A l'atenció del senyor Destí (si és que existeix):
Benvolgut,
M'agradaria que vostè i jo tinguèssim una conversa important. Trascendent. Seriosa. Fa temps que me l'escolto i em crec les seves promeses. I això que, estarà d'acord amb mi, sovint les seves indicacions són difícils d'interpretar. A vegades, amb prou feines són senyals de fum que s'esvaeixen amb el vent del dubte. Però, si és que existeix, ja sap que he procurat seguir el camí que m'ha marcat sense queixar-me ni alçar la veu. He sacrificat passats amb penya-segats comfortables i presents amb rutines engrescadores per anar al seu encontre, per l'esperança d'una futura trobada. I tot i que no perdo la il·lusió, abans de tornar a tancar els ulls m'agradaria pensar que encara val la pena creure i caminar.
I la tia Pepa li'n darem un tall
Fa 4 mesos
12 comentaris:
I tant que val la pena... i si mentre caminem podem somriure, ja podem estar ben contents. El que és segur, és que qui es trobi amb tu en aquest camí, serà una persona ben afortunada :)
Un petó :*
A l'atenció del Sr. Vafalungo:
Benvolgut,
només cal que tanqui els ulls i s'oblidi de penya-segats i rutines. El meu nom se'l marca vostè, cada decisió seva li fa de camí.
Així que cregui i camini.
VAFA!!! Seguro que es bueno creer y andar, aunque la existencia esté en duda. Y sería bueno, que más acá o más allá, esa conversación se diera, aunque, como te dije recién, la existencia esté en duda!!
Te dejo un beso gigante y te espero por casa cuando gustes!!
Sil.*
LLuNa: Mentre caminem podem fer moltes coses, com somriure o viure. I tot i que l'estació final encara queda amagada darrere un revolt, seguirem avançant. Petons!
Destí: Oh, així no em deixa altra que creure i caminar, doncs. Que les meves decisions em portin pel millor dels seus noms, doncs.
Sil:La duda, eterna compañera que se posa sobre nuestros pasos y a veces nos impide volar. Ahí va un beso de vuelta!
no existeix, però això no vol dir que no puguis sentir que val la pena creure i caminar. perquè val la pena.
Segurament sí que val la pena, però hi ha moments en els que no sé ni si jo existeixo. Suposo que sí. I imagino que, encara que no existís, valdria la pena creure que sí.
malauradament sé de què parles...
Crec que t'entenc... però no culpis del destí, ets tu qui decideixes no escoltar-te'l!
El destí que digui el que vulgui, però tots estem sotmesos als seus capricis. Ara, si som astuts el podem torejar una mica. No dubtis en cap moment que SÍ! que val la pena creure i caminar. "Més lluny, sempre anem més lluny..." Un petó!
Daina: Però encara que no existim, farem veure que sí. I valdrà la pena. Segur.
Què t'anava a dir: No busco culpables. Era amb prou feines una anotació al meu propi llibre de reclamacions.
Fada: Sí, però a vegades no sé si torejant-lo encara m'allunyo més del meu camí. Si és que hi ha camí que ens ha de portar més lluny. Petons!
Aquest escrit és un regal :)
Me n'alegro, Cesc! :) Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada