7.2.08

Contra la llei de la gravetat



En una de les meves fantasies més recurrents, floto. Em desplaço sense que la llei de la gravetat m'absorbeixi. No volo com ho fa el Superman ni cap altre superheroi a l'ús. No. I tampoc no estic simplement elevat, ni el meu moviment depèn de les meves cames, sinó de la meva voluntat, com si unes ales invisibles m'empenyessin i em permetessin moure'm uns metres per sobre dels carrers, de la ciutat, de la gent. És una extraordinària sensació de lleugeresa. No la tinc sempre, aquesta sensació, però cada cop que retorna em resulta familiar, com si ja formés part de mi. En desconec el significat, però quan el que m'envolta m'atabala massa, quan em perdo i no sé on sóc, gairebé sento que els meus peus es desplacen cap amunt i m'allunyo de la terra i totes les seves bogeries. Qui sap, potser vaig néixer per ser aviador o paracaigudista. Aix.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ho he llegit 3 vegades i no sé q dir, el text impressiona...

Anònim ha dit...

M'ho he llegit 3 vegades i no sé q dir, el text impressiona...

nimue ha dit...

jo he nascut per aviadora. Ho sé...
A que tu m'entens? :)
Gràcies per les teues paraules.He pensat en tornar...

Judit ha dit...

Ostres... jo de vegades somio que floto, i quan vull baixar cap a terra m'enlairo encara més, i quan vull pujar, aterro sense voler. La vida ja ho té això, les contradiccions existeixen, n'estem plens... però si flotes intenta disfrutar de la sensació... i deixa't envoltar de les mil i una olors que hi han allí dalt!

Un petó!

vafalungo ha dit...

Sense fer soroll: A vegades no cal dir res, els silencis diuen tantes coses... Una abraçada i un somriure!

Nimue: Sí que t'entenc, i tant! La teva tornada m'ha alegrat molt, de debó. Ja veus, sentia que em faltava alguna cosa sense les teves històries. Una abraçada!

LLuNa: Oi que és agradable aquesta sensació? Tot i que això d'anar en contra de direcció no recordo que m'hagi passat; i ja ho pots ben dir, estem plens de contradiccions. Sense elles som tan plans... Un petó!

stel ha dit...

doncs jo això no ho he somiat mai... ha de ser xulo poder enlairar.te quan vulguis i poder fer-hO! potser hi pensaré molt molt aquesta nit abans d'anar a dormir i somiaré alguna cosa semblant. Diuen que això d'adormir-se pensant en alguna cosa fa que aparegui als somnis que tens a la nit, però clar, potser a l'endemà no te'n recordes... Però per provar que no quedi!!! :)

Sil.* ha dit...

Quizás. Pero te imagino soñador antes que aviador. Que jamás te falten esas alas invisibles que te transportan más allá de lo palpable. Sueña Vafa, sueña!! Y regala la cosecha de tu siembra!!

Besos
Sil

ro ha dit...

Me llevaste a flotar contigo. Gracias. No serás un superhéroe, pero, tenés enormes virtudes. Besos

MaLena Ezcurra ha dit...

Maravilloso, me gustan mucho mucho tus letras.

Un abrazo.


MaLe.

Overseas_Chef ha dit...

El meu somni mes agradable (i constant) es molt similar al que descrius. Al comenc,ament, pero era el pati de la meva escola primaria. Pero despres podia flotar/volar des d'aquell balco que tu potser recordes vora el Parc de la Ciutadella. La sensacio de moure'm amb tota llibertat es adictiva.
Aquesta addicio a aquesta mena de somnis i la meva por a les alc,ades em va portar a fer espeleologia. La sensacio d'estar penjat a 100 metres d'alc,ada es forc,a similar al somni.

vafalungo ha dit...

Stel: Prova-ho! I si aconsegueixes enrecordar-te'n veuràs que val la pena! B7s!

Sil: Sueño, y palpo el aire que me permite volar. La cosecha es toda vuestra! Un abrazo!

Rossana:No, un superheroe no soy, pero si logré hacerte flotar conseguí más de lo que creí posible. Un beso!

Malena: Qué bueno que te gusten, bienvenida! Un abrazo!

Overseas_chef: Aquest somni pot començar a la ciutadella i acabar en alguna de les teves coves,, evidentement! Una abraçada!

SHADOW ha dit...

Mmmmmm! Doncs la sensació de flotar ha de ser molt agradable: a mi m'agradaria ser capaç de sentir-la, i sentir-me lliure per volar, somriure i VIURE! Com sempre, gràcies pels teus escrits, m'encanta passar pel teu racó. Un petonet

vafalungo ha dit...

La tindràs, la sensació, ja ho veuràs! Aquest racó també és casa teva, b7s!

andal13 ha dit...

Por esos ires y venires de la genética, los humanos nos quedamos sin alas... pero con una imaginación que la más altiva de las águilas nos envidia, seguramente...
Muy bellos tus textos.
Gracias por el elogio en "el cristal" de Rossana.