Una de mitjons

Aquest any als reis mags els he demanat que em portin mitjons. Tant és sí són foscos com la nit o de colors com els meus somnis. Els que encara em queden tenen una sospitosa tendència a desaparellar-se (a qui em recorden?). Com un que jo em sé, són molt independents i volen descobrir el món pel seu propi peu. La cosa no seria greu sino fos perque encara sóc una mica supersticiós i algú una vegada em va dir que portar els mitjons desaparellats porta mala sort, i a més fa lleig. I clar, un que s'ho creu tot ha de fer equilibris impossibles. També podria anar descalç o amb sandàlies, però sóc massa fredolic.
Podria haver demanat moltes altres coses, però s'ha d'anar amb compte amb el que es desitja.
Així, podria haver demanat felicitat, però feliç, malgrat tot, ja ho sóc.
Podria haver demanat amistat, però tinc els millors amics que un pugui voler.
Podria haver demanat una princesa blava, però sóc més aviat republicà.
Podria haver demanat que se'm cumplissin els somnis, però em semblaria abusar després d'haver fet realitat il·lusions impensables.
Podria haver demanat moltes coses, però em sembla que si no les aconsegueixo per mi mateix no tindrà el mateix valor.
Podria haver demanat temps, però tinc tota la vida per davant.
Podria haver demanat un gorro taronja, però ja en tinc un.
Per tant em quedo amb els mitjons.

Sorgin Dantza

Després d'uns dies d'àpats nadalencs, aquesta tarda me'n vaig al País Basc. Amb un meteoròleg, un flautista i un ballarí. Ens perdrem per les seves valls misterioses i ballarem amb les seves bruixes. Els viatges a aquesta terra sempre han estat especials. Terra de bon menjar i bona gent. De llegendes i música. De pluja i pedres. D'akelarres i onades. Seran les primeres vacances que faig en dos anys. Passarem fred, però valdrà la pena.

Missatge nadalenc institucional al Charquito

Aquests dies tothom reparteix bons desitjos: que passis un bon nadal, que el 2008 se't cumpleixin tots els teus desitjos, que passis unes bones festes amb la gent que t'estimes...
Aquests dies la gent s'intercanvia regals: l'amic invisible, el cagatió, el pare Noel, els reis mags...
Així, per celebrar que ja hem passat el solstici d'hivern i a partir d'ara cada nou dia ens obsequia amb una mica més de llum, jo us regalaré, a aquells que passeu per aquí sovint i em premieu amb els vostres comentaris, un instant que m'agradaria compartit amb vosaltres, els i les que ompliu d'alegria aquest espai virtual:

A la LLuNa li regalaria un somriure i una camèlia, una passejada i un riu.
A la Nimue li regalaria la calor de l'estiu, un conte dels seus i un núvol poruc per a que pugui espantar-lo i ballar sense parar.
Al Joan un viatge en el tren de l'alegria, per a que reculli somriures per a la seva estació.
A la Shadow li ensenyaria a volar sense por per sobre dels núvols per a que li arribi l'escalfor del sol i no tingui fred.
A la Proudemax li regalaria una regadora taronja per a que cuidi dels seus cactus.
A Chef le regalaría toda la suerte que merece, un abrazo y un abrigo amarillo.
A l'Alba un sofà per a que escolti Hansel i Gretel, i somrigui imaginant móns de color blau.
A Svor una orquídea y una bola de cristal para que siga con sus predicciones.
A La punta de mi lengua le prestaría un poco de mar, un mucho de calor y algunas preguntas a las respuestas que ya sabe.
A La Doctora una armilla roja y un guiño divertido.
A l'Audrey un pinzell per a que pinti de colors tot el que l'envolta.
Al Overseas_chef molta energia i un estel que el guiï cap a nous horitzons.
A la Srta "y" una nina plena de cireres i uns quants punts suspensius.
A Lamoni música alegre y un arco iris.
A la Sistera tot el que vulgui.
Als anònims i a tots els que passeu sense dir res, una abraçada molt gran i la llum d'un far proper.
A mi, que seguiu per aquí.

Absències

yonqui d’amor sóc
el meu cos vesteix de dol
un somriure per passar la nit
(Dusminguet)

Em falten tantes coses. Em falta la teva llum, i no m'hi veig. Oblido les paraules que no vull escoltar. La lluna s'amaga si estic enboirat. Les teves passes s'esborren, i resto perdut. La teva ma m'abraça, m'acaricia, m'allunya, m'abriga, m'ofega i m'enfonsa enmig del silenci. Em queda la teva imatge, i tot és amarg. Les teves ales no saben enlairar-se; la teva raó, quan somio, em diu que tinc fred.
Em falto jo quan no hi ets.

Ressurreccions

Voldria canviar de pell com una serp cansada; i ressorgir com un estel que sospira, i desapareix.

Días de robles

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero puede ocurrir que de pronto uno advierta
que en realidad se trata de algo más desolado
uno de esos amores de tántalo y azar
que Dios no admite porque tiene celos.
(Mario Benedetti)

Hay días que siento que mi ritmo y el del mundo no andan ajustados. Días en los que pierdo abrazos y gano nostalgias. Desde el encierro de mi caparazón hay demasiadas cosas que no comprendo. Los lugares que fueron santuario me parecen ahora vacíos, y una infusión me consuela más que el brillo de una mirada apagada. Días en los que me perdería en un jardín botánico e invocaría al Dios de la lluvia para que me limpiara por dentro.
Días en los que juraría que no existo.

Alea jacta est

Les cartes ja estan sobre la taula. En unes setmanes sabré si l'aposta ha resultat guanyadora. Mai no m'hauria imaginat que els moviments accionarials em puguessin afectar, però es veu que sí. Si l'editorial se la queda el senyor 1 se m'obriran les portes a nous reptes i estaré més a prop de tocar el cel amb les mans. Si se la queda el senyor 2, el castell de sorra que he construit amenaça d'ensorrar-se. S'aproximen dies de nervis i incerteses, però els daus ja roden.

De charcos y pesadillas

Hay cosas que me asustan. El sueño de esta noche, por ejemplo. Era uno de estos sueños que, al despertar, uno no olvida en seguida. En él, le contaba a alguien (creo que a Núria) sobre Guatemala. Poco después, aparecía en Guate y andábamos por sus peligrosas calles. Por algún motivo que desconozco, de pronto teníamos que supervisar el desembarco de unas manzanas de contrabando. No nos fiábamos mucho de los tipos que nos lo encargaban, y al final, como tantas otras veces en Guate, todo termina en una tremenda balacera. Creo que en ese momento desperté. Sin ni siquiera una manzana en la mano. Y no le he dado mayor importancia hasta que, al encender la tele la primera imagen que he visto me ha resultado demasiado familiar: calles como las que he soñado en una balacera. Un enfrentamiento entre policías y asaltantes en Guate que ha dejado un rastro de sangre. Otro más. Pero ahora sí, mi pesadilla nocturna sé que no la voy a olvidar.
(Foto: lo primero que veía al llegar al trabajo durante mi vida chapina)

El vuelo de Ícaro

I amb aquest títol no em refereixo a la novel·la de Raymond Queneau, sinó a una sensació que últimament m'acompanya. Com Ícar, jo també voldria volar cel amunt, tot i que sé que si ho faig perdré les ales i cauré al mar. Vull escapar de laberints i presons per abraçar el sol. No sempre trobo el terme mig, però he après a pilotar el meu propi rumb. Potser naufragui, però haurà valgut la pena intentar-ho. I qui sap, potser em converteixi en submarinista. I descobreixi tresors enfonsats i sirenes amagades.

Memòries d'un blog (post intranscendent)

Avís:
Si fa temps que passeu per aquí, aquest post no us aportarà res de nou.
Si hi heu arribat fa poc, segurament tampoc.

El meu primer blog va néixer fa uns quants anys, quan vivia a Girona. D'això en fa unes tres o quatre vides. Es deia Un somriure per passar la nit, i intentava escriure-hi poesies dolentes que ara em produeixen vergonya aliena. Quan ja l'havia omplert prou de bestieses i vaig tornar a Barcelona en vaig eliminar els escrits i va començar la segona època del Somriure, amb nous intents, la majoria poc afortunats, d'expressar sentiments i emocions. Gairebé ningú no coneixia l'existència de la meva vessant bloguera fins que vaig creuar l'oceà i vaig instal·lar-me a Ciudad de Guatemala. Allà va sorgir el Charquito, que en la seva etapa inicial es deia El guachiman de Guate per motius que ara no venen al cas. Allí hi explicava les meves aventures a Chapilandia. Era una mena de diari de viatge que em permetia sentir-me a prop dels que havia deixat lluny. I com que a vegades hi ha imatges que parlen per si soles i de fotografies en tenia moltes (més de 8.000 al final), gairebé sense demanar permís va sorgir Las Imágenes del Guachiman i més tard les Imágenes del Guachimán 2, que finalment es van fusionar amb el charquito. Però totes les aventures arriben un dia a la darrera pàgina, així que vaig creuar el mar de tornada. I vaig fer net. I per tancar l'etapa vaig treure tot el que havia deixat al charquito i vaig ressuscitar el Somriure per passar la nit. Era la meva vida anterior, quan feia de llibreter. Poc a poc vaig anar agafant forces per reobrir el charquito. Abans però, li vaig canviar el disseny i el nom, i va passar a dir-se En tus ojos de gata soy uno más de los que atrapas. Des d'aleshores ha tingut alts i baixos. Algunes vegades no he tingut temps ni ganes d'escriure-hi. Altres ha estat la finestra des de la que m'he obert al món i hi he mostrat parts de mi que normalment no obro. La meva vida actual, en la que treballo bàsicament des de casa, em permet obrir aquesta finestra força sovint per a que em toqui l'aire fins que em fa perdre l'enteniment. Així, he provat d'explicar qui sóc, hi he abocat la meva tristesa i la meva alegria, m'he despullat i he sortit del camí, he convidat a cafè i a nostàlgies, m'he preguntat on anava i si existies, m'he remullat sota la pluja i he buscat un sentit a l'octubre, m'he contradit, he explicat com voldria que fos casa meva i quina és la meva vocació.
Però com que tot això no tindria gaire sentit sense la gent que passeu per aquí, els que deixeu missatges i els que no (que haberlos, haylos), volia agrair-vos la vostra companyia virtual, i dir-vos que aquest blog, tot i que l'escrigui jo és, sobretot, vostre.

No hay nostalgia peor?

No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió
J. Sabina

No sé quants anys viuré ni per on em portarà la vida. Però tot i que el passat cal deixar-lo tranquil i no remenar-lo gaire, si pogués tornaria a Nicaragua i et buscaria pels carrers d'Estelí. I aquest cop, et trauria a ballar. O potser tornaria a Guatemala i t'explicaria que llavors no era el moment, però que, qui sap, ara potser sí. O renegaria de les meves pors i lluitaria contra les teves, et diria que sí, que jo també volia, però que no en vaig saber. Si pogués, et deixaria marxar, però abans et regalaria un últim somriure i una camèlia per a que no m'oblidis. Potser m'arriscaria, em llançaria a la piscina, ho intentaria, et descobriria.
Però no, tornaria a cometre els mateixos errors i a repetir-me que no hi ha pitjor nostàlgia que enyorar allò que mai no va arribar a passar.

Ocurrencias

Canta,
triple salt immortal,
vull que soni sa fauna selènica.
(Antònia Font)

Ocurre que hay días en los que me levanto sin apenas haber tenido tiempo de soñar, tras una noche espantando fantasmas e indecisiones.
Ocurre que un paseo en bici, un café con aroma de tiempos mejores y una querencia compartida me alegran el día.
Ocurre que el protagonista de mi novela va al circo, y yo con él, y ambos volvemos a ser un niño.
Ocurre que las acróbatas y el lirismo de lo imposible logran dibujarnos una sonrisa y hacernos cantar; luego, nos inundamos de ternura.
Ocurre que hay días que son un milagro.

Recepta per a una tardor apagada

Avui anirem a ballar rumba;
demà escriuré una carta,
organitzaré l'armari i les balades,
llegiré a Tolstoi i a la Muriel Barbery;
i diumenge tornaré al circ,
a veure trapezistes i equilibristes,
poetes i pallassos.

Un bon còctel vitamínic per a afrontar aquesta tardor fosca i antipàtica.

Lunas de arena

Sueño

y me ahogo a veces
al amanecer.
Y al igual que tú, espero
sin saber qué espero.
Tal vez que mañana,
al despertar,
me hayan crecido
unas enormes alas blancas
y que no duelan
y que no tenga miedo.

(M. Dolors Millat)

La setmana passada la Dolors va presentar a l'Ateneu el seu llibre Lunas de arena. Els seus ex-alumnes no hi vam faltar. La sàvia mescla de poesia i fotografies ens transportà a través de conjures, certeses, comiats, prodigis, geometries i redempcions. El seu contagiós amor per la paraula escrita ens havia unit. No n'hi ha per menys. El miracle de les seves classes m'ha permès perfilar una mica qui sóc. Si fujo dels tòpics, si m'atreveixo, si em llenço a la piscina de la creació és, en part, gràcies al coixí de les seves ensenyances. Si he tornat a néixer és perquè em va donar les eines per aconseguir-ho. En acabar la presentació em va donar un últim consell. No l'oblido.
El millor dels èxits, Dolors, i que la fortuna et somrigui.

Cicatrius

La meva ànima està plena de cicatrius. De ferides superficials, de talls profunds i de rascades inoportunes. Són la mostra de les moltes guerres que he perdut i d'algunes batalles que he guanyat. D'esperances conquistades i de retirades a temps. La meva pell no oblida; els meus ulls, sí.
M'abraço i recordo, però segueixo a primera línia del front com un kamikaze emocional que no sap què busca.

Presentació en societat (The most beautiful nebot)

Que el ball no s'acabarà
fins que surti el sol l'endemà.
Que el ball no s'acabi mai,
que vull ballar amb tu durant tot l'any.
(La Troba Kung-Fú)

Senyores i senyors, aquesta preciositat és el Sergi, el més guapo de tots els nebots del món mundial el dia que va fer dos mesos. Com al seu tiet, li agrada dormir i queixar-se. Li va la marxa i aviat parlarà en lleidatà i francès. Espero, però, que no se li ocorri menjar cargols ni beure San Miguel.

Carta a Benedetti

Estimado Don Mario:

Hace ya algunos años cayó en mis manos su Buzón de Tiempo. Lo devoré. Y no sólo eso. Lloré. Reí. Me indigné. Y le sentí muy cercano. Logró que me emocionara con usted, que gritara con usted, que amara con usted. Me descubrió un mundo nuevo, y me hizo ser, en parte, quien soy. Me armó de dignidad y de humanidad, que aprendí que no tienen que darse la espalda. Todavía hoy necesito releerlo de vez en cuando para volver a sentir esa intensidad vital que desprende. Luego vino La Tregua, que me sorprendió, me deleitó y entendí que las cosas no siempre son lo que parecen. Y más tarde le descubrí como poeta. El amor, las mujeres y la vida me enseñaron a amar mejor. A amar la vida, a amar sus palabras. Terminó de romper viejos esquemas dentro mío. Chau numero tres, Corazón coraza, Asunción de ti, Una mujer desnuda y en lo oscuro o Rostro de vos son banda poética de mi vida, y me acompañarán allá donde vaya. Creo firmemente que nadie debería perdérselas, pero allá cada cual con su tiempo y sus opciones. No creo que haya mucha gente que no se identifique con No te salves, que no tenga ganas de dedicarle Desde los afectos a un amigo.
Debo decirle que es por usted (por usted y por Galeano) que Montevideo es, sin haber estado nunca, otra de mis ciudades, y Uruguay un país al que amo por haberles traído al mundo.

He leído esta mañana que era uno de los finalistas al premio Cervantes, que finalmente ha ganado el tambén querido Juan Gelman. Yo no creo mucho en los premios, y además usted ya ha ganado muchos. El más importante, la admiración de muchísimos que, como yo, hemos aprendido a querer el mundo a través de sus ojos. Pero desde este humilde lugar quisiera que lo hubiera ganado. Porque merece lo mejor. Y porque si alguna maravillosa casualidad lleva a alguien a leer la notícia y se encuentra con alguno de sus libros, si ese alguien lo abre y queda maravillado como lo quedé yo, aunque sea una sola persona, el mundo será un lugar mejor.

Muchísimas gracias Don Mario. Por sus palabras, por su valentía, por ser quien es y por estar.

Reciba un abrazo sincero.

Encara

Hi ha princeses que busquen el seu drac.
Fades espantades i sirenes de secà.
Musses invisibles i amazones sense montura.
Deeses en les que ja ningú no creu.
Bruixes sense escombra, vampiresses que donen sang.
Nereides marejades i estrelles apagades.
Roses presumides, Eva i Lilit, diablesses amb bon cor.
Valquíries sense força, sacerdotisses aburrides.
I entremig, el teu nom.

Confessions (I)

- Tinc certa tendència a deixar-me portar per la melancolia.
- Sóc molt despistat i altament propens a la confusió.
- Sovint estic a la lluna, i capto de la realitat apenes una porció distorsionada.
- Estic abonat a l'esperança i a la llei de Murphy.
- Sóc incapaç de renunciar a la dignitat tot i que l'orgull m'ha jugat males passades.
- Crec en la lògica de l'absurd.
- Sóc contradictori, i moltes vegades no m'entenc ni jo.
- He aprés a oblidar, però no m'he oblidat d'aprendre.
- Les casualitats, l'optimisme i el coixí són els déus que més venero.
- M'agraden els móns ficticis, segurament perque són molt més senzills.
- Imaginar, somniar i desitjar són els tres verbs que més conjugo.
- M'agrada recordar i que se'n recordin, mirar i que em mirin, escoltar i que m'escoltin, estimar i que m'estimin.
- Crec que vindran temps millors, però no m'arrepenteixo de casi res.
- No em rendeixo, però a vegades no sé per qui lluito.

Que si volo

Que si volo amb els ulls oberts

veig un miracle aquí, en cada passa
La Troba Kung-Fú

Des de la meva finestra imagino un paisatge desèrtic. El silenci selenita aturdeix els sentits. L'estiu sembla un somni impossible mentre les mans obliden el tacte del teu somriure. S'enfonsen les angoixes i la música, les idees s'evaporen, els estels s'espanten. Jo també.
Demà dibuixaré oliveres i gripaus.

Casa Verda

A la Casa Verda hi ha de tot:

Hi han sheriffs, ballarines i el Follet Tortuga.

S'hi menja formatge de cabra i s'hi juga a la sardina.

No s'hi dorm gaire, però s'hi dorm bé.

La fusta fa olor de cep, i el rellotge gira en sentit contrari.

Des d'allà es veu el mar, però està a la muntanya.

S'hi pot cantar, contar i trobar. De les tristors, òbviament, se'n fa fum.

S'hi comparteix nom i il·lusions, records i jerseis.

A la Casa Verda sempre hi som benvinguts.

Pretèrits imperfectes

Que si tú tienes un extraño dolor
yo te canto como lo puedes sacar
Por la boca con voz a trueno
tanto llanto, tanto vas tú a cantar
(Dusminguet)

No sempre em reconec.
Quan fa massa fred i tanco els ulls, invento miralls i laberints.
L'olor de la molsa em recomforta. Les ortigues no m'agraden.
Viatjo sovint al teatre fictici de la vida. Volo sense motor.
M'oblido de regar les plantes i em fa mandra planxar.
M'amago sota capes de fal·làcies, però encara no he après a mentir.

Palabras para

Dedicated to Sergi (xermaneta, ja sé que te la saps, però per a que no se t'oblidi cantar-li)

Tan sols un instant

Hi ha instants amargs, de mel, cronometrats i eterns.
N'hi ha d'irreals, d'aburrits, d'antics i de llunyans,
N'hi ha que callen, conforten, s'escolen, queden enrere.
N'hi ha de bruts, previsibles, embriagats i valents.

Però són tan sols un instant.

Una lágrima caerá en la arena?

Aló, patojos, qué onda? vieran que recién mañana se celebran las votaciones en Guate, verdad? Ni modo, ahí les cuento que ando bien preocupado, pues. Fíjense que uno de los dos candidatos es el hijoelagranputa del general Pérez Molina, del PP (Partido Patriota), que estuvo destacado en el triangulo Ixil a principios de los ochenta, donde se produjeron algunas de las peores carnicerías de lo que algunos llaman el silenciado genocidio chapín.
No es que los señores de la UNE sean santo de mi devoción, púchica, ni mucho menos, pero por lo menos no pretenden reforzar la aplicación la pena de muerte bajo el lema Mano dura, entre otras lindezas.
El que durante un tiempito fue mi país, que me robó el corazón y me asombró, me recuerda, una vez más, que el paraíso y el infierno se dan la mano con demasiada frecuencia.
Que las lágrimas que hemos derramado por el país de la eterna primavera fructifiquen y hagan crecer las ilusiones y las sonrisas que se merecen.
Se me cuidan, pues.

Actualización: No tengan pena, mis cuates, con más del ochenta por ciento del voto escrutado (20.15 hora chapina) parece que el monstruo no asoma la cabeza. Aunque por poco: 51% a 49%. ¿Quedará sólo en una pesadilla?

Dame una A

Autòmata, abraçada, astúcia, abonyegar, alga, astronomia, abric, agredolç, avi, acoblament, alliberar, actitud, atlàntic, armari, angelical, anònim, acròbata, alegria, atracció, agraïment, artifici, adjectiu, amic, afició, agradar, agulla, àtom, albercoc, amoral, avui, arbre, alfombra, al·legoria, aposta, aliment, agost, auspici, alquimia, annex, aeroplà, alba, atleta, aborígen, amor, allunyar, anècdota, afectiu, autobús, altiplà, amulet, angle, ala, aproximació, atzar, alberg, aprenentatge, aquarel·la, aranya, aconsellar, aspirina, absència, amnistia, apòstrof, associació, alopècia, atmòsfera, atreviment, avellana, abstracte, acordió.

Quina és la vostra A?

Si fos (I)

Si fos llibre seria El libro de los abrazos.
Si fos personatge seria el geni de Les mil i una nits.
Si fos país seria Surinam.
Si fos dibuix animat seria Lucky Luke.
Si fos un heroi seria l'Obèlix.
Si fos grec seria Ulisses.
Si fos pel·lícula seria Un lugar en el mundo.
Si fos barri seria Gràcia.
Si fos paisatge seria Semuc Champey.
Si fos viatge seria la panamericana.
Si fos dança seria una rumba.
Si fos vehicle seria tramvia.
Si fos escriptor seria Benedetti.
Si fos droga seria cafeïna.
Si fos animal seria girafa.
Si fos cançó seria San Cristóbal.
Si fos foguera seria de Sant Joan.
Si fos menjar seria un formatge.
Si fos un instant seria una carícia.

Però segueixo sense saber qui sóc.

Classe de cuina

A la nevera cal guardar-hi els ingredients que formen part de la vida: es conserven, però s'han d'utilitzar abans no caduquin.
Mantenir els records al congelador: intactes, freds, perden el gust agredolç que els defineix. Utilitzar només en cas d'emergència.
A foc lent, les il·lusions: s'han de coure sense pressa, barrejant-se de tant en tant, fins que la seva olor ens impregni.
Al forn, les passions: per a que el misteri tingui lloc.
Hi afegim un polsim d'alegria i ho salpebrem de casualitats.

Servir amb un acompanyament de complicitat.
Imprescindible un vi que faci perdre l'enteniment.
Si queda gana, consultar la carta de postres.

Qui s'apunta a dinar?

Epístola (a modo de disculpa)

Estimada sra. Creatividad:

Permítame dirigirle estas palabras a modo de disculpa. Sé que en los últimos meses no le he dedicado el tiempo que merecía. Me he visto obligado a gastar mis energías en complacer otras obligaciones. Pero tras ayudar a encauzar fuerzas ajenas a encontrar su destino, reemprendo hoy el camino que, espero, me lleve de nuevo a su lado. Sabe que la he tenido siempre presente. Y que, incluso en la distancia de la hoja en blanco, no he dejado de pensar en usted.
Me consta que sabe de la fe que le profeso y no dudo que valorará mi devoción como sincera. Estoy seguro que juntos lograremos grandes cosas. Es por ello que me pongo a su entera disposición y renuevo mis votos para con usted.

Siempre suyo, reciba un fuerte abrazo.

100

Un centenar d'hores robades a la nit,
de llibres que m'acompanyen,
de persones que han caminat al meu costat,
de vegades que he tornat a néixer,
d'instants que valen per tota una vida,
d'esperances tossudes,
de mentides que no diré,
de cançons que m'abriguen,
d'onades que s'estavellen contra el mur dels records,
de joguines oblidades,
d'impostures desvetllades,
d'illes desertes que m'esperen,
d'apostes perdudes,
d'abraçades pendents.

Un centenar de paraules que inventaria per alegrar-te la tarda.

Despertador

Arreglar matins espessos

no és de bon fer.
Els llençols i les lleganyes en un complot,
mentre, a fora, els núvols ploren
amb veu de son.
(La Carrau)

El despertador i jo no som bons amics. Té la mania de despertar-me a crits, que ja de per sí seria prou greu, però és que a més ho fa quan estic disfrutant del millor dels somnis, o abans que el meu cos s'hagi recuperat del tot. No content amb això, alguna vegada que confiava en la seva puntualitat m'ha fallat i m'ha fet quedar malament. Com un guardià inflexible m'arrenca dels braços de Morfeu i em planta a aquesta realitat boja i absurda. I m'impedeix la dolça sensació de despertar-me poc a poc, amb suavitat, aterrant entre penombres, en aquell límit difús en el que la ficció onírica i la real s'enllacen i s'abracen en un comiat emotiu. Per això tenen gust a glòria els dies en els que puc dormir alliberat de les cadenes horàries, en els que puc ordenar els pensaments i nostàlgies abans de posar-los en marxa. Sí, m'agrada dormir, i què?

Que lanza fuego en su respirar

Sempre m'han fascinat els volcans. Una muntanya imponent expulsant foc és una visió que m'hipnotitza. La natura en el seu estat més pur, més primigeni.
No sé quin significat pugui tenir, però des de petit la presència dels volcans ha estat constant en els meus somnis. La visió de rius de lava i de guspires que exploten al cràter d'algun cim formen part del meu inconscient. Aquestes últimes setmanes han tornat a ser un element oníric habitual.
No sabria explicar la meva vida a Guatemala sense la presència dels volcans. Començant per la màgia inexplicable que desprèn el llac Atitlán, envoltat de volcans. O la cura que va significar pujar al Pacaya, el primer volcà actiu del que assolia el cim, just després de les duríssimes setmanes de l'Stan, segurament les més esgotadores a nivell físic i emocional que he viscut mai.
Temps després tornaria a pujar el Pacaya i l'Acatenango, que tot i que estava inactiu permetia una visió privilegiada del Fuego. O el Santa Ana, a El Salvador, que va entrar en erupció just quan vaig passar per allí i una mica més i no puc tornar a Guatemala.
(foto: Gemma G.)
Salut, doncs, als deus Hefest i Vulcà i que la seva força ens acompanyi.

And the winner is...

Coses més rares mos han de passar
(qui em sabria contestar:
com és un dia just a punt d'acabar?)
Antònia Font

Alguna vegada no cal ficar-se al cau per entrar al País de les Meravelles. N'hi ha prou amb una mica de confiança, un polsim de ganes i un molt d'il·lusió. Es gira feina. Demà tanco una finestra i obro un finestral. Mentrestant, celebrarem que ens ho mereixem.

Alguna vez no es necesario meterse en la madriguera para entrar en el País de las Maravillas. Basta con un poco de confianza, una pizca de ganas y un mucho de ilusión. Sopla trabajo. Mañana cierro una ventana y abro un ventanal. Mientras, lo vamos a celebrar, que nos lo merecemos.

Otoño de nubes y miel

Vinc a ser
el paper que ve a ser
la disfressa del cos.
La mentida que es creu
quan algú s'enrecorda de mi.
(Clara Andrés)

Encara no plou. Però la mirada del maquinista ja és de tardor. De castanyes i fulles seques. D'ombres llargues i d'inicis. Ens posarem l'abric i caminarem a poc a poc. I quan tinguem fred, ens abraçarem.

(Foto: Patricia C.)

Pasajeros al tren?

Son las fiestas de la Mercè y apenas he dormido unas tres horas, pero me levanto a las seis de la mañana y me dirijo a la estación de Sants. El tren sale a las siete. Llego al andén justo a tiempo de ver como se cierran las puertas delante de mis narices. Espero al siguiente. Dos horas después anuncian la salida del que va a Zaragoza. Me subo medio muerto de sueño. Por lo menos los asientos son de los cómodos. Pero no queda ni uno solo libre. Me aposento en la parte delantera, justo el mejor lugar para que cada bocinazo del conductor me despierte. Hasta que llega el revisor y me informa que ese tren no para en Lleida. Me bajo en Tarragona y veo que el siguiente tren que sí para no sale hasta la una. Llueve a cántaros y sólo puedo tomarme un café con leche en el bar de la estación mientras se agota la batería de mi móbil. Pero horas después llego a la habitación 431 del Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Y logro conocer a Sergi.
Ha valido la pena.

Palabras

"Creo firmemente que un hombre, desde que viene al mundo hasta que la tierra se lo traga, nace y muere muchas veces. El mito del Ave Fénix, renaciendo de sus cenizas, no es más que la intuición de esta verdad que postulo. Lo que ocurre es que los hombres son lo suficientemente idiotas para no darse cuenta de cuándo se mueren y cuándo renacen. Se ponen melancólicos, les entra la morriña, se les muda el pellejo y, a costa de todo esto, levantan castilletes psicológicos, y a veces escriben novelas, sin darse cuenta que en realidad se han muerto y van a renacer. Por una estúpida fidelidad con el cadáver que dentro de ellos mismos llevan, se obstinan en conservar todo lo que ya se les ha muerto y podrido. "
La casualidad, si es que existe, ha puesto estas palabras en mis manos por la tarde. Fueron escritas en 1920. Algunas veces me encanta mi trabajo.

Oh, benvingut, passa, passa

Ladies and Gentlemen, madames et monsieurs, damas y caballeros, senyores i senyors,
Avui és un dia que no existeix al calendari, però en canvi... con todos ustedes... ante todo este público... acabat d'arribar de París en el vol Cigonya1992007... es presenta en societat... dos quilos sis-cents de nebot!
És petit, però eixerit. La nova generació ja és aquí. Benvingut.

(Si la sistera ens deixa la propera setmana l'intentarem portar al seu primer concert de La Troba, el dia 28 a la Rambla Ferran a la seva Lleida natal)

No te mientas pa escapar

El Senyor Cordills. Compañero, maestro y guía espiritual de mi infancia. Entre muchas otras cosas, me enseñó que no hacen falta palabras para contar historias. Pero que hay que sentirlas. Y que las ataduras que uno lleve encima nunca deben ser un obstáculo.
Con muchos años de retraso: moltes gràcies, Senyor Cordills!

Salud! Salut!

Una Gallo en Guate, un Flor de Caña en Nicaragua, una Hoegaarden en Holanda, una Moritz al Roure, un Cune a casa del Cigronet, un lambrusco en la Casa de pizzas, un Cocktail de Benvinguda al piset, un Cariñena en Teruel, un Burret a La Torna, una orxata a la Sirvent, un reposado en San Cristobal, un moscatell a Sèneca, una absenta en el Marsella, una ratafia al Vallès, un licuado de mango en el Pacífico, un Costers del Segre a ca la Sistera, un Coto en la Musa, un Albariño en el muelle, una sidra en Astigarraga, un café en la Virreina, un granitzat a la Revolució, un xocolata a La Nena, un té con menta en el Sahara.


Les apetece un poco de agua?

Avui fas anys, tu no ens enganyes

Dicen que cuando uno cumple décadas debe celebrarlo. Es sólo un número, pero da para hacer un alto y mirar un momento hacia atrás. En mi último día de veintegenario transité orbitas lejanas y alimenté esperanzas andantes. Tras sumar una nueva vuelta alrededor del sol, me sigue maravillando seguir vivo en este mundo loco y surrealista.

Diuen que quan un cumpleix dècades ho ha de celebrar. És només una xifra, però dona per fer una parada i mirar enrere un moment. El meu últim dia com a ventegenari vaig transitar òrbites llunyanes i vaig alimentar esperances a peu. Després de sumar una nova volta al sol, em segueix meravellant seguir viu en aquest món boig i surrealista.

Haberlos haylos

Hay quien tiende la ropa bajo la lluvia,
quien espera que su tren pase de largo,
quien se inyecta mentiras y soledades.

Los hay que buscan frío sin abrigo,
que no llegan tarde si no es imprescindible,
que no se arriesgan a vivir.

Yo me voy con la rumba, si me queréis acompañar.

Contradicciones

A mis contradicciones y a mi nos gusta salir a pasear
y mostrarnos tal y como somos: locos, sensibles, aburridos y soñadores,
aunque nos escondamos detrás de una máscara azul.
A mis contradicciones y a mi nos gusta volar
y saborear el viaje al olimpo y al tercero segunda.
A mis contradicciones y a mi nos gusta conocer gente
cerrar los ojos e inventar voces que gritan en silencio,
saludar al quiosquero y, si hace falta, silbar.

Lo dice Galeano y lo digo yo

"Ocurrió en el tiempo de las noches largas y los vientos de hielo:

Una mañana floreció el jazmín del Cabo, en el jardín de mi casa,

y el aire frío se impregnó de su aroma,

y ese día también floreció el ciruelo y despertaron las tortugas.

Fue un error, y poco duró.

Pero gracias al error, el jazmín, el ciruelo y las tortugas

pudieron creer que alguna vez se acabará el invierno. Y yo también".

El error.

Eduardo Galeano.

L'univers és una festa

El temps inventa àtoms de colorins,
s'univers és una festa que ens omple de joia,
cada finestra obre un nou matí
ple de llums i ple d'orquestres,
ple d'enigmes submarins.
(Antònia Font)

Dissabte: Anem a Manresa a sentir-los. A ells i als Kumbes. A tirar-nos confettis de colors, a ballar com una palmera i a dir-nos adéu.

Rèquiem per a una truita de riu descongelada

i arriba un dia que sa vida és un teatre

que se diu felicitat
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat
Antònia Font

Tot i que avui encara aguanten (hi toca l'inigualable Joan Miquel Oliver), ja he donat per tancades les festes de Gràcia d'aquest any.

Potser perque encara és massa fresc, però el record d'aquests dies el formen grans rialles a totes les places, sopars a l'i què, guerres d'aigua increïbles al Raspall, gent de tot arreu (Alemanya, Polonia, Argentina, Iran, La Selva del Camp, Manresa, Badalona...), lo Andorrà fent de flautista d'Hammelin, concerts exprimits, foc i pòlvora, trobades, retrobades, coincidencies i coneixences meravelloses. Confetti, balls, burret, fanalet, rumba, la vida al carrer.
Propera parada: Sants.

El juego

La Chef de El almuerzo me ha invitado a participar en un meme, así que, aún sin saber muy bien de qué se trata, ahí voy.
Según nos cuenta en su post:

Este juego es muy sencillo solo tiene 4 reglas:

1. Cada jugador(a) comienza con un listado de 8 cosas sobre sí mismo.
2. Tienen que escribir en su blog esas ocho cosas, junto con las reglas del juego.
3. Tienen que seleccionar a 8 personas más para invitar a jugar, y anotar sus blogs/nombres.
4. No olvides dejarles un comentario en sus blogs respectivos de que han sido invitadas a participar, refiriendo al post de tu blog: "El Juego".

De manera que:
1.- Tengo muy mala memoria visual. Cuando alguien me reconoce tengo que dejar que hable un rato para recordar quien es y de qué le conozco.
2.- Hace años recibí clases de percusión africana y llegué a tocar en un concierto delante de un montón de gente.
3.- Aunque mi única fe es el optimismo, creo en las casualidades y en la Diosa Fortuna.
4.- En cada viaje que hago cambio algo mi aspecto físico, quizá para mostrar la evolución interna que he sufrido.
5.- No podría vivir sin los abrazos de mis amigos.
6.- Hace un año me publicaron una poesía en una revista. Al releerla me da vergüenza lo mala que es.
7.- Mi imagen ilustra dos meses (marzo y agosto) de un calendario que hicimos con unos amigos, al estilo del de los bomberos, pero sin ser bomberos. Nos quedó relindo y estoy muy orgulloso del resultado.
8.- Aunque pronto cambiaré el número de decenas con el que cuento mis años, me sigo sintiendo un niño pequeño que observa el mundo por primera vez.

Y se lo paso a:

Después del éxito arrollador del juego, a quien quiera que pase por aquí y le apetezca.

Cantem perque caigui l'aigua

Aquesta tarda de pluja encara queda l'olor de pòlvora impregnada a la pell. El foc del mediterrani fa ballar els carrers i els tabalers ens fan bategar al ritme de la seva percussió frenètica. Les trobades, més que casuals, són delicioses. El barri està de festa, i nosaltres també!

¡Verás qué buenos están!

El tallat d'aquesta tarda ha vingut acompanyat d'una dolça sorpresa: una bossa de Lacasitos!
És per això que avui dedico aquesta entrada a aquests amics rodons i petits, sempre disposats a omplir-nos de dolçor i colors impossibles.
Visca els Lacasitos!

Compte enrere

Falten només cinc dies per a tornar a recòrrer els carrers de les meves Viles. Per a retrobar-nos amb la nit que no s'acaba, amb la música i les sorpreses que els carrers de Gràcia i de Sants ens proposen. Comença el compte enrere.

Per mirar tenia uns ulls

He superat sa son
i he pogut arrebossar-me d´arròs,
t´he fet es berenar
amb campanes i molsa
i focs artificials.
(Antònia Font)

Éste es un verano de despedidas, quemaduras y buenos augurios.
De bailes, olas y esperas, oportunidades y luchas, de sueños cumplidos.
Las palabras apenas me dan respiro mientras me alimento de lunas y piruletas.
El tiempo no existe. Mis manos tampoco.
Las ventanas airean la nube de la que no consigo caer.
Os echaba de menos.

Monto un circo...

... y me crecen los enanos.