22.12.10

Exercici per viatjar al passat (i tornar sa i estalvi)

Retrobar un dietari antic. Rellegir-lo. Descobrir aquell que havia estat però ja no sóc. Descobrir aquell que encara sóc. Recordar monstres derrotats, batalles perdudes, guerres que encara no s'han acabat. Reviure immersions abissals. Tornar a escoltar melodies que havien caigut al pou de l'oblit. Ballar de nou. Llegir pàgines on les ferides i les carícies es confonien. Passar pàgina. Ruboritzar-se amb la ingenuïtat que s'ha perdut pel camí. Pensar que, malgrat tot, no tota la ingenuïtat ha quedat enrere. Tancar els ulls i no pensar. Malgrat tot. Agafar la mà d'aquell que havia sabut ser. Voler espantar els dubtes de llavors, ara que ja no hi són. Tancar el dietari i somriure imaginant que el jo que seré em vingui a visitar un dia d'aquests i em porti bones notícies.

18.12.10

Dies -i nits- de roses i espines

Hi ha dies que no em poso l'uniforme d'home avorrit. Són dies en que el carrer es converteix en riu i els vianants segueixen un flautista invisible per evitar l'abisme del dia a dia. Dies en que la vida és una festa i m'embriago de solsticis i de foc. Dies en que les coincidències donen sentit als miracles; dies en els que no em canso d'observar la bellesa d'un món que sembla acabat de néixer. Dies que es converteixen en nits que no s'acaben, en complicitats que fonamenten el futur. Dies que voldria que no tinguessin fi. Dies -i nits- de roses i espines.

14.12.10

Punt de partida (un somriure per passar la nit)

Un somriure per passar la nit. Així es deia el meu primer blog. Ara que torno al punt de partida i toca reinventar-me de nou, m'aferro a totes les delícies que m'han acompanyat des de llavors; les invoco amb força: a les aigües dels llacs sota els volcans, a les paraules que abracen, a les girafes rumberes, als trens sense estacions, a les receptes a foc lent, als mitjons de colors, als brindis per celebrar la vida. Instants eterns d'un pretèrit imperfecte als que demano que m'indiquin el nord, just quan el vent s'ha endut el mapa que em duia a una cova on s'hi amaga un tresor que no és el meu, custodiat per un monstre malèvol. Arribarà l'alba, i amb ella reemprendré el camí. Em trobarà ballant.

11.12.10

Per mars i muntanyes

Ja fa algun temps que he aprés a navegar. A hissar veles i a llevar l'àncora, a remar quan és necessari. Les moltes tempestes que he viscut han trencat el pal major i han enfollit al capità, que s'aferra a un timó que no va enlloc. Però jo aviat arribaré a port i de les restes del naufragi en construiré una nova nau. Més sòlida, més manejable. Amb ella sabré cabotar per impedir l'atac dels corsaris i evitar el cant de les sirenes. Amb la protecció de Posidó i de Yemanjà descobriré nous mons, coneixeré meravelles inimaginables i traspassaré les fronteres on habiten els monstres més temuts. Poc a poc reclutaré als millors mariners, expedicionaris amb ganes d'aventura i de mar. I, junts, hissarem la nostra bandera per sobre les ones de la desídia.

21.11.10

De confeti i de mosquits

Un vent suau m'embriaga de records i m'anuncia que el món es ple de confeti i de mosquits. Ja no em queden monedes per llançar al pou dels desigs però darrera de cada cantonada demano explicacions. Teixeixo la vela que m'ajudi a portar les il·lusions mar enllà mentre escolto cançons que parlen de dracs i de capses petites. Faig un últim glop amarg i empasso la vergonya d'haver perdut, però sé que l'espelma encara no s'ha apagat i que les meves ales encara no s'han oblidat de volar.

14.10.10

Insomni

De nou, m'aboco a l'insomni. Trec el cap per la lloriguera i contemplo una avinguda àmplia, plena de pollancres, on un aire lleugerament salat em despentina. Records de temps passats, que no són millors, però que ho semblen. El vaivé d'una fulla seca, marejada. Una partitura oceànica, trista, plena de vida. Però no hi ha somnis impossibles. Creuo el mirall agafat al fil de plata i busco la manera d'acariciar els dubtes. De regar la il·lusió i de treure la pols al mapa del tresor. No sé si me'n surto, però m'aboco a l'insomni.

2.8.10

Sospechas

Sospecho que se trata de eso: de un instante eterno que desaparece tras las cortinas, de una luz imposible que ilumina nuestras almas errantes, de una verdad encubierta que sostiene perezas innecesarias. Transitamos parajes olvidados sin darnos cuenta de la magnitud de lo efímero, pero somos capaces de gritar para hacernos valer; luchamos por un recuerdo que nadie ha tenido y abrazamos al desconocido que nos sonríe sin pedir nada a cambio. En realidad somos lluvia. Somos semilla. Somos la flor que se marchita. Somos ayer, y sabemos que mañana no existe.

28.4.10

Temps de sembra

Hi ha temps que és de collita; i hi ha temps que és de sembra. Això diuen. Hi ha males herbes, i tant que n'hi ha. I pluja, que dóna de beure a la terra assedegada. Hi ha el fred que glaça, i hi ha la pedra. I hi ha el sol que fa créixer. I la lluna. Sempre la lluna. I hi ha arrels. I hi ha els fruits. Però poden ser amargs, els fruits. Cal saber quan són dolços. I cal saber-los compartir, per tal de no empatxar-se. Hi ha temps de mirar terra enllà i veure-hi clar. I hi ha temps de tancar els ulls i dormir. I somiar el somni de les arrels que volen ser fruit. I volen ser dolç. I hi ha temps en el que s'ha d'ensorrar la mà i sentir que tot està bé. Això diuen.

31.3.10

Passatemps fugitius

Llegir a Baricco, trobar-te a faltar, saltar d'alegria, oblidar el despertador, descobrir amagatalls, tastar la teva pell, desterrar els malsons, dibuixar dracs, escenificar impossibles, pronunciar paraules inventades, agermanar il·lusions, encapçalar derrotes, rentar els plats que no hem compartit, buscar dins el mapa, preguntar perquè sí, encendre una espelma blava, recitar a Benedetti, apagar la música, regar la planta assedegada, tancar la finestra, invocar a la lluna. Passatemps fugissers, fugitius, que m'encoratgen cada nit.

20.3.10

Embolcalls

Ja fa temps que diverses tristeses passatgeres m'embolcallen els sentits, els atordeixen. N'hi ha de blaves, està clar, que giragonsen amb accent argentí i al compàs d'unes onades llunyanes. També n'hi ha d'alegres. Sí, tristeses alegres. Són les pitjors, ja que un no sap si somriure o cridar, si arrancar a córrer o contemplar la bellesa prohibida que s'hi amaga al darrere. Són tristeses passatgeres que m'embolcallen però no m'abriguen, que m'espanten i em desorienten. A mi, que viatjo sempre sense brúixola. Potser va sent el moment de pujar a una furgoneta amb destí incert i ballar jotes després de brindar per una nova nit que se'n va. O de cuinar una recepta de les que requereix companyia i gratitud. O, com a mínim, de tancar els ulls i imaginar com seria la vida sense les tristeses passatgeres.