De nou, m'aboco a l'insomni. Trec el cap per la lloriguera i contemplo una avinguda àmplia, plena de pollancres, on un aire lleugerament salat em despentina. Records de temps passats, que no són millors, però que ho semblen. El vaivé d'una fulla seca, marejada. Una partitura oceànica, trista, plena de vida. Però no hi ha somnis impossibles. Creuo el mirall agafat al fil de plata i busco la manera d'acariciar els dubtes. De regar la il·lusió i de treure la pols al mapa del tresor. No sé si me'n surto, però m'aboco a l'insomni.
5 comentaris:
Si tots els moments d'insomni fossin com aquests que descrius, voldria tenir-ne més sovint. Com sempre, les teves paraules tenen un color optimista i sedueixen a aquell qui et llegeix.
Molts petonets!!!
Te'n sortiràs segur!!!!
Creu-t'ho, i ja veuràs!
:-D
Cert, ve de gust tenir insomni si han de passar aquestes coses... :P
Petons!
Hola!! Saps qui sóc? jeje! He trobat el teu bloc a través del d'anglès! Ens veiem demà!!
PD. M'ha encantat el text! Escrius realment bé!
Astnum: Ei, hola! Sí, ja he vist qui ets, :-P Ara em passo pel teu racó virtual. Fins demà!
Rita: Si, posats a no poder dormir, com a mínim que valgui la pena. Petons!
Eli: Sí, sempre ens en sortim! Una abraçada!
LLuNa: No vulguis tenir insomni! Al contrari, tanca els ulls i somia, vola i deixa't portar per la teva imaginació. Quan tornis veuràs el món amb uns altres ulls. Petons!
Publica un comentari a l'entrada