Temps de sembra

Hi ha temps que és de collita; i hi ha temps que és de sembra. Això diuen. Hi ha males herbes, i tant que n'hi ha. I pluja, que dóna de beure a la terra assedegada. Hi ha el fred que glaça, i hi ha la pedra. I hi ha el sol que fa créixer. I la lluna. Sempre la lluna. I hi ha arrels. I hi ha els fruits. Però poden ser amargs, els fruits. Cal saber quan són dolços. I cal saber-los compartir, per tal de no empatxar-se. Hi ha temps de mirar terra enllà i veure-hi clar. I hi ha temps de tancar els ulls i dormir. I somiar el somni de les arrels que volen ser fruit. I volen ser dolç. I hi ha temps en el que s'ha d'ensorrar la mà i sentir que tot està bé. Això diuen.

Passatemps fugitius

Llegir a Baricco, trobar-te a faltar, saltar d'alegria, oblidar el despertador, descobrir amagatalls, tastar la teva pell, desterrar els malsons, dibuixar dracs, escenificar impossibles, pronunciar paraules inventades, agermanar il·lusions, encapçalar derrotes, rentar els plats que no hem compartit, buscar dins el mapa, preguntar perquè sí, encendre una espelma blava, recitar a Benedetti, apagar la música, regar la planta assedegada, tancar la finestra, invocar a la lluna. Passatemps fugissers, fugitius, que m'encoratgen cada nit.

Embolcalls

Ja fa temps que diverses tristeses passatgeres m'embolcallen els sentits, els atordeixen. N'hi ha de blaves, està clar, que giragonsen amb accent argentí i al compàs d'unes onades llunyanes. També n'hi ha d'alegres. Sí, tristeses alegres. Són les pitjors, ja que un no sap si somriure o cridar, si arrancar a córrer o contemplar la bellesa prohibida que s'hi amaga al darrere. Són tristeses passatgeres que m'embolcallen però no m'abriguen, que m'espanten i em desorienten. A mi, que viatjo sempre sense brúixola. Potser va sent el moment de pujar a una furgoneta amb destí incert i ballar jotes després de brindar per una nova nit que se'n va. O de cuinar una recepta de les que requereix companyia i gratitud. O, com a mínim, de tancar els ulls i imaginar com seria la vida sense les tristeses passatgeres.

Complicitats

Em desvesteixo de nou. Les veritats absolutes i les frustracions quotidianes m'ofeguen, i ja no em queden màscares rere les que amagar-me. Aferrat al fil de plata, solco oceans desemparats i m'endinso en volcans apagats. Cerco la protecció de Posidó i busco les imatges que m'apuntalin l'ànima. Serf de l'inexorable present, dimiteixo de les meves obligacions impostades i m'alço per deixar pas a l'alegria desfermada. Els dubtes, malferits, aquest cop no impediran que arribi al teu costat.

Onades

El silenci de les onades m'envesteix.
Escolto des de la sorra.
I callo.

Summertime

Envoltat de contradiccions,
assumeixo errors innecessaris
i tallo cebes i carabassó.
Tinc fòbia a les certeses,
he deixat d'escriure cartes
i no acostumo a buscar
les raons dels meus silencis.
M'endinso en mons de paper,
però faig un pas enrere
quan criden a files
des dels altars de l'avorriment.
Il·lumino coves amagades
on habiten monstres mil·lenaris
que no saben mastegar.

Trànsits

Transito pel desert, sense dunes ni cactus.
A l'oest, un filat de cinisme.
Al sud, les arenes movedisses de la ingenuïtat.
Al nord, les espines de l'oblit.
A l'est, el reflex del que ja no serà.
Darrere uns núvols prims s'endevinen totes les vides que he somiat.

La última vela

Querido Don Mario:

Leo que su voz se ha apagado y que su pluma ya no volverá a transmitirnos la alegría de creer en la dignidad y, como si fuera un amigo al que hace tiempo que no veo, todas sus sabias palabras, leídas, disfrutadas, gozadas, pasan por delante en una comitiva que es a la vez jodida y llena de esperanza. Y sé que la semilla de todo lo que nos ha enseñado no se perderá. Y el milagro de haber mostrado cómo querer, la maravilla de la escritura valiente y la ternura que cada uno de sus pasos desprendió harán del mundo un lugar en el que vale la pena pasar un rato. Me hubiera gustado haber podido abrazarle y agradecerle todo lo que hizo. Porque cada uno de sus relatos, de sus poesías, de sus novelas son herramientas con las que esparcir una humanidad que, a veces, parece en peligro de extinción. Descanse en paz, Don Mario y, allí donde esté, probablemente a la izquierda de algún roble, no olvide que le debo un abrazo.

¿A lo loco se vive mejor?

Les pàgines en blanc d'un llibre,
un oceà sense onades,
un ratolí sense formatge,
un futur sense redempció,
les premonicions més inexactes.

Un tren que se'n va a poc a poc,
una carta sense segell ni codi postal,
un dentista sense sala d'espera,
un vampir sense donants de sang,
la boira que tot ho envolta,

i jo, que ballo a les fosques.

El fum d'una nit

El fum d'una nit sense estels,
la claror acollidora d'un far no molt llunyà,
unes petjades que ningú no sap on van,
un volcà apagat que tremola d'emoció,
una carícia sense rumb,
un pastís de formatge i una copa de vi,
una espelma apagada, de color blau,
un instant etern que desapareix,
i se'n va.

Enmig del bosc

Els que ens quedem enmig del bosc
no sabem on mirar
quan el vertigen de caminar sense brúixola
ens domina l'instint.

Els que tremolem al costat del riu
ens preguntem si valdrà la pena
contar les formigues que passen
per sobre dels anhels daurats.

Els que ballem sense por
ens ofeguem de tant de riure
en veure'ns enmirallats
en un destí que no és el nostre.

El tren de la felicitat

El nostre heroi, de tant en tant, puja al tren de la felicitat. És un tren que ningú no sap on s'atura, on les finestres mostren paisatges que no s'assemblen al del Pol Nord. On l'aire té gust de gelat de xocolata i el temps no existeix. Al tren de la felicitat, cada passatger té una història per explicar i una rumba per ballar, i al nostre heroi li agrada escoltar confidències. Al tren de la felicitat, el nostre heroi comparteix vagó amb ballarines russes, astronautes enyorats, tigres de bengala extraviats, somiatruites diversos, cuiners entremaliats i carters entretinguts. El revisor no demana el bitllet, però no permet que hi entrin ni les armadures ni les màscares. Per si de cas.

Passejades

Ja no corro el perill de naufragar. Mentre arreplego somnis impossibles i camins empedrats, aniquilo dubtes innecessaris i encenc la foguera amb la que em protegeixo d'un fred que ja no tinc. Després, t'abraço. I sí, les paraules se les emporta el vent, però el tacte de la teva mirada quedarà tatuat a la porta de l'armari dels records eterns. I valdrà la pena. I tant.

Fer dissabte

Aspirar els borrissols de pols que deixen els records oblidats. Fregar les taques de melangia enganxada al coixí. Escombrar les pors que transiten pel passadís. Endreçar les il·lusions rebregades. Planxar les ofrenes innecessàries per tal de tenir-les a punt en cas d'emergència. Baixar al mercat per comprar els ingredients amb els que cuinarem la salsa de la vida. Ventilar els sentits adormilats. Sí, demà toca fer dissabte.

Consells

Les tristeses, al riu; les penes, al foc; els instants, perfumats de vida; les alegries, compartides; els mapes, cap per avall; les presses, oblidades; el neguit, sota el coixí; la ràbia, desfogada; els gelats, de xocolata; la cuina, a foc lent; els mitjons, de colors; les passions, intenses; les mentides, ben lluny; els somriures, sincers; les abraçades, imprescindibles; les normes, per trencar-les; les excuses, soterrades; el passat, per re-cordar; el present, per exprimir-lo; el futur, per no perdre l'esperança.

Qui m'havia de dir

Qui m'havia de dir que, a aquestes alçades, em trobaria no amb un sinó amb dos djinns disposats a guiar-me cap a la sortida del laberint. Però com tothom sap, els djinns són bromistes i engalipadors, de manera que em volen portar per camins diferents. Un cap a la direcció de les herbes amargues i les paraules encertades, l'altre cap als volcans de foc i el vent que bufa l'enteniment. I com que ja ho diu el proverbi, que cal anar amb compte amb el que es desitja ja que podria fer-se realitat, buscaré un mirall on es reflecteixi la lluna i trencaré els rellotges que em neguen. Després, apagaré el llum i volaré.

Qui s'apunta a ballar?

Jo sento
cants de sirena
rera la tanca
de tota frontera
(La Troba Kung-Fú)

Quan la nit s'adorm i s'encenen els desigs imagino que em dius que sí. Que m'agafes de la mà i m'acarones l'ànima, que les ones no s'enduen el nostre castell i que les espelmes il·luminen la teva tendresa. Quan el dia comença a caminar, segueixo somiant-te.

Temptacions

Ho reconec, a vegades tinc temptacions de tancar aquesta finestra virtual en la que sembro paraules i recullo confidències, de tancar els ulls i rebentar el rellotge de sorra que m'impedeix abraçar el coixí, de negar les certeses que m'obren les portes, d'esbotzar els fonaments de la meva ingenuïtat, d'aspirar l'amargor de qui ja no espera. I sí, la lluita serà aferrissada, però tornaré a escopir el verí de la derrota i a caminar contra el vent, a navegar per les nit infinites i a cridar que encara sóc aquí.

Fins aquí hem vingut

Uns quants anys després d'haver tret el cap per primera vegada a aquest món boig i estrany torno a bufar espelmes i segueixo demanant desigs. Deixo enrere un nou any ple d'il·lusions, ple de fracassos, ple d'esperances, ple de satisfaccions agredolces i amb un punt més d'aprenentatge i de bogeria. Per tal de celebrar-ho com cal, avui reparteixo abraçades i somriures a tot aquell que en vulgui.

Per un moment

Per un moment vaig creure que volava sobre l'esquena d'un drac alat. Dels que treuen foc pels queixals i espanten cavallers arrogants i princeses presumides. Però no. Atravesso núvols i turbulències, sí, però amb prou feines entreveig el nord. La muntanya russa sense cinturó de seguretat ha iniciat un nou descens a l'infern. Segur que després d'un parell de voltes i d'escopir adrenalina tornaré a respirar l'aire pur de les oportunitats desaprofitades. Mentrestant, però, toca admirar la bellesa del precipici.