Aquests dies en els que la calor no s'atreveix a fer acte de presència de forma rotunda i absoluta, vull reclamar-la des d'aquí. Vull que arribin les nits que no s'acaben, la música que sona sota el coixí i l'energia de Beltane que ens embriaga. Que les onades de l'estiu ens acariciin els somnis i que les perseides surtin de la làmpara d'Aladí. Vull que les hores no s'acabin i les terraces i les places bateguin, que les fogueres purifiquin les nostres pors i que les trobades amb gust de cervesa fresca a més de delicioses, siguin habituals; que la vida al carrer sigui propicia. Que els ritmes que ens mouen l'ànima tinguin raó de ser. Que arribi l'estiu.
6 comentaris:
estiu i platja i xerrameca en dies llargs i fesca al vespre. Sí, si us plau, i ara una mica de pluja també perquè no haguem de patir...
Sí, que no haguem de patir, però ho puguem veure des de la finestra. Si cal, ballarem la dança de la pluja. Però després de la tempesta, que arribi la calma. I la calor. I el sol. I l'estiu, tot ell.
Quan t'he de comentar no sé ben bé què dir-te, tan sols impressionar-me pel que transmets, sensacions que sentim i creiem, que marxin les pors...
Cesc: Sí, que marxin ben lluny, oi? Una abraçada i un somriure!
bon dia! a vist el dia que fa avui?!... mmmmmm......
Sí que ho he vist, però he hagut de quedar-me treballant tot el dia. A vere si demà...
Publica un comentari a l'entrada