25.4.08

Setmanes de mel i de gel


Dies que no s'acaben. El sol ens banya de llum mentre la veu de qui m'ha ensenyat a fer caminar les paraules i a abraçar la vida em ressona encara dins. Dies de salutacions i sorpreses, de roses marcides i de germans noruecs que ens fan ballar al seu ritme deliciós. Dies de crits i de complicitats. De purificacions i brindis. I de croquetes, evidentment. De cargols i cargolets, de certàmens i absències. De terra ferma i dedicatòries. Dies de ressaca i de virus vençuts. D'astrolabis i de roures. De llops i de llegendes. Dies que no tanquen la porta.

23.4.08

Sant Jordi mata el drac?


No em pensava que mai arribés a pronunciar una frase com aquesta, però vull que s'acabi Sant Jordi! sí, ja sé que encara no ha començat, que és un dia molt especial i que l'ambient i les rambles, i les paradetes, i els llibres, i les roses, i la gent... Jo pensava que després d'haver-lo viscut com a treballador d'una llibreria no hi hauria res pitjor. Doncs bé, sí que hi ha res pitjor. No us detallaré què em toca fer, perque no vull encomanar la meva visió gris del dia, però permeteu-me que desitgi amb totes les meves forces que el dia passi de llarg quan abans millor. I per a que no sigui dit, us deixo aquesta rosa virtual, per a que mai no oblideu que us segueixo estimant molt. I va, sí, als llibres i a les flors també me'ls segueixo estimant. I a les rambles, i a les paradetes, i a la gent, i als dracs, i a les princeses que no volen deixar-se enredar pels prínceps i segueixen creient en el seu gripau blau.

12.4.08

Un lobito bueno


Las cosas no siempre son lo que parecen, eso lo sabe hasta el que poco sabe.
Los sueños, la fantasía y la imaginación son todavía hoy el mejor refugio ante un mundo que nos da la espalda demasiadas veces. O al que nosotros giramos la cara.
Los anhelos, disfrazados de fruta del paraíso, se confunden y se desvanecen con el amanecer.
La locura sin embargo, nos empuja a luchar por causas ajenas a nuestras querencias verdaderas.
La belleza de la imperfección se esconde tras la máscara, y perdemos la razón al bajar la mirada.
El silencio que aturde la prisa nos aleja de nosotros mismos si no nos escuchamos con atención.
En la batalla contra la desidia merece la pena no rendirse, aunque la derrota sea nuestro destino inevitable.
Yo, que pocas cosas sé, eso sí lo sé.

9.4.08

What if



Sovint oblidem que vivim una de les infinites vides possibles. El camí, les decisions, els moments que hem triat ens han portat a aquest punt de la via. Al costat, ben aprop, queden els universos paral·lels. I si m'hagués atrevit a fer-li el petó? I si hagués creuat el carrer un minut abans? I si hagués pronunciat les paraules encertades? I si no hagués aprés dels meus errors? I si n'hagués comés encara més?
No hi ha respostes vàlides. No podem sinó tornar a equivocar-nos, seguir pensant que hauríem d'haver agafat el tren que se'ns ha escapat. O que hauríem d'esperar al següent. No sé (ni sé si vull saber) si existeix alguna cosa que s'assembli al destí, però per ara haurem d'esperar quina és la propera estació d'aquest viatge estrany i segurament erroni, però fascinant i meravellós.
Gaudirem del paisatge i brindarem pels passatgers que ens vulguin acompanyar. Voleu pujar?

8.4.08

D'una vegada per totes




Aquests dies en els que la calor no s'atreveix a fer acte de presència de forma rotunda i absoluta, vull reclamar-la des d'aquí. Vull que arribin les nits que no s'acaben, la música que sona sota el coixí i l'energia de Beltane que ens embriaga. Que les onades de l'estiu ens acariciin els somnis i que les perseides surtin de la làmpara d'Aladí. Vull que les hores no s'acabin i les terraces i les places bateguin, que les fogueres purifiquin les nostres pors i que les trobades amb gust de cervesa fresca a més de delicioses, siguin habituals; que la vida al carrer sigui propicia. Que els ritmes que ens mouen l'ànima tinguin raó de ser. Que arribi l'estiu.

4.4.08

Sóc donant


Sóc donant de paraules d'emergència i d'abraçades sense fre de mà.
Sóc un gripau espantat que fuig de les granotes que volen ser princeses.
Sóc un revolt invisible, un jeroglífic sense codi.
Sóc el que espera els impossibles, tot i haver perdut la fe.
Sóc el calaix sense mitjons, el bolígraf sense tinta.
Sóc el que recull les cendres d'aquell que no he sabut ser.

No siempre

No siempre soy quien me gustaría ser, ni encuentro las palabras que me gustaría pronunciar.
No siempre alzo la voz contra el monstruo de la injusticia ni me atrevo a confesarme ante la inquisición de tu mirada.
Pero algunas veces soy el encuentro que se alza y se atreve.

3.4.08

Somriu. Encara.


Somriu. Encara que plogui o que les musses no facin acte de presència.
Encara que els minuts passin sense avisar.
Somriu, encara que les ales de la por alcin el vol.
Encara que les il·lusions s'allunyin i la veritat sembli una broma.
Encara que algun déu malèvol hagi decidit moure els fils del teu destí, somriu.
Somriu, encara que te n'hagis oblidat i creguis que ja no val la pena.
Somriu, i somriuré amb tu.