Que els ulls no es cansin

Que la txaranga no pari, que el sol no surti, que la il·lusió no s'apagui, que no ens abandoni la rauxa, que els tambors no deixin de sonar, que el viatge sigui plàcid, que la lluna ens il·lumini, que les onades ens acaronin, que els somriures ens acompanyin, que l'espera valgui la pena, que les abraçades ens omplin, que el foc ens purifiqui, que les mans es trobin, que el desert sigui oasi, que el pou ens calmi la set, que el vol sigui sense motor, que els ulls no es cansin de somiar.

El que vull

Jo, el que vull és viure intensament. No cent anys ni amb grans luxes, sinó sentint que cada instant que passa és un miracle irrepetible pel que donar les gràcies a la Deessa Fortuna.
Jo, el que vull és nedar en el mar de la il·lusió. Compartir el viatge submarí amb sirenes i nàufrags, amb esculls de coral i piranyes vegetarianes.
Jo, el que vull és no tenir por. Acceptar les derrotes i les victòries amb el mateix somriure i abraçar el contrincant, que solc ser jo mateix.
Jo, el que vull és desplegar les ales i ballar una rumba per sobre dels núvols. Preparar-me una infusió de menta i escriure-li un conte al meu nebot.
Jo, el que vull és ser vent, i acariciar-te.

Brindis lejano

[Nota: Si passeu per aquí per buscar una mica d'optimisme i d'alegria, passeu de llarg d'aquest post. Avui no toca]

Querida Patoja:
Hoy he tenido que echar un trago a ese Flor de Caña que me prestaste. Sí, ese que abrimos en otro tiempo y otro lugar, y que espera que te pases por acá para brindar por el futuro esplendoroso que nos espera a ambos. Y es que hoy ha sido un día de mierda. Todo lo que pudo haber salido mal, salió peor. Y no sé si te conté, pero mis reservas de afecto recibido están llegando a niveles críticos. Ahora que mis seres más queridos andan lejos, no sabes cuanta falta me hace un abrazo que no sea de mentira, uno que me convenza de que esta soledad que me atenaza no es el inevitable destino de mi porvenir. Y, si puede ser, que venga acompañado de palabras bonitas, de las que hace demasiado que no oigo. Sí, de esas que me ayudan a no dejar de creer en mí. A pesar de los pesares. Y aunque hoy más me hubiera valido quedarme en casa, apagar las luces y gritar bajo la almohada, sé que días como hoy es el precio que me toca pagar a cambio de llevar encendidas los sensores emocionales que me estremecen y me aporrean, pero que también me funden y me acarician por dentro.
Así pues, acepta este brindis lejano, con el que pretendo conjurar los malos espíritus que hoy me han hecho tropezar y con el que quiero volver a encontrar las señas que me conducen hacia las sonrisas.
¡Salud!

La catifa blava

Avui pujaria sobre una catifa blava. Tothom sap que, d'entre les catifes voladores, les millors són les blaves. I obriria els braços per abraçar el vent mentre creuo el mediterrani fins arribar a Turquia. Jo, que no he estat mai a Turquia. I visitaria cases blanques i cantaria cançons que parlen de mariners i de la lluna.
Avui m'agradaria demanar-li consell al druida Panoràmix, però m'han dit que està de vacances. L'Ot el bruixot també em pot ajudar, em sembla. Si el veieu, digueu-li que el busco.
Avui m'agradaria tancar els ulls i despertar creient que és possible.

Receptes d'estiu

És el que té estar de vacances. Que un pot dedicar-se a cuinar, per exemple. Tomàquets farcits de sofregit de bolets. O un pollastre al curri amb cous-cous. Arrós amb verdures a la cassola o una amanida de formatges i fruits secs amb salsa de iogurt. Això sí, és imprescindible una bona companyia. Algú s'apunta a sopar?
És el que té estar de vacances. Que un pot perdre's pels carrers de Gràcia, per exemple. Concerts, cercaviles, confetis i batucades. O trobades, casualitats i surrealisme gracienc. Millor servir acompanyat de ganes de festa i un salpebrat de somriures.
És el que té estar sense internet. Que un no pot passar pels vostres racons a saludar. Tornaré aviat, però. Mentrestant, em podeu trobar pels carrers de la meva Vila adoptiva.

Sargantanes espantades

Els dracs que temps enrere em feien tremolar ara em semblen sargantanes espantades. Potser no és tan mala idea pujar al primer tren que passi i aparèixer enmig del desert del Sudan, a la plaça Virreina o al teu costat. Qui sap què hauria passat si les meves caravel·les no haguessin naufragat, però en el mar de l'oblit els comiats tenen gust de cendra. I tot i que segueixo sense aprendre'm les normes del joc ni les passes del ball, conto les postes de sol que s'amaguen darrere de la meva mirada i em fa l'efecte que encara he de veure moltes llunes.

El que no trobis aquí

No sempre és fàcil deixar enrere els llocs on un ha estat feliç. Les vivències, les emocions i les complicitats que han tingut lloc al piset de Sants en el que he viscut els darrers anys les portaré sempre amb mi, però em toca obrir una nova etapa, aquest cop a les llunyanes terres del sud del carrer Sardenya. M'emporto, tatuats a la memòria, tots els brindis, totes les nits sense dormir, totes les receptes i, sobretot, els somriures del millor company de pis possible. El meu salvavides taronja, la meva col·lecció de postals i la banda sonora de les meves il·lusions també venen amb mi. Espero que no m'acompanyin, en canvi, ni la tropa de formigues desheretades que de tant en tant intenta envair la terrasseta ni alguns dels dubtes que a vegades em fan tremolar davant del mirall. A partir d'ara hauré de fer meu cada centímetre de les quatre parets que m'acolliran. Omplir l'aire que respiraré d'alegria i d'esperança, de paraules, somnis i carícies, i obrir la finestra per a que el corrent d'aire s'endugui les restes d'una soledat mal entesa que no sempre em deixa en pau.

Silencis enllaunats

La ciutat fa olor de silenci. De silenci enllaunat.
Mentre amago els records sota les camises, em pregunto si les pàgines que encara he de passar tancaran el capítol amb un final feliç i si la cafeïna amb la que m'he de despertar em donarà bones notícies. L'escenari en el que m'abrigo del fred que no tinc està a punt de canviar de decorat, però al meu desert ja fa temps que no hi ha tempestes. Per si de cas, regaré les plantes i baixaré a la taverna, per demanar un desig al poeta follet de les tres estacions. Quan vegi sortir el sol al teu costat, sabré que he estat escoltat.

Terres de ponent

A la terra on es pon el sol els agrada ballar rumba. A mi també. Aquesta nit brindaré amb moscatell per a que la música no s'acabi i recordaré que fa uns anys, per aquestes dates, la lluna blava em va fer l'ullet a la platja de Vilanova. Des de llavors, els estels em somriuen sovint. La taula de l'alegria compartida es pararà de nou, i els aires de la vall més acollidora m'ompliran de complicitat i de comiats dissimulats. Abraçaré els companys de trajecte, i després obriré les portes cap a un futur en el que tot està per decidir.

Un polsim de coriandre

Feia temps que les meves tardes d'estiu no tenien gust de coriandre. De somriures extenuats i de pedalades infinites. Encara queden molts monstres per derrotar, però avui han guanyat els bons. Una d'aquestes nits tinc la intenció de somiar. En una girafa que em convida a menjar croquetes, en aplaudiments sota la pluja, en un tren que no se'n va fins que hi puges tu i en la cançó amb la que em demanaries per ballar. I despertaré amb ganes de creure que no ets només una il·lusió.
Avui sóc fum, i tanco els ulls.

En s'estiu

Aquest és un estiu estrany. De gust agredolç i olor de ceba caramelitzada, té una mudança pendent i un precipici que s'ofereix vertiginós. Sí, els penya-segats anuncien canvis prematurs i qui sap on em duran els corsaris. Els núvols foscos amenacen amb una tempesta devastadora, però el derrotisme és una malaltia contra la que em van vacunar ja fa molts anys. El vent xiuxiueja cançons empalagoses i busco la casualitat que m'ompli de colors i serpentines. En el fons, només cal no perdre de vista el far que ens somriu des de la foscor.

Derrotes infundades

Hi ha derrotes que deixen una estranya sensació d'alegria. Moments en els que, malgrat que sembli que el destí ens ha girat l'esquena, podem veure com ens fa l'ullet d'amagat. Tocar el cel amb les mans i despertar-se a l'infern just abans d'obrir els ulls en aquest món boig i meravellós és una experiència que, si més no, mareja. Ara que sembla que el preu dels somriures està pels núvols no em sap greu d'oferir-ne a qui me'ls retorni salpebrats de complicitat. No em sé els passos, però em deixo dur pel ritme vertiginós en el que s'ha convertit la meva mirada. Ja no tinc por, i si cal cridaré que avui he perdut, però que el futur que m'espera és lluminós.

(Sí, ja ho sé, però alguna cançó així de tant en tant tampoc no fa cap mal, no?)

Aquesta història em sona

M'he quedat sense combustible en ple viatge espacial i ara hauré d'aprendre a planejar sense motor. Hauria estat bé que algú m'hagués avisat que segons quins encanteris només funcionen sota la lluna plena i la màgia s'esvaeix a trenc d'alba. Però a aquestes alçades em sembla que estic força acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra. Qui sap, potser em convindria caminar descalç. Sigui com sigui, no deixaré de ballar i demanaré als djinns que, per variar, m'ajudin a aixecar-me de nou. I tornaré a embriagar-me, de vi, de poesia o de virtut, i brindaré amb Baudelaire per oblidar els dols que ens fan créixer.

Always

A vegades tot tremola. Les certeses, els murs i el futur. Els meus desitjos i valentia pateixen una taquicàrdia crònica. Els castells de sorra sovint perden el torreó on guardaven el tresor més valuós. Darrere les màscares a vegades s'hi amaguen monstres terribles que devoren il·lusions i escupen amargor. I hi ha moments en els que els oceans més cristal·lins es converteixen en arenes movedisses. Però tot depèn sempre de la manera com es vulgui mirar. I jo ho tinc clar: prefereixo the bright side.

Preguntes i respostes

Si m'ho preguntessis et diria que sí, que tot és possible i tot està per fer.
Et diria també que tot és relatiu, que el temps que se'ns escola ens ensenya i ens explica, però que cal saber escoltar. I que cada tren que perdem és un viatge que no farem, que cada somriure que no dibuixem és una vida que perdem.
Si m'escoltessis t'explicaria que la por, l'infortuni i la Llei de Murphy són monstres que pretenen fer-nos caure, però que no són invencibles. I per derrotar-los hem de ser valents i enfrontar-los. T'explicaria també que les coses no sempre són com un voldria, però que no val quedar-se de braços creuats. T'explicaria, fins i tot, que per volar cal desplegar les ales i desobeir la gravetat, que els volcans amaguen el foc de les passions no correspostes, que els rius poden endur-se les penes i que compartir la complicitat d'una abraçada és el millor antídot contra la melangia.

Vaticinis

De petit una professora em va dir que seria un savi despistat. Va encertar en l'adjudicació de l'adjectiu, però no en la del nom. Tampoc no va vaticinar que viuria en més d'una desena de ciutats, que visitataria més d'una trentena de països, que moltes mans m'ajudarien a aixecar-me cada vegada que caigués i que moltes mans m'acaronarien l'ànima i els sentits, que les paraules es convertirien en un dels eixos del meu món, que podria mirar als ulls sense abaixar la mirada, que els cocodrils i les serps verinoses formarien part del camí, que ballaria sota la llum dels estels, que cada dia seria un miracle, que els somnis i la realitat es confondrien, que les ales no se m'atrofiarien, que perdria jerseis i il·lusions però recuperaria esperances i fogueres.
Potser per això no crec en el que diuen que passarà i crec, en canvi, que tot és mentida i tot és possible, però que posats a jugar al joc de la vida, com a mínim val la pena gaudir de la partida, encara que toquin males cartes.

Sobretot

Sobretot, busco. No sé ben bé què. Però busco. Potser trobi un futur imperfecte. O un mirall que reflexi un deliri impossible. Qui sap si una olor que transporti al jardí botànic. Una llibreta on les pàgines no estiguin en blanc o un oasi enmig de la nit. Però sempre pot passar que la cerca sigui infructuosa. És el que té no ser un gripau babau.

Puro paisaje chapín, pues

¿Qué onda, patojos?
Fíjense que estos días ando algo nostálgico, pues. Ni modo, Guate me hace falta. Ay, imaginen que recién agarro una camioneta y encuentro el Pacífico. Monterrico, digamos. Con toda la mara, pues. Qué rico, ¿va? Un ceviche al ladito del mar, unas chelitas bien frescas y escuchar las historias de los patojos y de los pescadores, pues. Puro paisaje chapín. No tengan pena, mis cuates, que
si voy les invito a venir conmigo, pues. Si me acompañan, por bien poca plata les llevo a subir volcanes y a descubrir las pozas de Semuc, la selva del Petén y el puro trópico de oriente, pues, los mercados y los restos de una civilización sorprendente, el lago más bello del mundo y tantísimas otras muchas maravillas que poblan el país de la eterna primavera. Pero anden con cuidado, muchás. En el más lindo de los países también el miedo campa a sus anchas. El lugar en el que el cielo y el infierno se dan la mano está a un charquito de distancia.

Autos de choque

Chocar contra otros autos en una carrera loca que no lleva a ninguna parte. Delirar en una absurda persecución contrarreloj.
Intentar evitar los golpes y entomar los daños con la mejor de las sonrisas. No salirse nunca del recinto. Extasiarse en una orgía de gritos, luces y colores. Pisar el acelerador para no llegar nunca.


Hay vidas que parecen transcurrir dentro de un auto de choques. Debe de ser por eso que me gustan las bicicletas.

Reconciliar-se

Amb la vida. Amb un mateix. Amb el ritme de les passes que ens porten a descobrir noves aventures. Amb el ritme que ens fa ballar fins que surt el sol.
Reconciliar-se amb les paraules que s'han quedat en blanc. Amb les que s'han equivocat de destí o de destinatari. Amb les casualitats i les seves causes. Amb el drac i amb la princesa. Amb els veïns i amb els gats.
Reconciliar-se amb els que encara no ens hem enfrontat, amb els que ens posen traves, amb els que no lluiten per vèncer les pors.
Amb el camí que no he pres, amb els fracassos que m'han fet créixer. Reconciliar-me amb tots els qui sóc, amb tots els qui hauria pogut ser, amb tots els que seré.