On està el límit entre el que volem ser i el que podem ser? Per què a vegades permetem als demès el que no ens permetríem a nosaltres mateixos? Com és que som capaços de sorprendre'ns i, en canvi, no ho solem fer? Què ho fa que ens quedem aturats al marge del riu i no ens atrevim a navegar entre les ones? Si hem de caure pel precipici, què ens impedeix buscar una escombra i posar-nos a volar? Si hem de viure, per què esperem a que sigui massa tard? Per què ens fa por tocar-nos, si podem cantar i cridar plegats?
Les limitacions ens les autoimposem en qualsevol cas. A vegades no som realment conscients d'on podem i d'on volem arribar.(Definir objectius). Amb els altres solem ser mes permissius perquè amb qui realment som massa exigents és amb nosaltres mateixos. M'agrada navegar entre ones i sempre tinc una escombra a punt. I no se respondre't a la pregunta de per què ens fa por tocar-nos, si podem cantar i cridar plegats!!! Potser dediqui un post a respondre aquesta pregunta.
No sé si existeix aquest límit. Però ens l'hem ben cregut. Em sembla que volem ser un impossible... perquè jo voldria estar a tot arreu i a tothora, però sóc una, i m'haig de limitar escollint allò que puc, que quasi mai acaba essent el que vull. En tot cas, vull sorprendre'm, navegar entre les ones, volar amb una escombra i viure! Algun dia sé que ho podré fer :)
Lo que nos impide ir a por lo que queremos, es el miedo..miedo a no ser aceptado,miedo a fracasar, miedo a nosotros mismos..y el miedo normalmente nos lo impone la sociedad..Tenemos que ir quitandonos capas de prejuicios y de "responsabilidades" impuestas..nosotros vamos por el buen camino,te lo aseguro! Un besote.
moltes de les coses que preguntes suposo que estan relacionades amb les idees preconcebudes que podem tenir sobre nosaltres mateixos, els altres o la relació que tenim amb els altres. Aquest tipus de coses ens condiciona tantíssim... la veritat és que anar pas a pas i veure que els límits ens els posem nosaltres i que podem anar més enllà o que viure és possible sense haver de demanar permís és complicat i costa. Però lo millor de tot és que és possible! Poc a poquet i amb bona música!
Laia: Oh, si trobes la resposta dedica'l! Sí que ens les autoimposem, per això mateix podem traspassar aquestes fronteres que defineixen allò que som. B7s
LLuNa: Sí que podràs, segur! Estar a tot arreu no sé si és factible, però estar intensament allà on siguis sí que pot ser! Petonets!
Sense fer soroll: Si ho entens és perquè estàs disposat a entendre. No tohom ho està. Una abraçada!
Itzara:Seguro que sí. El camino tiene que ser bueno si es el que nos mandan nuestros pasos. Besos!
Stel: Costa, però sí, és possible. I amb molt bona música sempre!
Què t'anava a dir: Camarada Iuri Puskas: Ja t'ho explicaré, però va començar fluix i va acabar sent apoteòsic. Molt millor que el disc.
"Per què a vegades permetem als demès el que no ens permetríem a nosaltres mateixos?"
He arribat aquí navegant des del país màgic de Nimué i em trobo als Antònia Font posant bandasonora als límits. A aquells límits i les fronteres que, al contrari del que diuen les teves boniques paraules,a mi tant em costa construïr...
No és gens fàcil saber quan hem de posar els límits i quan ens els hem de saltar. Però les coses no són fàcils per ningú, ni dins ni fora de l'iglú. Benvinguda!
9 comentaris:
Les limitacions ens les autoimposem en qualsevol cas. A vegades no som realment conscients d'on podem i d'on volem arribar.(Definir objectius).
Amb els altres solem ser mes permissius perquè amb qui realment som massa exigents és amb nosaltres mateixos.
M'agrada navegar entre ones i sempre tinc una escombra a punt. I no se respondre't a la pregunta de per què ens fa por tocar-nos, si podem cantar i cridar plegats!!! Potser dediqui un post a respondre aquesta pregunta.
No sé si existeix aquest límit. Però ens l'hem ben cregut. Em sembla que volem ser un impossible... perquè jo voldria estar a tot arreu i a tothora, però sóc una, i m'haig de limitar escollint allò que puc, que quasi mai acaba essent el que vull.
En tot cas, vull sorprendre'm, navegar entre les ones, volar amb una escombra i viure! Algun dia sé que ho podré fer :)
Ostres escrius tant profund i ho entenc tant perquè m'ho transmets que m'acabo quedant sense paraules...
Lo que nos impide ir a por lo que queremos, es el miedo..miedo a no ser aceptado,miedo a fracasar, miedo a nosotros mismos..y el miedo normalmente nos lo impone la sociedad..Tenemos que ir quitandonos capas de prejuicios y de "responsabilidades" impuestas..nosotros vamos por el buen camino,te lo aseguro! Un besote.
moltes de les coses que preguntes suposo que estan relacionades amb les idees preconcebudes que podem tenir sobre nosaltres mateixos, els altres o la relació que tenim amb els altres. Aquest tipus de coses ens condiciona tantíssim... la veritat és que anar pas a pas i veure que els límits ens els posem nosaltres i que podem anar més enllà o que viure és possible sense haver de demanar permís és complicat i costa. Però lo millor de tot és que és possible!
Poc a poquet i amb bona música!
Batiscafo monoplaça... com va anar ahir?
Laia: Oh, si trobes la resposta dedica'l! Sí que ens les autoimposem, per això mateix podem traspassar aquestes fronteres que defineixen allò que som. B7s
LLuNa: Sí que podràs, segur! Estar a tot arreu no sé si és factible, però estar intensament allà on siguis sí que pot ser! Petonets!
Sense fer soroll: Si ho entens és perquè estàs disposat a entendre. No tohom ho està. Una abraçada!
Itzara:Seguro que sí. El camino tiene que ser bueno si es el que nos mandan nuestros pasos. Besos!
Stel: Costa, però sí, és possible. I amb molt bona música sempre!
Què t'anava a dir: Camarada Iuri Puskas: Ja t'ho explicaré, però va començar fluix i va acabar sent apoteòsic. Molt millor que el disc.
"Per què a vegades permetem als demès el que no ens permetríem a nosaltres mateixos?"
He arribat aquí navegant des del país màgic de Nimué i em trobo als Antònia Font posant bandasonora als límits. A aquells límits i les fronteres que, al contrari del que diuen les teves boniques paraules,a mi tant em costa construïr...
No és gens fàcil saber quan hem de posar els límits i quan ens els hem de saltar. Però les coses no són fàcils per ningú, ni dins ni fora de l'iglú. Benvinguda!
Publica un comentari a l'entrada