Marta
Fa 5 mesos
26.2.08
De peus a terra
Quan l'escenari no té sentit i el paisatge oníric reconforta l'ànima extenuada un es pregunta si val la pena tornar a creuar el mirall. Les màscares i la llògica es desfan, el passat i el futur perden el seu significat i la teva pell, que ara és lluny, pot sentir com les meves mans t'acaricien. Heroi salvador, astronauta explorador o futbolista gloriós. Volcans, vols sense motor i el fil de plata que no es trenca. La lluna esmerça les ferides que el dia ha inflingit, que no són poques. Els colors poden ser més intensos amb els ulls tancats. Hi ha dies en els que no vull tocar de peus a terra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
Hi ha dies on tocar de peus a terra és necessari, on et veus desanimat, però d'altres en els que somiar i estar als núvols també val la pena... hi ha moments per tot oi...
Hi ha dies que em deixes sense paraules. M'encanta com dius les coses... ufff!
Amb els ulls tancats s'obre un ventall molt ampli de somnis, projectes, il.lusions, desitjos. Potser pequem de tocar massa de peus a terra. Es bo enlairar-se de tant en tant. Quan quelcom s'escapa de la llògica i deixa d'imperar el sentit comú........ és altament excitant!!!. Una vegada més dir-te que m'encanta el que transmeten les teves paraules. Sovint em veig reflexada en aquest mirall. Un petó.
Es necesario tocar tierra, pero si hay que pisarla que sea con los pies desnudos, sintiéndola,sacando de ella algo más que la mera realidad, sacando un goce para los sentidos, similar al vuelo. Pero es cierto, hay días que solo son para volar o debieran serlo. Un beso
Ojalá nunca perdamos la capacidad de volar, de soñar, de elevarnos por sobre la tierra. Y ojalá tampoco perdamos la capacidad de aterrizar adecuadamente y en el momento oportuno. Que tus pies sientan la tierra, el pasto, el mar. Que tus sueños se mojen en realidades y que las realidades se llenen de sueños. Todos estos deseos son para ti VAFA!!
Besos
Sil
regalar-se dies a un pam de terra tampoc va malament! diria més, de vegades és bo regalar-se caps de setmana així, o vacances, o potser, si els excessos de realitat apreten, amb cinc minuts somiant i deixant que la imaginació faci la resta podem agafar forces :)
De vegades t'obliguen a tocar de peus a terra, però per això estan les katanes de trencar arrels!
Sense fer soroll: I tant, hi ha moments per tot. Una abraçada!
LLuNa: Hi ha nits en les que em deixes sense alè. Uf.
Laia: Mori el sentit comú, visca l'enlairament! Ptonets!
Rossana: Sentir la tierra con los pies desnudos, desde luego! Deberíamos implantar el día del vuelo, ¿verdad? Beso!
Sil: Que la realidad se llene de sueños, ojalá! Besos!
Stel: Sí, l'excés de realitat és dolent per a la salut, està demostrat científicament. Ptonets!
Proudemax: Les arrels no ens han d'impedir caminar, però tampoc no les hem d'oblidar. Uix, imaginar-la amb una katana fa com por, no?
M'agradaria no aterrar mai, que els meus somnis em deixessin volar i la lluna m'acompanyi. Un escrit precios Vafalungo :)
Volar amb la lluna per companyia ha de ser genial, sens dubte! Gràcies per la visita i pel comentari, somiant la lluna, benvinguda!
Bé, té raó, no volia dir les arrels referint-me a orígens! volia dir allò que ens lliga a terra... deixem-ho estar millor, que sí que far por...
Ara que ho he deixat reposar, imaginar-la amb la katana ja no em resulta una imatge tan esfereidora. Clar que si hi ha plantes carnívores bé hi poden haver arrels vegetarianes, no creu?
Publica un comentari a l'entrada