

Una mañana, nos regalaron un conejo de Indias.

Llegó a casa enjaulado. Al mediodía, le abrí la puerta de la jaula.
Volví a casa al anochecer y lo encontré tal como lo había dejado: jaula adentro,
pegado a los barrotes, temblando del susto de la libertad.
Eduardo Galeano

El mundo ha enloquecido, y yo con él. Así ando, muerto de miedo ante la posibilidad de convertir en real uno de mis sueños, una de mis locuras. ¿Dónde enseñan a pilotar ilusiones? Tendré que ser marinero para llevarla a buen puerto. O quizá pastor, para criarla, cuidarla y guiarla. A lo mejor jardinero, para regarla, podarla y hacerla crecer hasta que dé frutos. Si finalmente el dulce sabor de la victoria me embriaga, le diré a todo el mundo que soñar es gratis, que luchar es necesario, que creer es imprescindible y que lograrlo es posible.

L'home de paper

A vegades sóc un home de paper. Busco paraules que m'omplin de sentit. Quan he cregut trobar-les, les corregeixo, les canvio, en busco de millors. A vegades sóc una pàgina en blanc. El silenci pot ser una pàgina en blanc. A vegades el traç de la tinta és tant lleu que amb prou feines desxifro què sóc. A vegades faig tan mala lletra que ni jo no m'entenc. A vegades sóc un home de paper, i tremolo amb el vent, però vull omplir-me d'aventures i poesia, de fotografies i il·lustracions. A vegades em rebrego i res no té sentit. Quan ploro se m'esborren les lletres de les pàgines ja passades. A vegades sóc un home de paper. I les ficcions més absurdes em semblen miralls. Passejo al costat d'herois i malèvols advocats, de perdedors avorrits i de cronopis. Quan sóc un home de paper. Si mai trobo una dona de paper, em convertiré en gripau. Si mai trobo una bruixa de paper, em convertiré en xocolatina. Si mai trobo a Ulisses em convertiré en mar de paper. Quan sóc un home de paper, desvetllo misteris i somric. Però només a vegades, quan sóc un home de paper.

Tornem-hi, que no ha estat res

Si ves la página medio vacía,
vas a tener que aprender a mirar.
Si ves que no avanza na’ tu barquita,
hay que sacar las manos y remar.
(Lagarto amarillo)

Si algú encara estava de vacances, demà la sacrosanta rutina ens tornarà a agafar a tots de la mà. Enrere queden dies d'àpats i regals. Comença un any nou que té bona pinta, però millor no refiar-se, ja se sap que les aparences enganyen, i si l'any és de traspàs, encara més. Per afrontar-lo, disposo d'eines i joguines noves. Han caigut a les meves mans un aparell per preparar fondues, un abonament per a la filmoteca, el Coser i cantar d'Antònia Font, una càmera i un abric a ratlles.
També porto a la maleta un viatge a terres basques i algunes casualitats. Una finestra tancada per a que no tinguem fred i un intent d'arribar a la lluna. Un alleujament, un sopar japonès i uns quants somriures del Sergi. S'obriran portes i s'encendran espelmes. Mantinc alguns bons propòsits i una estranya sensació que tot va massa de pressa, i que, abans d'arribar al meu destí, em ve de gust baixar i disfrutar del paisatge.

El fútbol y yo

La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber.
A medida que el deporte se ha hecho industria,
ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.
Eduardo Galeano

El fútbol y yo tenemos una difícil relación de amor-odio. Como la de dos amantes que ya no se soportan pero todavía se necesitan. Hemos pasado por el enamoramiento, la pasión, la rutina y el aburrimiento demasiadas veces. No puedo evitar emocionarme ante un espectáculo (que no deporte) que desde pequeño aprendí a entender. Congenié con el jugar bien antes que ganar y, a veces con orgullo y otras avergonzado, he sentido los colores blaugrana como propios. Creo que desde que veía a mi abuelo sonreir cada vez que el barça marcaba. Sin embargo, aborrezco el negocio que significa, el aborregamiento colectivo que provoca, el fanatismo que desprende, el dinero que mueve. Todo ello me llevó, ya hace tiempo, a renegar del fútbol, hasta que me reconcilié con él a raíz de ser excusa de encuentros intersemanales en el bar Roure algunos miércoles y sábados. Claro que las croquetas de jamón, las conversaciones y las Moritz también ayudan, y muchas veces logran que nos olvidemos de la pantalla.
De alguna forma, el fútbol me ha enseñado que no siempre se gana, que puestos a perder mejor hacerlo con dignidad, que no siempre gana el más fuerte, que hacer feliz a la gente es difícil pero merece la pena intentarlo y que el mundo está rematadamente loco si unos tipos cuyo principal objetivo consiste en meter una pelota dentro de una portería ganan carretadas de dinero. Aunque contradiga muchas de mis creencias, me gusta el fútbol.

(Nota: Mensaje publicado y eliminado en noviembre, rescatado por orden directa e inapelable de un amigo al que echo de menos)

El mar de la incertesa

Hi ha dies en els que em llevo amb l'ànima extenuada i els peus freds. Res que no arregli un bon cafè, però. Avui tinc la mirada seca i ganes de menjar xocolata; d'espantar maleficis i de reconèixer que m'he tornat a equivocar. Estic cansat de nedar pel mar de la incertesa. Vull trobar un drac màgic i que m'ensenyi a volar. O almenys, a treure foc pels queixals.

Cosas que me gustan (I)

Recibir mensajes, los globos de colores, el confeti mientras vuela, dormir, abrigarme, bailar, los lacasitos, Gràcia, las estrellas fugaces, mi sobrino, la complicidad, recordar Guatemala, soñar despierto, las fiestas mayores, escribir, las confesiones alrededor de una botella de buen vino, el olor del sofrito de berenjena con romero, las casualidades, los trenes eléctricos, la confianza, viajar sin equipaje, una caricia inesperada, las olas, los volcanes, la luz de la luna y la de los faros, La Troba Kung-Fú y Antònia Font, que valga la pena, leer a los grandes, el Circ Cric, los dibujos de cuando era niño, la vista desde el Aitxuri, la mitología, los encuentros, Un lugar en el mundo, que me escuchen, Lisboa, la ternura, la utopía, Galeano, los gatos, la ilusión, el tortosí, el mediterráneo, las bicicletas, creer que es posible, los quesos, los blogs que visito, donar sangre, las fotos de Joan, las postales, las velas, que me enseñen, que no tengan miedo, la pausa en el camino, els Castellers de Sants, que no duela, el acordeón, el misterio, Nicaragua, que no me engañen, la calma después de la tormenta, las marionetas, los gorros de colores, el té con menta.