Variacions

Arremangar-se. Embrutar-se. De suor i de fang. Sota el sol, inclement. Tancar els ulls i escoltar Brahms. Les variacions Goldberg, per exemple. Obrir els ulls i adonar-se que les cadenes segueixen al seu lloc. Mussitar la melodia dels vençuts -la dels que no es rendeixen-. Sense que ningú no et senti. Notar la set, que es torna eterna. Abaixar el cap, però impedir que s'apagui la flama. Mai. Tancar els ulls i saber que, en obrir-los, seguiran sonant les variacions.

Exercici per viatjar al passat (i tornar sa i estalvi)

Retrobar un dietari antic. Rellegir-lo. Descobrir aquell que havia estat però ja no sóc. Descobrir aquell que encara sóc. Recordar monstres derrotats, batalles perdudes, guerres que encara no s'han acabat. Reviure immersions abissals. Tornar a escoltar melodies que havien caigut al pou de l'oblit. Ballar de nou. Llegir pàgines on les ferides i les carícies es confonien. Passar pàgina. Ruboritzar-se amb la ingenuïtat que s'ha perdut pel camí. Pensar que, malgrat tot, no tota la ingenuïtat ha quedat enrere. Tancar els ulls i no pensar. Malgrat tot. Agafar la mà d'aquell que havia sabut ser. Voler espantar els dubtes de llavors, ara que ja no hi són. Tancar el dietari i somriure imaginant que el jo que seré em vingui a visitar un dia d'aquests i em porti bones notícies.

Dies -i nits- de roses i espines

Hi ha dies que no em poso l'uniforme d'home avorrit. Són dies en que el carrer es converteix en riu i els vianants segueixen un flautista invisible per evitar l'abisme del dia a dia. Dies en que la vida és una festa i m'embriago de solsticis i de foc. Dies en que les coincidències donen sentit als miracles; dies en els que no em canso d'observar la bellesa d'un món que sembla acabat de néixer. Dies que es converteixen en nits que no s'acaben, en complicitats que fonamenten el futur. Dies que voldria que no tinguessin fi. Dies -i nits- de roses i espines.

Punt de partida (un somriure per passar la nit)

Un somriure per passar la nit. Així es deia el meu primer blog. Ara que torno al punt de partida i toca reinventar-me de nou, m'aferro a totes les delícies que m'han acompanyat des de llavors; les invoco amb força: a les aigües dels llacs sota els volcans, a les paraules que abracen, a les girafes rumberes, als trens sense estacions, a les receptes a foc lent, als mitjons de colors, als brindis per celebrar la vida. Instants eterns d'un pretèrit imperfecte als que demano que m'indiquin el nord, just quan el vent s'ha endut el mapa que em duia a una cova on s'hi amaga un tresor que no és el meu, custodiat per un monstre malèvol. Arribarà l'alba, i amb ella reemprendré el camí. Em trobarà ballant.

Per mars i muntanyes

Ja fa algun temps que he aprés a navegar. A hissar veles i a llevar l'àncora, a remar quan és necessari. Les moltes tempestes que he viscut han trencat el pal major i han enfollit al capità, que s'aferra a un timó que no va enlloc. Però jo aviat arribaré a port i de les restes del naufragi en construiré una nova nau. Més sòlida, més manejable. Amb ella sabré cabotar per impedir l'atac dels corsaris i evitar el cant de les sirenes. Amb la protecció de Posidó i de Yemanjà descobriré nous mons, coneixeré meravelles inimaginables i traspassaré les fronteres on habiten els monstres més temuts. Poc a poc reclutaré als millors mariners, expedicionaris amb ganes d'aventura i de mar. I, junts, hissarem la nostra bandera per sobre les ones de la desídia.

De confeti i de mosquits

Un vent suau m'embriaga de records i m'anuncia que el món es ple de confeti i de mosquits. Ja no em queden monedes per llançar al pou dels desigs però darrera de cada cantonada demano explicacions. Teixeixo la vela que m'ajudi a portar les il·lusions mar enllà mentre escolto cançons que parlen de dracs i de capses petites. Faig un últim glop amarg i empasso la vergonya d'haver perdut, però sé que l'espelma encara no s'ha apagat i que les meves ales encara no s'han oblidat de volar.

Insomni

De nou, m'aboco a l'insomni. Trec el cap per la lloriguera i contemplo una avinguda àmplia, plena de pollancres, on un aire lleugerament salat em despentina. Records de temps passats, que no són millors, però que ho semblen. El vaivé d'una fulla seca, marejada. Una partitura oceànica, trista, plena de vida. Però no hi ha somnis impossibles. Creuo el mirall agafat al fil de plata i busco la manera d'acariciar els dubtes. De regar la il·lusió i de treure la pols al mapa del tresor. No sé si me'n surto, però m'aboco a l'insomni.

Sospechas

Sospecho que se trata de eso: de un instante eterno que desaparece tras las cortinas, de una luz imposible que ilumina nuestras almas errantes, de una verdad encubierta que sostiene perezas innecesarias. Transitamos parajes olvidados sin darnos cuenta de la magnitud de lo efímero, pero somos capaces de gritar para hacernos valer; luchamos por un recuerdo que nadie ha tenido y abrazamos al desconocido que nos sonríe sin pedir nada a cambio. En realidad somos lluvia. Somos semilla. Somos la flor que se marchita. Somos ayer, y sabemos que mañana no existe.

Temps de sembra

Hi ha temps que és de collita; i hi ha temps que és de sembra. Això diuen. Hi ha males herbes, i tant que n'hi ha. I pluja, que dóna de beure a la terra assedegada. Hi ha el fred que glaça, i hi ha la pedra. I hi ha el sol que fa créixer. I la lluna. Sempre la lluna. I hi ha arrels. I hi ha els fruits. Però poden ser amargs, els fruits. Cal saber quan són dolços. I cal saber-los compartir, per tal de no empatxar-se. Hi ha temps de mirar terra enllà i veure-hi clar. I hi ha temps de tancar els ulls i dormir. I somiar el somni de les arrels que volen ser fruit. I volen ser dolç. I hi ha temps en el que s'ha d'ensorrar la mà i sentir que tot està bé. Això diuen.

Passatemps fugitius

Llegir a Baricco, trobar-te a faltar, saltar d'alegria, oblidar el despertador, descobrir amagatalls, tastar la teva pell, desterrar els malsons, dibuixar dracs, escenificar impossibles, pronunciar paraules inventades, agermanar il·lusions, encapçalar derrotes, rentar els plats que no hem compartit, buscar dins el mapa, preguntar perquè sí, encendre una espelma blava, recitar a Benedetti, apagar la música, regar la planta assedegada, tancar la finestra, invocar a la lluna. Passatemps fugissers, fugitius, que m'encoratgen cada nit.

Embolcalls

Ja fa temps que diverses tristeses passatgeres m'embolcallen els sentits, els atordeixen. N'hi ha de blaves, està clar, que giragonsen amb accent argentí i al compàs d'unes onades llunyanes. També n'hi ha d'alegres. Sí, tristeses alegres. Són les pitjors, ja que un no sap si somriure o cridar, si arrancar a córrer o contemplar la bellesa prohibida que s'hi amaga al darrere. Són tristeses passatgeres que m'embolcallen però no m'abriguen, que m'espanten i em desorienten. A mi, que viatjo sempre sense brúixola. Potser va sent el moment de pujar a una furgoneta amb destí incert i ballar jotes després de brindar per una nova nit que se'n va. O de cuinar una recepta de les que requereix companyia i gratitud. O, com a mínim, de tancar els ulls i imaginar com seria la vida sense les tristeses passatgeres.

Complicitats

Em desvesteixo de nou. Les veritats absolutes i les frustracions quotidianes m'ofeguen, i ja no em queden màscares rere les que amagar-me. Aferrat al fil de plata, solco oceans desemparats i m'endinso en volcans apagats. Cerco la protecció de Posidó i busco les imatges que m'apuntalin l'ànima. Serf de l'inexorable present, dimiteixo de les meves obligacions impostades i m'alço per deixar pas a l'alegria desfermada. Els dubtes, malferits, aquest cop no impediran que arribi al teu costat.

Onades

El silenci de les onades m'envesteix.
Escolto des de la sorra.
I callo.

Summertime

Envoltat de contradiccions,
assumeixo errors innecessaris
i tallo cebes i carabassó.
Tinc fòbia a les certeses,
he deixat d'escriure cartes
i no acostumo a buscar
les raons dels meus silencis.
M'endinso en mons de paper,
però faig un pas enrere
quan criden a files
des dels altars de l'avorriment.
Il·lumino coves amagades
on habiten monstres mil·lenaris
que no saben mastegar.

Trànsits

Transito pel desert, sense dunes ni cactus.
A l'oest, un filat de cinisme.
Al sud, les arenes movedisses de la ingenuïtat.
Al nord, les espines de l'oblit.
A l'est, el reflex del que ja no serà.
Darrere uns núvols prims s'endevinen totes les vides que he somiat.

La última vela

Querido Don Mario:

Leo que su voz se ha apagado y que su pluma ya no volverá a transmitirnos la alegría de creer en la dignidad y, como si fuera un amigo al que hace tiempo que no veo, todas sus sabias palabras, leídas, disfrutadas, gozadas, pasan por delante en una comitiva que es a la vez jodida y llena de esperanza. Y sé que la semilla de todo lo que nos ha enseñado no se perderá. Y el milagro de haber mostrado cómo querer, la maravilla de la escritura valiente y la ternura que cada uno de sus pasos desprendió harán del mundo un lugar en el que vale la pena pasar un rato. Me hubiera gustado haber podido abrazarle y agradecerle todo lo que hizo. Porque cada uno de sus relatos, de sus poesías, de sus novelas son herramientas con las que esparcir una humanidad que, a veces, parece en peligro de extinción. Descanse en paz, Don Mario y, allí donde esté, probablemente a la izquierda de algún roble, no olvide que le debo un abrazo.

¿A lo loco se vive mejor?

Les pàgines en blanc d'un llibre,
un oceà sense onades,
un ratolí sense formatge,
un futur sense redempció,
les premonicions més inexactes.

Un tren que se'n va a poc a poc,
una carta sense segell ni codi postal,
un dentista sense sala d'espera,
un vampir sense donants de sang,
la boira que tot ho envolta,

i jo, que ballo a les fosques.

El fum d'una nit

El fum d'una nit sense estels,
la claror acollidora d'un far no molt llunyà,
unes petjades que ningú no sap on van,
un volcà apagat que tremola d'emoció,
una carícia sense rumb,
un pastís de formatge i una copa de vi,
una espelma apagada, de color blau,
un instant etern que desapareix,
i se'n va.

Enmig del bosc

Els que ens quedem enmig del bosc
no sabem on mirar
quan el vertigen de caminar sense brúixola
ens domina l'instint.

Els que tremolem al costat del riu
ens preguntem si valdrà la pena
contar les formigues que passen
per sobre dels anhels daurats.

Els que ballem sense por
ens ofeguem de tant de riure
en veure'ns enmirallats
en un destí que no és el nostre.

El tren de la felicitat

El nostre heroi, de tant en tant, puja al tren de la felicitat. És un tren que ningú no sap on s'atura, on les finestres mostren paisatges que no s'assemblen al del Pol Nord. On l'aire té gust de gelat de xocolata i el temps no existeix. Al tren de la felicitat, cada passatger té una història per explicar i una rumba per ballar, i al nostre heroi li agrada escoltar confidències. Al tren de la felicitat, el nostre heroi comparteix vagó amb ballarines russes, astronautes enyorats, tigres de bengala extraviats, somiatruites diversos, cuiners entremaliats i carters entretinguts. El revisor no demana el bitllet, però no permet que hi entrin ni les armadures ni les màscares. Per si de cas.