Monstres

Quan era petit em fascinava el monstre del llac Ness.
El misteri i la fantasia que l'envolten el convertien en un digne habitant dels meus somnis.
Els monstres que ens envolten avui en dia ja no tenen la seva dignitat.
Ahir a la nit vam provar d'allunyar mals esperits.
El conxuro de la queimada va cremar millor del que esperàvem.
Tant de bo els mals esperits ens deixin en pau.
I puguem omplir-nos d'alegria.
Mouchos, curuxas, sapos e bruxas...

Equipatge de ma

Pluja, tempestes i huracans.
S'acosten els atmetllers florits.
I les onades, que venen i van.
I els desitjos, que cauen en forma d'estel.
Rituals d'iniciació, bruixots i restriccions.
Les mans no poden obrir uns ulls que ja no saben mirar.
La manta, l'espera i l'esperança.

Excuses

Estic cansat de les excuses. De les metàfores desencertades, del bloqueig que impedeix alçar el vol.
A mi també em fan por les alçades, però si no despleguem les ales no sabrem si haurà valgut la pena escalar fins al cim. La rutina, el tedi i la covardia poden impedir-nos arribar a la meta. Sí, l'aigua està freda, però ens haurem de deixar portar per la corrent i nadar i remar. Però ja no valen les excuses. Si el vent infla les veles sortirem a l'alba i posarem rumb a la felicitat. Vols venir?

De peus a terra

Quan l'escenari no té sentit i el paisatge oníric reconforta l'ànima extenuada un es pregunta si val la pena tornar a creuar el mirall. Les màscares i la llògica es desfan, el passat i el futur perden el seu significat i la teva pell, que ara és lluny, pot sentir com les meves mans t'acaricien. Heroi salvador, astronauta explorador o futbolista gloriós. Volcans, vols sense motor i el fil de plata que no es trenca. La lluna esmerça les ferides que el dia ha inflingit, que no són poques. Els colors poden ser més intensos amb els ulls tancats. Hi ha dies en els que no vull tocar de peus a terra.

Desapercibidos

Hay personas que pasean desapercibidas. Puede que estén llenas de magia, de ternura o de recetas de cocina, pero nadie les presta atención.
Hay libros que pasan desapercibidos. Puede que regalen palabras capaces de crear universos y derrotar muros imposibles, de emocionar y de transformar las almas, pero nadie les presta atención.
Hay música que pasa desapercibida. Puede que insufle la energía necesaria para volar y para despertar el ritmo primigenio con el que laten los corazones, pero nadie les presta atención.
Hay miedos que pasan desapercibidos. Puede que dicten gran parte de nuestros actos, que nos atenacen y nos impidan alcanzar nuestros anhelos, pero nadie les presta atención.
Hay sueños que pasan desapercibidos. Puede que nos muestren otras realidades posibles en un mundo enloquecido y embrutecido, pero nadie les presta atención.
Hay instantes que pasan desapercibidos. Puede que dicten la dirección que ha de tomar nuestro rumbo vital, que dejen atrás la encrucijada que nos paraliza, pero nadie les presta atención.
Hay imágenes que pasan desapercibidas. Puede que le reconciliaran a uno con el mundo, inundando su imaginario de la fantasía que sólo la realidad es capaz de superar, pero nadie les presta atención.
Todos, alguna vez, hemos pasado desapercibidos.

Límits

On està el límit entre el que volem ser i el que podem ser?
Per què a vegades permetem als demès el que no ens permetríem a nosaltres mateixos?
Com és que som capaços de sorprendre'ns i, en canvi, no ho solem fer?
Què ho fa que ens quedem aturats al marge del riu i no ens atrevim a navegar entre les ones?
Si hem de caure pel precipici, què ens impedeix buscar una escombra i posar-nos a volar?
Si hem de viure, per què esperem a que sigui massa tard?
Per què ens fa por tocar-nos, si podem cantar i cridar plegats?

Dies i nits d'amor i de guerra

Les coses no sempre són el que semblen.
A vegades semblo una ceba. Porto capes i capes d'impostures.
A vegades semblo un estel que cau, fugaç i lluminós, però efímer i llunyà.
A vegades semblo un equilibrista, transitant per precipicis a les fosques.
A vegades semblo una espelma amb una flama que vacil·la sense rumb.
A vegades semblo un fotògraf, retratant bocins escapçats d'una realitat que delira.
A vegades semblo un mercader, venent la meva ànima al qui me n'ofereixi més.

Però les coses no sempre són el que semblen.

Un dia com avui

Un dia com avui el nostre amic es lleva cansat. Amb prou feines ha dormit, diu. La roba estesa se li ha tornat a mullar. No l'importa. Un dia com avui el nostre amic té fred i l'estómac regirat degut a una dieta basada en retrets i malediccions. La butxaca buida tampoc no ajuda. La seva veu, oxidada per l'oblit i els crits ofegats, ja no respon a la seva voluntat, feble i desarmada. Un dia com avui el nostre amic no té cap mirall on mirar-se, i potser millor. La imatge que hi veuria no l'ajudaria. Camina amb el pas lent de qui se sap derrotat. Els braços caiguts arrosseguen el que un dia van ser les seves esperances. Un dia com avui el nostre amic podria plorar si les seves llàgrimes no s'haguessin assecat ja fa massa temps. I, tanmateix, el cor del nostre amic, en un dia com avui, no deixa de bategar.

La flor más linda

En primer lloc, una disculpa. He hagut de treure el post anterior. No volia passar per aquí sovint i recordar segons què. Així que us agraeixo molt als que heu deixat comentaris i ànims: Morgenrot, LLuNa, Sense fer soroll i Laia, gràcies! En comptes, però, deixaré una pinzellada una mica més alegre. També des de l'altra banda del charquito. Un dels meus primers viatges iniciàtics va ser a Nicaragua. Ara farà uns deu anys. Vaig viure amb set dones magnífiques que em van obrir les portes de casa seva. Una de les chigüinas, de set anys, amb prou feines escrivia. Encara guardo papers amb dibuixos seus i en els que va aconseguir escriure el meu nom amb llàpissos de colors. El cas és que avui he rebut un e-mail seu. Feia anys que no en sabia res. M'explica que està a punt d'entrar a la universitat. No us podeu arribar a imaginar la il·lusió que m'ha fet. Per ella, pels records dels dies que vaig passar allà i perquè encara es recordi de mi.
Avui, Nicaragua ha tornat a ser La flor más linda de mi querer.

¿Y por qué no?

Nadar a contracorriente, recordar el futuro, imaginar tus caricias, soñar su sonrisa, sumergirse en el tacto de tu voz, brindar con la esperanza derrotada, creer en el encuentro, sospechar que es posible, cantar sin mentir, bailar sin destino, rendirse a la evidencia, sorber la amargura de lo que no fue, leer entre líneas, desearte entre bastidores, temblar de nuevo, sonreir bajo la luna, rebelarse ante la impostura, lograr tu alma, vender los pasos andados, levantarse sin embargo.

Contra la llei de la gravetat

En una de les meves fantasies més recurrents, floto. Em desplaço sense que la llei de la gravetat m'absorbeixi. No volo com ho fa el Superman ni cap altre superheroi a l'ús. No. I tampoc no estic simplement elevat, ni el meu moviment depèn de les meves cames, sinó de la meva voluntat, com si unes ales invisibles m'empenyessin i em permetessin moure'm uns metres per sobre dels carrers, de la ciutat, de la gent. És una extraordinària sensació de lleugeresa. No la tinc sempre, aquesta sensació, però cada cop que retorna em resulta familiar, com si ja formés part de mi. En desconec el significat, però quan el que m'envolta m'atabala massa, quan em perdo i no sé on sóc, gairebé sento que els meus peus es desplacen cap amunt i m'allunyo de la terra i totes les seves bogeries. Qui sap, potser vaig néixer per ser aviador o paracaigudista. Aix.

Maletes i viatges

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.
(Antònia Font)

La setmana passada vaig agafar forces anant al teatre i passant uns dies a Malasaña, on, entre altres coses, vaig celebrar un aniversari, vaig menjar arròs chaufa, vaig brindar amb ron i vaig ser testimoni d'excepció de la fundació del moviment singularista. I és que ahir començava un nou capítol de la història de la meva vida. Feina nova, o casi. Ja que feia gairebé un any que col·laborava amb ells, i que, pràcticament, era de la casa. Reptes nous, això sí. I ganes, moltes ganes. Me'n sortiré, però la lluita serà acarnissada.
Com cada porta que s'obre, un s'exposa a emocions i sensacions noves. Tindrà el gust amarg del cafè? el seu tacte serà suau? Quan un no sap quin temps fa al lloc on es dirigeix és difícil saber què ficar a la maleta. Una mica de confiança per si la mar no està en calma; unes quantes dosis d'esforç, per si cal remar a contracorrent; un polsim de coherència i unes gotes de bogeria, per a que la recepta surti salpebrada; unes quantes ofrenes per a que els déus i els djinns siguin propicis, i una bona porció de fantasia, per a que no oblidi que tot és mentida i que tot és efímer.
Però no sé si també us passa, però un cop he fet la maleta sempre tinc la sensació de deixar-me coses. Se us en acut alguna? Què posaríeu a la maleta si haguèssiu de començar una nova vida?

Una de premis!

Aquest vespre la LLuNa m'ha donat un premi (l'Arte y Pico). Per mi ja és prou premi que passi per aquí i em llegeixi, que deixi comentaris i que es faci el blog una mica seu. Al igual que m'agrada que feu tots els que passeu per aquí. Perque els que, visibles o invisibles, passeu de tant en tant per aquest espai virtual sou els que doneu sentit a això del bloc. O almenys a aquest Charquito. Però això no treu que m'hagi fet molta il·lusió que la LLuNa m'hagi premiat. Fa temps que segueixo les seves llàgrimes de lluna, i ara que comença a tenir un merescudíssim grup de fans (entre els que m'incloc) m'alegra que es recordi de mi. Però al que anava, que em despisto. Segons les normes del premi, hauria de copiar aquí les regles i passar-ho a cinc blogs més, però en comptes d'això, faré una altra cosa.

El senyor Arte y pico, a qui no tinc el gust de conèixer estarà encantat de rebre tantes visites de gent que no coneix, així que m'he permés no enllaçar-lo. Qui el vulgui visitar ja sabrà trobar-lo. Jo em quedo amb la part bonica del premi: que algú hagi pensat en mi per a donar-me un premi, però en canvi no vull entrar en cadenes que no sé qui ha creat ni perquè. Així que, en comptes de nominar a cinc blogs, faré una altra cosa. Us explicaré en una línea perquè crec que valen la pena els enllaços que tinc a les Visites recomanades, i us animo a que els visiteu!

El almuerzo: Relats i contes breus explicats per una madrilenyo-chapina excepcional.
Cargolet: Fotos del més guapo de tots els nebots del món mundial.
Llàgrima de LLuNa: Sentiments, tendresa i emocions a flor de pell.
Proudemax: Lletgisme, surrealisme i intel·ligencia barrejats en un coctel amb accent alemany.
Naixent cada matí: Sensacions sense trampa, valentia i esperit de superació.
Srta "y": Vídeos, punts suspensius i somriures amb accent ampostí.
Les llunes de Miranda: Una gran pèrdua. Tot i que ha tancat, em resisteixo a treure l'enllaç, pensant que així és com si encara pugués entrar al seu món fantàstic i imprescindible.
L'estació: Coherència, sensibilitat i complicitat des de València.
Els móns expectants: Art, sofàs de color blau i una màgia estranya.
Audrey: La bellesa de les paraules precises i sinceres.
Què t'anava a dir: Humor intel·ligent, complicitat, talent i un estil propi.
Flavia Company: La mar de literatura amb un polsim de periodisme.
Lluna Plena: Frescor, transparència i complicitat.
Palabras andantes: Compromís, sensibilitat i intensitat vital.
La Moni en el espacio: Alegria i hipérbatons, dibuixos i ocells.
El rinconcito perdido de Itzara: retrobaments, petjades i esperances.
El Gabinete de la Doctora Boop: Inteligencia i sarcasme venecià.
Imaginando historias: Sensibilitat i contes plens de lirisme.
Sense fer soroll: Reflexions i proximitat.
L'altra cara de la lluna: Bellesa lírica i concisió sentimental quirúrgica.
Las cotidianas: Paraules precises i punyents.
El cristal con que se mira: Encert i trascendència.
La cueva de Susana: Histories per aprendre i recordar.
Jamadas: Receptes anglosaxones per a sobreviure al Nord.
Alicia de la Oz: Paraules que es transformen en imatges impulsives.
En trancisión: Diari d'un viatge vital.
Clubazul: La preciositat del blau fet imatge, haikus i paraules.
Buzón de estrellas: Poesíes impregnades d'ànima humana.
La barca en el pedregal: Tristesa, absència i fars.

Espero que us sentiu tots premiats, ja que aquest espai és vostre, si és que és d'algú.
Gràcies LLuNa i gràcies a tots els que de tant en tant passeu per aquí.

Creences (I)

Crec en l'amor entre el drac i la princesa.
Crec en el geni de la làmpara, en el druida Panoramix i en l'Ot el Bruixot.
Crec en els volcans apagats que reflecteixen la dignitat de les passions extingides.
Crec en les preguntes sense resposta.
Crec en l'absurd de l'impossible.
Crec en l'encanteri de les musses, en el vol de les fades, en el somriure dels follets.
Crec en el coixí i els seus consells.
Crec en l'efecte placebo de la cafeïna.
Crec en el dolent de la pel·lícula.
Crec en els llunàtics, en la pluja d'estels i en Maximón.
Crec en el Petit Príncep, en l'Atlàntida i en les casualitats.
Crec en Iemanyá, en la Deessa Fortuna i en la Mafalda.
Crec en les trobades, en els somnis amb final feliç i en els salts sense pèrtiga.
Crec en els vaixells de paper i en els missatges dins l'ampolla.
Crec en l'existència irrefutable de la Bruja Avería.
Crec en la relativitat de tot plegat.

El enemigo

El enemigo acecha. Se esconde, pero aprovecha la oscuridad para atestar sus golpes cuando menos lo espero. Sabe que hay palabras que me rasguñan el alma, y no duda en emplearlas. Escarba los pilares sobre los que se sustentan los pasos que he dado. Envenena el pozo del que bebo. Transforma mis sueños en pesadillas. Me exige el billete que no tengo para subir al tren de la felicidad. Me niega. Me traiciona. Me hunde. Me humilla. Me vende. Me desprecia.
El enemigo, mi enemigo, soy yo.

Dies estranys

No necessàriament freds ni especialment apagats, però aquests són dies estranys. En dies així pot passar que un tingui el seu minut de glòria televisiva (convertit en quinze segons) i no estigui a casa per poder-ho veure. En dies així es poden tenir somnis indesxifrables, com aquell en que una amiga està mirant el mar i em diu que no li agrada la meva americana de pana. No me la poso gairebé mai, però m'agrada la meva americana de pana. En el somni, després d'aquesta crítica no tinc més remei que anar a comprar mitjons. Quina altra cosa podria fer, sinó?
Aquests són dies en els que el compte enrere avança a tot drap. Set, sis, cinc. M'espera una porta que finalment s'ha obert. I mentre la travesso recordo totes aquelles persones que m'han empés per a arribar a on sóc. I són moltes. L'home que curava amb flors, la dona que em feia escriure cartes que ningú no llegirà mai, els amics que van brindar amb mi o els que van confiar en les meves possibilitats, entre altres.
Deia que són dies estranys, i pot passar que una conversa no s'apagui fins que, de bon matí, tornen a posar els carrers a lloc. Fins i tot pot passar que l'exposició del Chaplin m'agradi més del que pensava o que la renfe no faci tard. Dies estranys, ves. Dies en els que he rebut algun correu que no esperava i que no sé si ha arribat a bon port algun que he enviat jo. Dies en que algú que em coneix molt poc es pensa que estic igual que fa deu anys. Dies en els que em diuen que tinc dobles i germans per totes bandes. Tot i que jo no en vegi mai cap. Dies en els que he vist com l'alegria prenia forma de llàgrima i un comiat era més suportable del que temia. Dies ben estranys.
Aquests dies estranys deixen una sensació que barreja la meravella i la desolació. El cansament i la satisfacció. La gana i l'empatx.
Durant aquests dies però, tot és possible.

Foguerons

Com cada any per aquestes dates ahir va arribar la nostra cita amb els Foguerons. Originaris de Sa Pobla i transportats a Gràcia per la comunitat mallorquina, ja fa temps que disfrutem del sopar amb llonganisses i sobrassades cuinades a les brases del Diamant, de les jotes, els boleros i els fandangos a la Virreina, de les trobades i el foc purificador. Marca un punt d'inflexió enmig de l'hivern i tornem a recordar que la vida al carrer, la música i les ganes d'alegria compartida són possibles. La balanguera fila, i nosaltres dansem i riem.

Pongamos que hablo de

Pongamos que hablo de una patoja chispuda que va a cumplir 109 años.
Pongamos que una periodista que escribe de maravilla me invita a pisco.
Pongamos que una chef que cocina palabras sirve suculentos almuerzos.
Pongamos que tenemos muchas cosas que celebrar.
Pongamos que nos debemos unos roncitos y unos abrazos.
Pongamos que hace demasiado que no nos vemos.
Pongamos que echo de menos las empanadas y las gallo del argentino del Zapote.
Pongamos que el próximo viernes me voy a Madrid.

Centro el dolor

Avui fa dos anys agafava el vol que tancava la meva etapa a Guatemala. Tornava ple d'il·lusions, però també de dubtes. I amb una estranya però fortíssima sensació que tot aniria bé. Passats dos anys les coses no només han anat bé, sinó que han superat totes les expectatives. He crescut (i no precisament en centímetres), he guanyat apostes i he descobert parts de mí mateix que no sabia que tenia i que m'encanten. La meva vida a Guate va ser un punt d'inflexió. Un temps necessari per a trencar esquemes i per a trobar-me. Per descobrir noves maneres d'estimar el món i d'estimar-me a mi. Per aprendre a valorar les coses des d'altres punts de vista. Per afrontar la por. La por que se m'havia ficat a dins sense ser-ne conscient. Però si vaig poder viure en una ciutat tan violenta i deshumanitzada, què no podré fer aquí, on els carrers i les places em saluden quan m'hi deixo perdre? Si vaig acariciar el paradís, si vaig veure com es donaven la mà el cel i l'infern, com no creure que tot és possible i que un acaba sent allò que fa per convertir-se en el que vol ser.
Fa dos anys, i em sembla ahir. Fa dos anys i em sembla que en faci vint. Vaig encertar marxant, i vaig encertar tornant. Sembla que tot el que em passa transcorri casi a tanta velocitat com la de la camioneta de la foto. La muntanya russa en la que s'ha convertit la meva vida des de llavors està a punt de començar un nou capítol. Només per la porta que es comença a obrir ja han valgut la pena totes les passes anteriors.
Per això, a tots els que d'alguna manera o altra m'heu donat la mà per a que no defallís, moltes gràcies.
(Foto: Patricia C.)

Alumbramientos

La vida entera de cada uno no es sino el proceso de darse a luz a sí mismo, sostiene Erich Fromm. El nacer incesante, le llama también. Así mismo lo creía uno que yo me sé. Los hay que aprovechan para reencarnarse en seres aburridos y monótonos que viven sólo para recordar su pasado. Hubo quien andó a mi lado y fue guerrero. Pero las heridas o el hastío les transformaron en huraños cadáveres andantes. Pero también hay quien aprovecha su oportunidad, y cual ave fénix, se convierte en dueño de sí mismo para abrazar sin compasión el destino que ha escogido. Como sabe y cuenta Galeano, para los navegantes con ganas de viento, la memoria es un puerto de partida.
Al igual que el buen vino, con los años vas a tener mejor sabor, me predijo una vez una bruja a la que quiero mucho. No creo que se equivocara demasiado. Puede que llegue el día en que me avinagre, nadie está a salvo de tan terrible contingencia, pero mientras pueda nadar en el dulce nectar de la alegría y de la pasión por la vida, seguiré bailando toda la noche.