Val per...

I a més podeu veure lo guapo/a que serà al blog que la sistera ha estrenat: cargolet
Ole, ole!!

Si no saben volar (Espantapájaros)

No acostumo a incloure textos literaris en aquest blog. Tot i que moltes vegades n'he estat molt temptat. Textos de Galeano, de Benedetti, de Borges, de Cortázar o de tants altres que, sens dubte, mereixen ser llegits, disfrutats i gaudits amb els cinc sentits. Però no he pogut evitar incloure aquest text d'Oliverio Girondo, per a que el descobriu si no el coneixeu, per a que el gaudiu si ja forma part de les vostres referències literàries. Directament des d'Espantapájaros, amb tots vosaltres, Oliverio Girondo:

No sé, me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar.

Si no saben volar ¡pierden el tiempo las que pretenden seducirme! Esta fué - y no otra- la razón de que me enamorase, tan locamente, de María Luisa. ¿Qué me importaban sus labios por entregas y sus encelos sulfurosos? ¿Qué me importaban sus extremidades de palmípedo y sus miradas de pronóstico reservado? ¡ María Luisa era una verdadera pluma!

Desde el amanecer volaba del dormitorio a la cocina, volaba del comedor a la despensa. Volando me preparaba el baño, la camisa. Volando realizaba sus compras, sus quehaceres... ¡Con qué impaciencia yo esperaba que volviese, volando, de algún paseo por los alrededores! Allí lejos, perdido entre las nubes, un puntito rosado. "¡María Luisa! ¡María Luisa!...y a los pocos segundos, ya me abrazaba con sus piernas de pluma, para llevarme, volando, a cualquier parte.

Durante kilómetros de silencio planeábamos una caricia que nos aproximaba al paraíso; durante horas enteras nos anidábamos en una nube, como dos ángeles, y de repente, en tirabuzón, en hoja muerta, el aterrisaje forzoso de un espasmo.

¡Qué delicia la de tener una mujer tan ligera..., aunque nos haga ver, de vez en cuando las estrellas! ¡Que voluptuosidad la de pasarse los días entre las nubes...la de pasarse las noches de un solo vuelo! Después de conocer a una mujer etérea, ¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? ¿Verdad que no hay una diferencia sustancial entre vivir con una vaca o con una mujer que tenga las nalgas a setenta y ocho centímetros del suelo? Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender la seducción de una mujer pedestre, y por más empeño que ponga en concebirlo, no me es posible ni tan siquiera imaginar que pueda hacerse el amor más que volando.

Pasajeros al tren

Loco motora

Destino felicidad
Locura pa la caldera
Pa poder ir más allá!!
La Troba Kung-fú

A pesar de la modernidad que pretenden algunas estaciones y altas velocidades varias, todavía hoy viajar en tren tiene un punto de misterio, de magia. Se trata de una forma sosegada de ir de un lugar a otro. El traqueteo sobre los raíles, el paisaje que se pierde por la ventana, las estaciones como punto de encuentro y el destino compartido con el resto del vagón dan al viaje una pizca de mística. Nada que ver con la soledad y la prisa del conductor de autopistas. Eso si, sin horarios, sin preocupaciones. ¿Qué lugar mejor que un andén para empezar una nueva aventura? No sé donde debo bajar, pero la locomotora empieza a andar.
Quizás nos descubra nuestro lugar en el mundo. ¿Cuál es vuestra estación favorita? ¿A qué tren subiríais para alcanzar vuestros sueños?

Bye-Bye-Butano

La setmana passada va tenir lloc al piset la celebració B-B-B. La bombona de butano que ens ha acompanyat durant tot aquest temps ens diu adéu per donar pas al gas natural. Per tal d'acomiadar-la amb dignitat, vam organitzar la festa B-B-B, que entre altres, va incloure el concurs de menjar taronja, modalitat primer i segon plat, consurs de vestit taronja, modalitats vestimenta i complement, i vam acabar amb els Pereira Games a la terrasseta. Vist en perspectiva, es van superar les expectatives. El món va ser taronja durant unes hores. Per a que en veieu alguna prova, aquí us deixo algunes fotos.
B7s taronges.

Visca la Festa Major!

He dit.

Extraterrestres

Suposo que a aquestes alçades ja els coneixeu, però aquí us deixo als extraterrestres d'Antònia Font.

Carta als Reis Mags

Quan era petit vaig demanar als reis mags que em portessin una disfressa d'home invisible i una vareta màgica. La carta es deuria extraviar, o deurien descobrir la meva tendència republicana, ja que mai no m'ho van portar. Des d'aleshores, alguna vegada he sabut ser invisible, i he pogut descobrir la màgia que m'envoltava.
No sé amb quin criteri jutjaran si aquest cop mereixo res més que carbó, però l'únic que els demano és poder seguir mirant el món amb els ulls de qui el descobreix per primera vegada, que la vida em segueixi fascinant, i que qui camini al meu costat m'agafi la ma per ballar.

Balanç

Últimament perdo paraules, jerseis i claus,
oblido vergonyes, raonaments i disciplines,
guanyo moments, complicitats i somriures.
Un bon balanç.

Bon nadal i bon any nou!

Als que us abraço sovint, i als que fa temps que no,
vull desitjar-vos que aquest 2007 que està a punt de nèixer
us porti somriures, petons i rumba,
us curi les ferides i us faci volar ben amunt,
fins que pugueu tocar els somnis amb les mans.



I vull fer-vos saber que caminar amb vosaltres
per aquesta vida boja que m'ha tocat viure
és una delícia de les que queden tatuades.

Ara que ens hem d'abrigar

Fa un any, per aquestes mateixes dates, passava calor tot prenent el sol i submergint-me en esculls de coral impressionants. Em banyava a les tres de la nit i bevia ron, mentre descobria que hi han altres maneres de veure i d'estimar aquest món. Ara que ens hem de tornar a abrigar, el record d'aquell paradís em reconforta.

Dol

Hi han il·lusions que moren abans de nèixer. Toca recular, agafar forces i tornar a creure. Però cal temps. I el temps s'escola, a voltes massa ràpid, entre les mans. Un nou episodi de la història cíclica, un final anunciat que fa massa que em nego a acceptar. Sé que s'obriran altres portes. Sempre és així. I sé que valdrà la pena. Però avui estic de dol.

La Troba o el western...

"Plorarem l'alegria humilment, que ja ens fa falta, i ens riurem de la por."
"Troba'm, troba'm, i quan em trobis deixa'm anar."
"algun dimoni havia trobat el seu àngel. Bona guerra per la pau!"
"Hi ha moltes fogueres, una per cada melodia, una per cada vers, una per cada record, una per cada carrer"
Aquestes i moltes altres meravelles, al Manual de La Troba Kung-Fú.

Hi ha moments

Hi ha moments en que certes peces encaixen. La veu i les lletres de la Clara Andrés s'acomoden a la perfecció amb aquesta pluja de desembre, que finalment s'ha atrevit a venir-nos a visitar. La seva és una d'aquestes músiques que abracen i abriguen. Com ella, hui camine sense pressa.

Ja el tenim aquí!!

Després de fer-lo crèixer capítol a capítol, ja s'ha independitzat i ha decidit sortir a la venda a les botigues de discs. Clavell Morenet, el primer CD-llibre de La Troba Kung-Fú farà les delícies de tots aquells que hem estat impregnats per la màgia de la seva música i les seves lletres, de tots aquells que hem vist que eren veritat les cançons de dones, que el dimoni nostre s'ha tornat boig per aquell bé de déu, dels qui el vent que bufa se'ns emporta el cap, dels que volem estimar tot allò que mirem, la locomotora destino felicidad es posa en marxa.
Disfruteu-lo!!

Aviso para navegantes

Para los que esta noche no sepan qué hacer con su tiempo, por la 2 pasan Roma, la última película de Aristaráin. El cine de este hombre es una de esas joyas que todavía me emocionan y me inundan hasta la médula de sensaciones primigenias. Para los que no le conozcan, tienen esta noche una buena oportunidad para ello. Los que le saborearon en perlas anteriores (Martin(Hache), Un lugar en el mundo...) pueden descubrir en Roma un paso más. Los que ya la vieron en su momento, seguro les va a apetecer volver a disfrutar de esta pequeña maravilla.
Si la ven, me lo cuentan!

Todavía quedan muchos de los de antes

Aquest post és un petit homenatge als qui segueixen caminant al meu costat. Als que em fan sentir viu i amb qui ve de gust mirar enrere i imaginar com serà demà. Als que m'abracen i comparteixen flors i brindis, confidències i lluites. Als qui, passa rere passa, paraula rere paraula, hi han sigut.
Gràcies.

A veces

Que no em passa res d'estrany
que no li passi a una estrella llunyana
(La Troba Kung-Fú)

Leo, escribo y respiro. A veces vuelo al encuentro de sueños prohibidos. A veces mi cuerpo me pide una tregua. Pregunto y me pregunto si existes, y me muero de miedo de no acertar. Oscurece y cuento los minutos. No soy adivino y no tengo ningún as en la manga, pero apuesto al doble o nada.

Que nos quiten lo cantao!

Coctel de benvinguda!!
A cantaaaaar!!
Fidel a la seva cita anual, el karaoke 2006 va tornar a demostrar perqué se l'esperava amb tantes ganes. Coctel de benvinguda, soparillo, i els Pereira Games (equipo azul, hem de millorar!!), va començar l'espectacle. Nino Bravo, Maná, Sau, els Hombres G o Sabina, entre molts d'altres, van ser l'excusa per a deixar la veu i la vergonya ben lluny. L'aparició de la Raffaella Carrà va marcar un punt d'inflexió i tots vam sucumbir al geni de l'artista italiana. El dia següent, entre cafès i macarrons vam començar a contar quants dies falten per al karaoke 2007.

Raffaella, sei grande!!

Tiempo de virus

Esta tarde ha llovido. No mucho, lo suficiente para mojar toda la ropa tendida. Mala suerte. Estos días de noviembre siento frío. Por más que me abrigue. Las palabras, los pies y los ruidos son fríos bajo la lluvia.
Mañana una parte de mi se queda dentro de una bolsa de plástico. Sentiré frío, pero valdrá la pena.
Luego reiremos, y hará calor.

La grúa y la jirafa

Una història per a aquesta tarda de tardor. Disfruteu-la!