Embolcalls

Ja fa temps que diverses tristeses passatgeres m'embolcallen els sentits, els atordeixen. N'hi ha de blaves, està clar, que giragonsen amb accent argentí i al compàs d'unes onades llunyanes. També n'hi ha d'alegres. Sí, tristeses alegres. Són les pitjors, ja que un no sap si somriure o cridar, si arrancar a córrer o contemplar la bellesa prohibida que s'hi amaga al darrere. Són tristeses passatgeres que m'embolcallen però no m'abriguen, que m'espanten i em desorienten. A mi, que viatjo sempre sense brúixola. Potser va sent el moment de pujar a una furgoneta amb destí incert i ballar jotes després de brindar per una nova nit que se'n va. O de cuinar una recepta de les que requereix companyia i gratitud. O, com a mínim, de tancar els ulls i imaginar com seria la vida sense les tristeses passatgeres.