Mirant enrera, de nou

Hola xics i xiques,

Fa pocs dies que ha fet un any que vaig creuar el charquito. És doncs, un bon moment per a fer balanç. M'imaginava una sèrie d'aventures intenses i meravelloses, però feia respecte.
Efectivament, vist com ha anat tot, no n'hi havia per a menys.
Guatemala, aquest país extrany i fantàstic, poblat per sers increïbles i estimats, amb una natura capaç de mostrar la bellesa en el seu estat més pur i increïble, i al mateix temps ensenyar que la destrucció i el caos són tan reals com el riu Cahabón sota Semuc Champey, el volcà Pacaya, o el Cantón Panabaj. Un país on la por està amagada sota la pell dels qui hi hem viscut, i on la vida és viu amb intensitat.
Els extrems es toquen a Guate, i jo no ho sabia. Vaig aprendre moltes coses en aquest petit país. Sobre el món, sobre mi mateix, i sobre la vida.
Van ser pocs mesos. Molt intensos, però pocs. I després, he tornat a les meves arrels. A les meves estimacions quotidianes, a les meves abraçades setmanals, als meus dubtes eterns, a la rumba fresca d'estiu i al somriure sincer.
Mirant endavant no hi veig cap paisatge, però quan torni a fer aquest balanç, d'aquí un any, què hi hauré vist?

Sigui el que sigui, segur que haurà valgut la pena.
Se me cuidan patojos!
B7s