Hi ha dies que no em poso l'uniforme d'home avorrit. Són dies en que el carrer es converteix en riu i els vianants segueixen un flautista invisible per evitar l'abisme del dia a dia. Dies en que la vida és una festa i m'embriago de solsticis i de foc. Dies en que les coincidències donen sentit als miracles; dies en els que no em canso d'observar la bellesa d'un món que sembla acabat de néixer. Dies que es converteixen en nits que no s'acaben, en complicitats que fonamenten el futur. Dies que voldria que no tinguessin fi. Dies -i nits- de roses i espines.
9 comentaris:
aquests jo també els vull eterns!
Aquests dies ja em convindria passar-los a mi, ja. Tu segueix fruint-los, pel que pugui venir...
Una abraçada.
Gaudeix-los molt! Encara que a estones punxin una miqueta les espines... :-)
Petons!
De roses i espines. M'agrada!
Com deien els Sau: els dies passen, no hi ha res etern...
Ara que... en una altra cançó també deien: tu em fas sentir part del teu món, només amb els dies de cada dia...
Que tinguis un bon dia!
Trapezista: Sí, que durin per sempre, encara que l'eternitat duri només un instant...
Violeta: Ens convenen a tots, em sembla. Una abraçada!
Rita: Les punxades de les espines és un preu raonable, no trobes?
Astnum: M'alegra que t'agradi! :)
Guspira: Em temo que discreparé amb els Sau, doncs, ja que crec que hi ha un munt de ocses eternes. Instants que trascendeixen el temps, sensacions que se'ns tatuen a l'ànima... Una abraçada!
És això la felicitat? No tots els ulls poden veure el que tu veus, però almenys aconsegueixes que ens ho imaginem :)
LLuNa: No sé si és la felicitat o no, però quan apareix un d'aquests dies, és evident que és especial. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada