Una de mitjons

Aquest any als reis mags els he demanat que em portin mitjons. Tant és sí són foscos com la nit o de colors com els meus somnis. Els que encara em queden tenen una sospitosa tendència a desaparellar-se (a qui em recorden?). Com un que jo em sé, són molt independents i volen descobrir el món pel seu propi peu. La cosa no seria greu sino fos perque encara sóc una mica supersticiós i algú una vegada em va dir que portar els mitjons desaparellats porta mala sort, i a més fa lleig. I clar, un que s'ho creu tot ha de fer equilibris impossibles. També podria anar descalç o amb sandàlies, però sóc massa fredolic.
Podria haver demanat moltes altres coses, però s'ha d'anar amb compte amb el que es desitja.
Així, podria haver demanat felicitat, però feliç, malgrat tot, ja ho sóc.
Podria haver demanat amistat, però tinc els millors amics que un pugui voler.
Podria haver demanat una princesa blava, però sóc més aviat republicà.
Podria haver demanat que se'm cumplissin els somnis, però em semblaria abusar després d'haver fet realitat il·lusions impensables.
Podria haver demanat moltes coses, però em sembla que si no les aconsegueixo per mi mateix no tindrà el mateix valor.
Podria haver demanat temps, però tinc tota la vida per davant.
Podria haver demanat un gorro taronja, però ja en tinc un.
Per tant em quedo amb els mitjons.

Sorgin Dantza

Després d'uns dies d'àpats nadalencs, aquesta tarda me'n vaig al País Basc. Amb un meteoròleg, un flautista i un ballarí. Ens perdrem per les seves valls misterioses i ballarem amb les seves bruixes. Els viatges a aquesta terra sempre han estat especials. Terra de bon menjar i bona gent. De llegendes i música. De pluja i pedres. D'akelarres i onades. Seran les primeres vacances que faig en dos anys. Passarem fred, però valdrà la pena.

Missatge nadalenc institucional al Charquito

Aquests dies tothom reparteix bons desitjos: que passis un bon nadal, que el 2008 se't cumpleixin tots els teus desitjos, que passis unes bones festes amb la gent que t'estimes...
Aquests dies la gent s'intercanvia regals: l'amic invisible, el cagatió, el pare Noel, els reis mags...
Així, per celebrar que ja hem passat el solstici d'hivern i a partir d'ara cada nou dia ens obsequia amb una mica més de llum, jo us regalaré, a aquells que passeu per aquí sovint i em premieu amb els vostres comentaris, un instant que m'agradaria compartit amb vosaltres, els i les que ompliu d'alegria aquest espai virtual:

A la LLuNa li regalaria un somriure i una camèlia, una passejada i un riu.
A la Nimue li regalaria la calor de l'estiu, un conte dels seus i un núvol poruc per a que pugui espantar-lo i ballar sense parar.
Al Joan un viatge en el tren de l'alegria, per a que reculli somriures per a la seva estació.
A la Shadow li ensenyaria a volar sense por per sobre dels núvols per a que li arribi l'escalfor del sol i no tingui fred.
A la Proudemax li regalaria una regadora taronja per a que cuidi dels seus cactus.
A Chef le regalaría toda la suerte que merece, un abrazo y un abrigo amarillo.
A l'Alba un sofà per a que escolti Hansel i Gretel, i somrigui imaginant móns de color blau.
A Svor una orquídea y una bola de cristal para que siga con sus predicciones.
A La punta de mi lengua le prestaría un poco de mar, un mucho de calor y algunas preguntas a las respuestas que ya sabe.
A La Doctora una armilla roja y un guiño divertido.
A l'Audrey un pinzell per a que pinti de colors tot el que l'envolta.
Al Overseas_chef molta energia i un estel que el guiï cap a nous horitzons.
A la Srta "y" una nina plena de cireres i uns quants punts suspensius.
A Lamoni música alegre y un arco iris.
A la Sistera tot el que vulgui.
Als anònims i a tots els que passeu sense dir res, una abraçada molt gran i la llum d'un far proper.
A mi, que seguiu per aquí.

Absències

yonqui d’amor sóc
el meu cos vesteix de dol
un somriure per passar la nit
(Dusminguet)

Em falten tantes coses. Em falta la teva llum, i no m'hi veig. Oblido les paraules que no vull escoltar. La lluna s'amaga si estic enboirat. Les teves passes s'esborren, i resto perdut. La teva ma m'abraça, m'acaricia, m'allunya, m'abriga, m'ofega i m'enfonsa enmig del silenci. Em queda la teva imatge, i tot és amarg. Les teves ales no saben enlairar-se; la teva raó, quan somio, em diu que tinc fred.
Em falto jo quan no hi ets.

Ressurreccions

Voldria canviar de pell com una serp cansada; i ressorgir com un estel que sospira, i desapareix.

Días de robles

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero puede ocurrir que de pronto uno advierta
que en realidad se trata de algo más desolado
uno de esos amores de tántalo y azar
que Dios no admite porque tiene celos.
(Mario Benedetti)

Hay días que siento que mi ritmo y el del mundo no andan ajustados. Días en los que pierdo abrazos y gano nostalgias. Desde el encierro de mi caparazón hay demasiadas cosas que no comprendo. Los lugares que fueron santuario me parecen ahora vacíos, y una infusión me consuela más que el brillo de una mirada apagada. Días en los que me perdería en un jardín botánico e invocaría al Dios de la lluvia para que me limpiara por dentro.
Días en los que juraría que no existo.

Alea jacta est

Les cartes ja estan sobre la taula. En unes setmanes sabré si l'aposta ha resultat guanyadora. Mai no m'hauria imaginat que els moviments accionarials em puguessin afectar, però es veu que sí. Si l'editorial se la queda el senyor 1 se m'obriran les portes a nous reptes i estaré més a prop de tocar el cel amb les mans. Si se la queda el senyor 2, el castell de sorra que he construit amenaça d'ensorrar-se. S'aproximen dies de nervis i incerteses, però els daus ja roden.

De charcos y pesadillas

Hay cosas que me asustan. El sueño de esta noche, por ejemplo. Era uno de estos sueños que, al despertar, uno no olvida en seguida. En él, le contaba a alguien (creo que a Núria) sobre Guatemala. Poco después, aparecía en Guate y andábamos por sus peligrosas calles. Por algún motivo que desconozco, de pronto teníamos que supervisar el desembarco de unas manzanas de contrabando. No nos fiábamos mucho de los tipos que nos lo encargaban, y al final, como tantas otras veces en Guate, todo termina en una tremenda balacera. Creo que en ese momento desperté. Sin ni siquiera una manzana en la mano. Y no le he dado mayor importancia hasta que, al encender la tele la primera imagen que he visto me ha resultado demasiado familiar: calles como las que he soñado en una balacera. Un enfrentamiento entre policías y asaltantes en Guate que ha dejado un rastro de sangre. Otro más. Pero ahora sí, mi pesadilla nocturna sé que no la voy a olvidar.
(Foto: lo primero que veía al llegar al trabajo durante mi vida chapina)

El vuelo de Ícaro

I amb aquest títol no em refereixo a la novel·la de Raymond Queneau, sinó a una sensació que últimament m'acompanya. Com Ícar, jo també voldria volar cel amunt, tot i que sé que si ho faig perdré les ales i cauré al mar. Vull escapar de laberints i presons per abraçar el sol. No sempre trobo el terme mig, però he après a pilotar el meu propi rumb. Potser naufragui, però haurà valgut la pena intentar-ho. I qui sap, potser em converteixi en submarinista. I descobreixi tresors enfonsats i sirenes amagades.

Memòries d'un blog (post intranscendent)

Avís:
Si fa temps que passeu per aquí, aquest post no us aportarà res de nou.
Si hi heu arribat fa poc, segurament tampoc.

El meu primer blog va néixer fa uns quants anys, quan vivia a Girona. D'això en fa unes tres o quatre vides. Es deia Un somriure per passar la nit, i intentava escriure-hi poesies dolentes que ara em produeixen vergonya aliena. Quan ja l'havia omplert prou de bestieses i vaig tornar a Barcelona en vaig eliminar els escrits i va començar la segona època del Somriure, amb nous intents, la majoria poc afortunats, d'expressar sentiments i emocions. Gairebé ningú no coneixia l'existència de la meva vessant bloguera fins que vaig creuar l'oceà i vaig instal·lar-me a Ciudad de Guatemala. Allà va sorgir el Charquito, que en la seva etapa inicial es deia El guachiman de Guate per motius que ara no venen al cas. Allí hi explicava les meves aventures a Chapilandia. Era una mena de diari de viatge que em permetia sentir-me a prop dels que havia deixat lluny. I com que a vegades hi ha imatges que parlen per si soles i de fotografies en tenia moltes (més de 8.000 al final), gairebé sense demanar permís va sorgir Las Imágenes del Guachiman i més tard les Imágenes del Guachimán 2, que finalment es van fusionar amb el charquito. Però totes les aventures arriben un dia a la darrera pàgina, així que vaig creuar el mar de tornada. I vaig fer net. I per tancar l'etapa vaig treure tot el que havia deixat al charquito i vaig ressuscitar el Somriure per passar la nit. Era la meva vida anterior, quan feia de llibreter. Poc a poc vaig anar agafant forces per reobrir el charquito. Abans però, li vaig canviar el disseny i el nom, i va passar a dir-se En tus ojos de gata soy uno más de los que atrapas. Des d'aleshores ha tingut alts i baixos. Algunes vegades no he tingut temps ni ganes d'escriure-hi. Altres ha estat la finestra des de la que m'he obert al món i hi he mostrat parts de mi que normalment no obro. La meva vida actual, en la que treballo bàsicament des de casa, em permet obrir aquesta finestra força sovint per a que em toqui l'aire fins que em fa perdre l'enteniment. Així, he provat d'explicar qui sóc, hi he abocat la meva tristesa i la meva alegria, m'he despullat i he sortit del camí, he convidat a cafè i a nostàlgies, m'he preguntat on anava i si existies, m'he remullat sota la pluja i he buscat un sentit a l'octubre, m'he contradit, he explicat com voldria que fos casa meva i quina és la meva vocació.
Però com que tot això no tindria gaire sentit sense la gent que passeu per aquí, els que deixeu missatges i els que no (que haberlos, haylos), volia agrair-vos la vostra companyia virtual, i dir-vos que aquest blog, tot i que l'escrigui jo és, sobretot, vostre.

No hay nostalgia peor?

No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió
J. Sabina

No sé quants anys viuré ni per on em portarà la vida. Però tot i que el passat cal deixar-lo tranquil i no remenar-lo gaire, si pogués tornaria a Nicaragua i et buscaria pels carrers d'Estelí. I aquest cop, et trauria a ballar. O potser tornaria a Guatemala i t'explicaria que llavors no era el moment, però que, qui sap, ara potser sí. O renegaria de les meves pors i lluitaria contra les teves, et diria que sí, que jo també volia, però que no en vaig saber. Si pogués, et deixaria marxar, però abans et regalaria un últim somriure i una camèlia per a que no m'oblidis. Potser m'arriscaria, em llançaria a la piscina, ho intentaria, et descobriria.
Però no, tornaria a cometre els mateixos errors i a repetir-me que no hi ha pitjor nostàlgia que enyorar allò que mai no va arribar a passar.

Ocurrencias

Canta,
triple salt immortal,
vull que soni sa fauna selènica.
(Antònia Font)

Ocurre que hay días en los que me levanto sin apenas haber tenido tiempo de soñar, tras una noche espantando fantasmas e indecisiones.
Ocurre que un paseo en bici, un café con aroma de tiempos mejores y una querencia compartida me alegran el día.
Ocurre que el protagonista de mi novela va al circo, y yo con él, y ambos volvemos a ser un niño.
Ocurre que las acróbatas y el lirismo de lo imposible logran dibujarnos una sonrisa y hacernos cantar; luego, nos inundamos de ternura.
Ocurre que hay días que son un milagro.

Recepta per a una tardor apagada

Avui anirem a ballar rumba;
demà escriuré una carta,
organitzaré l'armari i les balades,
llegiré a Tolstoi i a la Muriel Barbery;
i diumenge tornaré al circ,
a veure trapezistes i equilibristes,
poetes i pallassos.

Un bon còctel vitamínic per a afrontar aquesta tardor fosca i antipàtica.

Lunas de arena

Sueño

y me ahogo a veces
al amanecer.
Y al igual que tú, espero
sin saber qué espero.
Tal vez que mañana,
al despertar,
me hayan crecido
unas enormes alas blancas
y que no duelan
y que no tenga miedo.

(M. Dolors Millat)

La setmana passada la Dolors va presentar a l'Ateneu el seu llibre Lunas de arena. Els seus ex-alumnes no hi vam faltar. La sàvia mescla de poesia i fotografies ens transportà a través de conjures, certeses, comiats, prodigis, geometries i redempcions. El seu contagiós amor per la paraula escrita ens havia unit. No n'hi ha per menys. El miracle de les seves classes m'ha permès perfilar una mica qui sóc. Si fujo dels tòpics, si m'atreveixo, si em llenço a la piscina de la creació és, en part, gràcies al coixí de les seves ensenyances. Si he tornat a néixer és perquè em va donar les eines per aconseguir-ho. En acabar la presentació em va donar un últim consell. No l'oblido.
El millor dels èxits, Dolors, i que la fortuna et somrigui.

Cicatrius

La meva ànima està plena de cicatrius. De ferides superficials, de talls profunds i de rascades inoportunes. Són la mostra de les moltes guerres que he perdut i d'algunes batalles que he guanyat. D'esperances conquistades i de retirades a temps. La meva pell no oblida; els meus ulls, sí.
M'abraço i recordo, però segueixo a primera línia del front com un kamikaze emocional que no sap què busca.