Vaticinis

De petit una professora em va dir que seria un savi despistat. Va encertar en l'adjudicació de l'adjectiu, però no en la del nom. Tampoc no va vaticinar que viuria en més d'una desena de ciutats, que visitataria més d'una trentena de països, que moltes mans m'ajudarien a aixecar-me cada vegada que caigués i que moltes mans m'acaronarien l'ànima i els sentits, que les paraules es convertirien en un dels eixos del meu món, que podria mirar als ulls sense abaixar la mirada, que els cocodrils i les serps verinoses formarien part del camí, que ballaria sota la llum dels estels, que cada dia seria un miracle, que els somnis i la realitat es confondrien, que les ales no se m'atrofiarien, que perdria jerseis i il·lusions però recuperaria esperances i fogueres.
Potser per això no crec en el que diuen que passarà i crec, en canvi, que tot és mentida i tot és possible, però que posats a jugar al joc de la vida, com a mínim val la pena gaudir de la partida, encara que toquin males cartes.