Que els ulls no es cansin

Que la txaranga no pari, que el sol no surti, que la il·lusió no s'apagui, que no ens abandoni la rauxa, que els tambors no deixin de sonar, que el viatge sigui plàcid, que la lluna ens il·lumini, que les onades ens acaronin, que els somriures ens acompanyin, que l'espera valgui la pena, que les abraçades ens omplin, que el foc ens purifiqui, que les mans es trobin, que el desert sigui oasi, que el pou ens calmi la set, que el vol sigui sense motor, que els ulls no es cansin de somiar.

El que vull

Jo, el que vull és viure intensament. No cent anys ni amb grans luxes, sinó sentint que cada instant que passa és un miracle irrepetible pel que donar les gràcies a la Deessa Fortuna.
Jo, el que vull és nedar en el mar de la il·lusió. Compartir el viatge submarí amb sirenes i nàufrags, amb esculls de coral i piranyes vegetarianes.
Jo, el que vull és no tenir por. Acceptar les derrotes i les victòries amb el mateix somriure i abraçar el contrincant, que solc ser jo mateix.
Jo, el que vull és desplegar les ales i ballar una rumba per sobre dels núvols. Preparar-me una infusió de menta i escriure-li un conte al meu nebot.
Jo, el que vull és ser vent, i acariciar-te.

Brindis lejano

[Nota: Si passeu per aquí per buscar una mica d'optimisme i d'alegria, passeu de llarg d'aquest post. Avui no toca]

Querida Patoja:
Hoy he tenido que echar un trago a ese Flor de Caña que me prestaste. Sí, ese que abrimos en otro tiempo y otro lugar, y que espera que te pases por acá para brindar por el futuro esplendoroso que nos espera a ambos. Y es que hoy ha sido un día de mierda. Todo lo que pudo haber salido mal, salió peor. Y no sé si te conté, pero mis reservas de afecto recibido están llegando a niveles críticos. Ahora que mis seres más queridos andan lejos, no sabes cuanta falta me hace un abrazo que no sea de mentira, uno que me convenza de que esta soledad que me atenaza no es el inevitable destino de mi porvenir. Y, si puede ser, que venga acompañado de palabras bonitas, de las que hace demasiado que no oigo. Sí, de esas que me ayudan a no dejar de creer en mí. A pesar de los pesares. Y aunque hoy más me hubiera valido quedarme en casa, apagar las luces y gritar bajo la almohada, sé que días como hoy es el precio que me toca pagar a cambio de llevar encendidas los sensores emocionales que me estremecen y me aporrean, pero que también me funden y me acarician por dentro.
Así pues, acepta este brindis lejano, con el que pretendo conjurar los malos espíritus que hoy me han hecho tropezar y con el que quiero volver a encontrar las señas que me conducen hacia las sonrisas.
¡Salud!

La catifa blava

Avui pujaria sobre una catifa blava. Tothom sap que, d'entre les catifes voladores, les millors són les blaves. I obriria els braços per abraçar el vent mentre creuo el mediterrani fins arribar a Turquia. Jo, que no he estat mai a Turquia. I visitaria cases blanques i cantaria cançons que parlen de mariners i de la lluna.
Avui m'agradaria demanar-li consell al druida Panoràmix, però m'han dit que està de vacances. L'Ot el bruixot també em pot ajudar, em sembla. Si el veieu, digueu-li que el busco.
Avui m'agradaria tancar els ulls i despertar creient que és possible.

Receptes d'estiu

És el que té estar de vacances. Que un pot dedicar-se a cuinar, per exemple. Tomàquets farcits de sofregit de bolets. O un pollastre al curri amb cous-cous. Arrós amb verdures a la cassola o una amanida de formatges i fruits secs amb salsa de iogurt. Això sí, és imprescindible una bona companyia. Algú s'apunta a sopar?
És el que té estar de vacances. Que un pot perdre's pels carrers de Gràcia, per exemple. Concerts, cercaviles, confetis i batucades. O trobades, casualitats i surrealisme gracienc. Millor servir acompanyat de ganes de festa i un salpebrat de somriures.
És el que té estar sense internet. Que un no pot passar pels vostres racons a saludar. Tornaré aviat, però. Mentrestant, em podeu trobar pels carrers de la meva Vila adoptiva.

Sargantanes espantades

Els dracs que temps enrere em feien tremolar ara em semblen sargantanes espantades. Potser no és tan mala idea pujar al primer tren que passi i aparèixer enmig del desert del Sudan, a la plaça Virreina o al teu costat. Qui sap què hauria passat si les meves caravel·les no haguessin naufragat, però en el mar de l'oblit els comiats tenen gust de cendra. I tot i que segueixo sense aprendre'm les normes del joc ni les passes del ball, conto les postes de sol que s'amaguen darrere de la meva mirada i em fa l'efecte que encara he de veure moltes llunes.

El que no trobis aquí

No sempre és fàcil deixar enrere els llocs on un ha estat feliç. Les vivències, les emocions i les complicitats que han tingut lloc al piset de Sants en el que he viscut els darrers anys les portaré sempre amb mi, però em toca obrir una nova etapa, aquest cop a les llunyanes terres del sud del carrer Sardenya. M'emporto, tatuats a la memòria, tots els brindis, totes les nits sense dormir, totes les receptes i, sobretot, els somriures del millor company de pis possible. El meu salvavides taronja, la meva col·lecció de postals i la banda sonora de les meves il·lusions també venen amb mi. Espero que no m'acompanyin, en canvi, ni la tropa de formigues desheretades que de tant en tant intenta envair la terrasseta ni alguns dels dubtes que a vegades em fan tremolar davant del mirall. A partir d'ara hauré de fer meu cada centímetre de les quatre parets que m'acolliran. Omplir l'aire que respiraré d'alegria i d'esperança, de paraules, somnis i carícies, i obrir la finestra per a que el corrent d'aire s'endugui les restes d'una soledat mal entesa que no sempre em deixa en pau.

Silencis enllaunats

La ciutat fa olor de silenci. De silenci enllaunat.
Mentre amago els records sota les camises, em pregunto si les pàgines que encara he de passar tancaran el capítol amb un final feliç i si la cafeïna amb la que m'he de despertar em donarà bones notícies. L'escenari en el que m'abrigo del fred que no tinc està a punt de canviar de decorat, però al meu desert ja fa temps que no hi ha tempestes. Per si de cas, regaré les plantes i baixaré a la taverna, per demanar un desig al poeta follet de les tres estacions. Quan vegi sortir el sol al teu costat, sabré que he estat escoltat.

Terres de ponent

A la terra on es pon el sol els agrada ballar rumba. A mi també. Aquesta nit brindaré amb moscatell per a que la música no s'acabi i recordaré que fa uns anys, per aquestes dates, la lluna blava em va fer l'ullet a la platja de Vilanova. Des de llavors, els estels em somriuen sovint. La taula de l'alegria compartida es pararà de nou, i els aires de la vall més acollidora m'ompliran de complicitat i de comiats dissimulats. Abraçaré els companys de trajecte, i després obriré les portes cap a un futur en el que tot està per decidir.