La roba que porto no sempre és la que voldria.
Cuino amb els ingredients que no he triat jo.
El vi amb el que brindo no és el meu.
Habito els somnis de les fantasies que m'expliquen.
Ballo amb princeses que no són del meu reialme.
Busco mirades que no em busquen a mi.
Segueixo unes passes que no sé on van.
Al mapa que m'han ensenyat no hi surt el meu camí.
Els estels que cauen cumpleixen els desigs dels que m'envolten,
i el geni de la làmpara ha tancat la paradeta.
Visc una vida que no és la meva.
Però, a vegades, quan ningú no em veu, m'atreveixo a ser jo i deixo crèixer les ales que no tinc. I des de l'aire, planejo per sobre de la vida que no he viscut. I veig que allí també cometo errors i que molt poques coses tenen sentit. Llavors, penso que la vida no és sinó la persecució de l'instant que fuig i que mai no atrapem, com mai vivim del tot la vida que tenim planejada. Per sort.
Marta
Fa 5 mesos
8 comentaris:
si vius una vida que no vols, tens la inmensa sort de tenir una vàlvula d'escapament: l'escriptura.
I pensa que mentre vas pensant "aquesta vida no és per mi", la vida va corrent i corrent, i també té moments impagables que et passen per alt si estas despistat pensant en la vida que voldries tenir...
en fin què t'haig de dir. Tu ho saps millor que jo, tot això.
Dues consideracions. Si vius una vida que no és la teva i deixes créixer les ales que no tens, també pot ser que escriguis el que no penses i, per tant, no cal amoïnar-se per res. Sort que no atrapem l'instant que fuig: en el moment en què l'aconseguim, ens morim. Per no deixar-ho amb aquest final tan categòric, et diré que el post m'ha agradat molt. Un petó.
Què t'anava a dir: Sí, i la lectura n'és una altra. No crec que ho sàpiga millor que ningú, i encara menys que tu, però faré el que pugui per a recordar-ho.
Fada: Sí, sort que al final no l'atrapem. Intento escriure, més que el que penso, el que sento. A vegades me'n surto millor i a vegades pitjor. M'alegro que, malgrat tot, t'hagi agradat. Petons!
pos si, per sort... pq sinò no, no ens quedaria cap objectiu per anar fent camí no?!
He creat somnis amb prínceps irlandesos. He tastat la cervesa negra com la nit, i no m'agrada el gust amarg de la foscor. Deixo les passes rere la cantonada. Però malgrat tot, els genis confabulen a favor meu, i al caigut aquesta nit li demano veure a qui creu passar desapercebut en ple vol. Un petó.
viure, vius la teva vida. pot ser que no t'agradi, pot ser que portis disfressa, pot ser que et refugiis en un món paral·lel. però els segons, els minuts i les hores són les teves. i totes les experiències que vas acumulant, també (tot i que la roba, els ingredients i les princeses no siguin teves... que ho hem de posseir tot?)
vivim la vida que ens toca viure i ens l'hem de fer més o menys a mida per intentar fer-nos-la nostra del tot i sentir-la així, no? els gats rai que tenen set vides, però em sembla que nosaltres millor que aprofitem bé la que tenim :)
Srta "y": Excacte, senyoreta, exacte. B7s!
Laia: Quina sort, doncs, si els genis confabulen a favor teu. Gaudeix del vol, doncs. Petons!
Daina: No, no ho hem de posseir tot, per sort. De fet, la propietat és una farsa.
Stel: Sí, millor que l'aprofitem bé. Llàstima de no ser gat. B7s!
Publica un comentari a l'entrada