Un polsim de coriandre

Feia temps que les meves tardes d'estiu no tenien gust de coriandre. De somriures extenuats i de pedalades infinites. Encara queden molts monstres per derrotar, però avui han guanyat els bons. Una d'aquestes nits tinc la intenció de somiar. En una girafa que em convida a menjar croquetes, en aplaudiments sota la pluja, en un tren que no se'n va fins que hi puges tu i en la cançó amb la que em demanaries per ballar. I despertaré amb ganes de creure que no ets només una il·lusió.
Avui sóc fum, i tanco els ulls.

En s'estiu

Aquest és un estiu estrany. De gust agredolç i olor de ceba caramelitzada, té una mudança pendent i un precipici que s'ofereix vertiginós. Sí, els penya-segats anuncien canvis prematurs i qui sap on em duran els corsaris. Els núvols foscos amenacen amb una tempesta devastadora, però el derrotisme és una malaltia contra la que em van vacunar ja fa molts anys. El vent xiuxiueja cançons empalagoses i busco la casualitat que m'ompli de colors i serpentines. En el fons, només cal no perdre de vista el far que ens somriu des de la foscor.

Derrotes infundades

Hi ha derrotes que deixen una estranya sensació d'alegria. Moments en els que, malgrat que sembli que el destí ens ha girat l'esquena, podem veure com ens fa l'ullet d'amagat. Tocar el cel amb les mans i despertar-se a l'infern just abans d'obrir els ulls en aquest món boig i meravellós és una experiència que, si més no, mareja. Ara que sembla que el preu dels somriures està pels núvols no em sap greu d'oferir-ne a qui me'ls retorni salpebrats de complicitat. No em sé els passos, però em deixo dur pel ritme vertiginós en el que s'ha convertit la meva mirada. Ja no tinc por, i si cal cridaré que avui he perdut, però que el futur que m'espera és lluminós.

(Sí, ja ho sé, però alguna cançó així de tant en tant tampoc no fa cap mal, no?)

Aquesta història em sona

M'he quedat sense combustible en ple viatge espacial i ara hauré d'aprendre a planejar sense motor. Hauria estat bé que algú m'hagués avisat que segons quins encanteris només funcionen sota la lluna plena i la màgia s'esvaeix a trenc d'alba. Però a aquestes alçades em sembla que estic força acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra. Qui sap, potser em convindria caminar descalç. Sigui com sigui, no deixaré de ballar i demanaré als djinns que, per variar, m'ajudin a aixecar-me de nou. I tornaré a embriagar-me, de vi, de poesia o de virtut, i brindaré amb Baudelaire per oblidar els dols que ens fan créixer.

Always

A vegades tot tremola. Les certeses, els murs i el futur. Els meus desitjos i valentia pateixen una taquicàrdia crònica. Els castells de sorra sovint perden el torreó on guardaven el tresor més valuós. Darrere les màscares a vegades s'hi amaguen monstres terribles que devoren il·lusions i escupen amargor. I hi ha moments en els que els oceans més cristal·lins es converteixen en arenes movedisses. Però tot depèn sempre de la manera com es vulgui mirar. I jo ho tinc clar: prefereixo the bright side.

Preguntes i respostes

Si m'ho preguntessis et diria que sí, que tot és possible i tot està per fer.
Et diria també que tot és relatiu, que el temps que se'ns escola ens ensenya i ens explica, però que cal saber escoltar. I que cada tren que perdem és un viatge que no farem, que cada somriure que no dibuixem és una vida que perdem.
Si m'escoltessis t'explicaria que la por, l'infortuni i la Llei de Murphy són monstres que pretenen fer-nos caure, però que no són invencibles. I per derrotar-los hem de ser valents i enfrontar-los. T'explicaria també que les coses no sempre són com un voldria, però que no val quedar-se de braços creuats. T'explicaria, fins i tot, que per volar cal desplegar les ales i desobeir la gravetat, que els volcans amaguen el foc de les passions no correspostes, que els rius poden endur-se les penes i que compartir la complicitat d'una abraçada és el millor antídot contra la melangia.

Vaticinis

De petit una professora em va dir que seria un savi despistat. Va encertar en l'adjudicació de l'adjectiu, però no en la del nom. Tampoc no va vaticinar que viuria en més d'una desena de ciutats, que visitataria més d'una trentena de països, que moltes mans m'ajudarien a aixecar-me cada vegada que caigués i que moltes mans m'acaronarien l'ànima i els sentits, que les paraules es convertirien en un dels eixos del meu món, que podria mirar als ulls sense abaixar la mirada, que els cocodrils i les serps verinoses formarien part del camí, que ballaria sota la llum dels estels, que cada dia seria un miracle, que els somnis i la realitat es confondrien, que les ales no se m'atrofiarien, que perdria jerseis i il·lusions però recuperaria esperances i fogueres.
Potser per això no crec en el que diuen que passarà i crec, en canvi, que tot és mentida i tot és possible, però que posats a jugar al joc de la vida, com a mínim val la pena gaudir de la partida, encara que toquin males cartes.

Sobretot

Sobretot, busco. No sé ben bé què. Però busco. Potser trobi un futur imperfecte. O un mirall que reflexi un deliri impossible. Qui sap si una olor que transporti al jardí botànic. Una llibreta on les pàgines no estiguin en blanc o un oasi enmig de la nit. Però sempre pot passar que la cerca sigui infructuosa. És el que té no ser un gripau babau.

Puro paisaje chapín, pues

¿Qué onda, patojos?
Fíjense que estos días ando algo nostálgico, pues. Ni modo, Guate me hace falta. Ay, imaginen que recién agarro una camioneta y encuentro el Pacífico. Monterrico, digamos. Con toda la mara, pues. Qué rico, ¿va? Un ceviche al ladito del mar, unas chelitas bien frescas y escuchar las historias de los patojos y de los pescadores, pues. Puro paisaje chapín. No tengan pena, mis cuates, que
si voy les invito a venir conmigo, pues. Si me acompañan, por bien poca plata les llevo a subir volcanes y a descubrir las pozas de Semuc, la selva del Petén y el puro trópico de oriente, pues, los mercados y los restos de una civilización sorprendente, el lago más bello del mundo y tantísimas otras muchas maravillas que poblan el país de la eterna primavera. Pero anden con cuidado, muchás. En el más lindo de los países también el miedo campa a sus anchas. El lugar en el que el cielo y el infierno se dan la mano está a un charquito de distancia.

Autos de choque

Chocar contra otros autos en una carrera loca que no lleva a ninguna parte. Delirar en una absurda persecución contrarreloj.
Intentar evitar los golpes y entomar los daños con la mejor de las sonrisas. No salirse nunca del recinto. Extasiarse en una orgía de gritos, luces y colores. Pisar el acelerador para no llegar nunca.


Hay vidas que parecen transcurrir dentro de un auto de choques. Debe de ser por eso que me gustan las bicicletas.

Reconciliar-se

Amb la vida. Amb un mateix. Amb el ritme de les passes que ens porten a descobrir noves aventures. Amb el ritme que ens fa ballar fins que surt el sol.
Reconciliar-se amb les paraules que s'han quedat en blanc. Amb les que s'han equivocat de destí o de destinatari. Amb les casualitats i les seves causes. Amb el drac i amb la princesa. Amb els veïns i amb els gats.
Reconciliar-se amb els que encara no ens hem enfrontat, amb els que ens posen traves, amb els que no lluiten per vèncer les pors.
Amb el camí que no he pres, amb els fracassos que m'han fet créixer. Reconciliar-me amb tots els qui sóc, amb tots els qui hauria pogut ser, amb tots els que seré.

Missatge en una ampolla

A aquestes alçades ja m'he acostumat a ser un nàufrag. I si escric aquest missatge, que posaré dins una ampolla i enviaré mar enllà, no és per esperar que ningú em vingui a rescatar, sino per fer saber que m'he acostumat a la meva illa deserta, i que ja he aprés a pescar i a remar. De cuinar, ja en sabia. He sabut sobreviure abraçant el silenci i he assaborit les dosis justes d'oblit. Les paraules que no em vas dir les he dibuixat sobre la sorra, per a que el mar i la foscor se les enduguin. Les restes de la meva embarcació em serveixen de sostre quan no para de ploure. I les vides que no he viscut les he imaginat mentre contava els estels que encara no han caigut. Aviat seré submarinista, i nadaré amb les sirenes i els tritons.

Volta el món

Aquest cap de setmana em disfressaré. De legionari romà i de druida celta. I faré una poció màgica i somriuré. I saltaré la muralla i aparcaré la son. Enmig dels boscos buscaré meigas i brindaré amb la possibilitat d'aconseguir una nova màscara per a la meva col·lecció. Escoltaré històries antigues que parlen d'escultors i de pedres, de serps i de marees. Buscaré una foguera, faré les libacions pertinents i purificaré la meva ànima. I travessaré núvols per abraçar la il·lusió de saber que m'esperen noves certeses i noves ensopegades.

Presons

El temps pot ser una presó. Els segons que s'allarguen, els minuts que desapareixen. El temps pot ser una presó. I un manicomi.
Les paraules poden ser una presó. El llenguatge, el to, la veu, les explicacions i els silencis. El silenci també pot ser una presó.
El passat pot ser una presó. Una condemna que no deixa avançar, uns ulls que no se saben obrir. El passat pot ser una presó. El present també.
Els desigs poden ser una presó. Una ceguera quotidiana, un neguit que clama frustrat. Les il·lusions perdudes també són una presó.
Els mapes poden dur-nos a la presó. Un itinerari mal dibuixat, un refugi que no existeix. Els plànols poden ser una presó.
Els dubtes poden ser una presó. Tanquen la porta a les possibilitats que encara no han passat de llarg. Els dubtes són una presó. Les pors també.
La imatge pot ser una presó. Un reflex, un angle, una desproporció. Una imatge pot ser una mentida. I una presó.

Canvis

Canvio:
Paraules perdudes per carícies silencioses. Brindis incerts per somriures còmplices. Casualitats sense ànim de lucre per trobades sense excuses. El meu coixí per la teva pell. Hores d'insomni per instants eterns. Dubtes volàtils per un ball que no s'acabi. Les teves pors per les meves abraçades. La Cucafera pel senyor Cordills. El Sol solet pel Plou i fa sol. La comprensió per la imaginació. La ressaca pel record del que hagués pogut ser.

Distàncies

Hi ha paraules que no tenen veu. Tonalitats buides que no saben riure. Ni plorar.
Hi ha silencis sense ànima i mirades que s'espanten darrere del mirall.
Hi ha distàncies que s'escurcen o s'allarguen en funció de la complicitat de la teva mirada.
I hi ha errors. Errors vestits de retrets i de rendicions. Però l'únic error veritable, al que de debò hem de témer, és a la por d'equivocar-nos.

We don't need

No calen les presses ni les empentes, la incomunicació ni el despreci, la seriositat ni la formalitat. No ens fa cap falta negar el somriure, la por a l'abraçada, evitar que s'acaronin il·lusions. No hi ha cap necessitat de seguir les convencions, d'anar pel camí marcat, de mentir per sobreviure. No val no creure en els somnis ni en els contes.

La vida vista des dels 39

He tornat a vèncer. Ha estat una lluita difícil. Acarnissada. Dura. Però els dolents han estat derrotats. Exterminats. Eliminats. Han intentat aprofitar que els cavallers encarregats de defensar el castell estaven de permís i han atacat sense pietat. I han causat un bon ensurt. La vida, des dels 39 (graus) es veu diferent. Deliris (de grandesa), marejos, i una sensació d'estar passejant enmig de l'àrtic i ballar tangos amb els esquimals i els óssos polars van ser els primers símptomes que alguna cosa estranya passava. Per sort, els defensors del bé s'han pogut reorganitzar, i després d'una llarga i penosa guerra de trinxeres primer, i de guerrilles després, han aconseguit que l'enemic abaixi les espases i accepti una rendició honorable. Seran desterrats i declarats gèrmens no grats. Si els veieu rondar pels vostres reialmes, aixequeu el pont i negueu-los el visat d'entrada. Excepte en el cas que vulgueu ballar un tango amb un ós polar.

Roturas

Rompo una lanza a favor de la incertidumbre. Me niego a creer en esa farsa llamada estabilidad, y me delcaro acérrimo enemigo de la rutina. Prefiero soñar en la posibilidad antes que en el éxito, en el intento antes que en el desenlace. El pasado no es el inevitable destino de mi mañana, y espero que el aullido del tiempo apenas me rasguñe y no me hiera el alma. Veneraré de nuevo a la Diosa de la Duda y temblaré otra vez antes de abrazarte. Pero por si acaso, encenderé una vela a Santa Esperanza.

Transfusions

Cada cert temps se m'escapa una part de l'ànima a través d'una agulla. Juntament amb les plaquetes i el plasma, penso si no marxarà també algun dels meus somnis. El metge em diu que els globuls blancs es recuperen en dotze hores, les plaquetes en tres dies i els globuls vermells en dos mesos. Però no m'ha dit quan de temps es tarda en recuperar les il·lusions perdudes. Així que si algú les troba, perdudes enmig de dubtes i casualitats, que sàpiga que són contagioses i que tenen certa tendència a provocar insomni i deliris diversos. Com per exemple, creure que val la pena abraçar i somriure, malgrat tot.