
Sempre m'han fascinat els volcans. Una muntanya imponent expulsant foc és una visió que m'hipnotitza. La natura en el seu estat més pur, més primigeni.

No sé quin significat pugui tenir, però des de petit la presència dels volcans ha estat constant en els meus somnis. La visió de rius de lava i de guspires que exploten al cràter d'algun cim formen part del meu inconscient. Aquestes últimes setmanes han tornat a ser un element oníric habitual.
No sabria explicar la meva vida a Guatemala sense la presència dels volcans. Començant per la màgia inexplicable que desprèn el llac Atitlán, envoltat de volcans. O la cura que va significar pujar al Pacaya, el primer volcà actiu del que assolia el cim, just després de les duríssimes setmanes de l'
Stan, segurament les més esgotadores a nivell físic i emocional que he viscut mai.

Temps després tornaria a pujar el Pacaya i l'Acatenango, que tot i que estava inactiu permetia una visió privilegiada del Fuego. O el Santa Ana, a El Salvador, que va entrar en erupció just quan vaig passar per allí i una mica més i no puc tornar a Guatemala.
(foto: Gemma G.)Salut, doncs, als deus Hefest i Vulcà i que la seva força ens acompanyi.