Un polsim de coriandre

Feia temps que les meves tardes d'estiu no tenien gust de coriandre. De somriures extenuats i de pedalades infinites. Encara queden molts monstres per derrotar, però avui han guanyat els bons. Una d'aquestes nits tinc la intenció de somiar. En una girafa que em convida a menjar croquetes, en aplaudiments sota la pluja, en un tren que no se'n va fins que hi puges tu i en la cançó amb la que em demanaries per ballar. I despertaré amb ganes de creure que no ets només una il·lusió.
Avui sóc fum, i tanco els ulls.

En s'estiu

Aquest és un estiu estrany. De gust agredolç i olor de ceba caramelitzada, té una mudança pendent i un precipici que s'ofereix vertiginós. Sí, els penya-segats anuncien canvis prematurs i qui sap on em duran els corsaris. Els núvols foscos amenacen amb una tempesta devastadora, però el derrotisme és una malaltia contra la que em van vacunar ja fa molts anys. El vent xiuxiueja cançons empalagoses i busco la casualitat que m'ompli de colors i serpentines. En el fons, només cal no perdre de vista el far que ens somriu des de la foscor.

Derrotes infundades

Hi ha derrotes que deixen una estranya sensació d'alegria. Moments en els que, malgrat que sembli que el destí ens ha girat l'esquena, podem veure com ens fa l'ullet d'amagat. Tocar el cel amb les mans i despertar-se a l'infern just abans d'obrir els ulls en aquest món boig i meravellós és una experiència que, si més no, mareja. Ara que sembla que el preu dels somriures està pels núvols no em sap greu d'oferir-ne a qui me'ls retorni salpebrats de complicitat. No em sé els passos, però em deixo dur pel ritme vertiginós en el que s'ha convertit la meva mirada. Ja no tinc por, i si cal cridaré que avui he perdut, però que el futur que m'espera és lluminós.

(Sí, ja ho sé, però alguna cançó així de tant en tant tampoc no fa cap mal, no?)

Aquesta història em sona

M'he quedat sense combustible en ple viatge espacial i ara hauré d'aprendre a planejar sense motor. Hauria estat bé que algú m'hagués avisat que segons quins encanteris només funcionen sota la lluna plena i la màgia s'esvaeix a trenc d'alba. Però a aquestes alçades em sembla que estic força acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra. Qui sap, potser em convindria caminar descalç. Sigui com sigui, no deixaré de ballar i demanaré als djinns que, per variar, m'ajudin a aixecar-me de nou. I tornaré a embriagar-me, de vi, de poesia o de virtut, i brindaré amb Baudelaire per oblidar els dols que ens fan créixer.

Always

A vegades tot tremola. Les certeses, els murs i el futur. Els meus desitjos i valentia pateixen una taquicàrdia crònica. Els castells de sorra sovint perden el torreó on guardaven el tresor més valuós. Darrere les màscares a vegades s'hi amaguen monstres terribles que devoren il·lusions i escupen amargor. I hi ha moments en els que els oceans més cristal·lins es converteixen en arenes movedisses. Però tot depèn sempre de la manera com es vulgui mirar. I jo ho tinc clar: prefereixo the bright side.

Preguntes i respostes

Si m'ho preguntessis et diria que sí, que tot és possible i tot està per fer.
Et diria també que tot és relatiu, que el temps que se'ns escola ens ensenya i ens explica, però que cal saber escoltar. I que cada tren que perdem és un viatge que no farem, que cada somriure que no dibuixem és una vida que perdem.
Si m'escoltessis t'explicaria que la por, l'infortuni i la Llei de Murphy són monstres que pretenen fer-nos caure, però que no són invencibles. I per derrotar-los hem de ser valents i enfrontar-los. T'explicaria també que les coses no sempre són com un voldria, però que no val quedar-se de braços creuats. T'explicaria, fins i tot, que per volar cal desplegar les ales i desobeir la gravetat, que els volcans amaguen el foc de les passions no correspostes, que els rius poden endur-se les penes i que compartir la complicitat d'una abraçada és el millor antídot contra la melangia.

Vaticinis

De petit una professora em va dir que seria un savi despistat. Va encertar en l'adjudicació de l'adjectiu, però no en la del nom. Tampoc no va vaticinar que viuria en més d'una desena de ciutats, que visitataria més d'una trentena de països, que moltes mans m'ajudarien a aixecar-me cada vegada que caigués i que moltes mans m'acaronarien l'ànima i els sentits, que les paraules es convertirien en un dels eixos del meu món, que podria mirar als ulls sense abaixar la mirada, que els cocodrils i les serps verinoses formarien part del camí, que ballaria sota la llum dels estels, que cada dia seria un miracle, que els somnis i la realitat es confondrien, que les ales no se m'atrofiarien, que perdria jerseis i il·lusions però recuperaria esperances i fogueres.
Potser per això no crec en el que diuen que passarà i crec, en canvi, que tot és mentida i tot és possible, però que posats a jugar al joc de la vida, com a mínim val la pena gaudir de la partida, encara que toquin males cartes.