Passatemps fugitius

Llegir a Baricco, trobar-te a faltar, saltar d'alegria, oblidar el despertador, descobrir amagatalls, tastar la teva pell, desterrar els malsons, dibuixar dracs, escenificar impossibles, pronunciar paraules inventades, agermanar il·lusions, encapçalar derrotes, rentar els plats que no hem compartit, buscar dins el mapa, preguntar perquè sí, encendre una espelma blava, recitar a Benedetti, apagar la música, regar la planta assedegada, tancar la finestra, invocar a la lluna. Passatemps fugissers, fugitius, que m'encoratgen cada nit.

Embolcalls

Ja fa temps que diverses tristeses passatgeres m'embolcallen els sentits, els atordeixen. N'hi ha de blaves, està clar, que giragonsen amb accent argentí i al compàs d'unes onades llunyanes. També n'hi ha d'alegres. Sí, tristeses alegres. Són les pitjors, ja que un no sap si somriure o cridar, si arrancar a córrer o contemplar la bellesa prohibida que s'hi amaga al darrere. Són tristeses passatgeres que m'embolcallen però no m'abriguen, que m'espanten i em desorienten. A mi, que viatjo sempre sense brúixola. Potser va sent el moment de pujar a una furgoneta amb destí incert i ballar jotes després de brindar per una nova nit que se'n va. O de cuinar una recepta de les que requereix companyia i gratitud. O, com a mínim, de tancar els ulls i imaginar com seria la vida sense les tristeses passatgeres.