20.4.07

Preguntes?

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-.
Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.
Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.
¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.
(Eduardo Galeano)


QUÈ?
COM?
PER QUÈ?

Preguntes encara sense resposta.
Senyals per a un mapa sense nord.
Mentides per construir sobre veritats.
Temps que s'escola, móns per construir.

19.4.07

Asunciones


Hay una alegría extraña en saber que aún podemos estar tristes.
Significa, entre otras cosas, que no estamos perdidos.
Mario Benedetti
(Foto: Vincent P.)

16.4.07

La Recepta


S'agafen uns quants quilos de records, se'ls afegeix un polsim de son acumulada, una traducció endarrerida, unes quantes propostes il·lustrades, un bon grapat de valoracions en llista d'espera i en compte enrere, unes gotes de personatges difosos i retrobats, unes essències de vampirs i fantasmes, un salpebrat de final feliç, una cullerada de gessamí suïcida, un raig de final de vacances inexistents, un doble de cafeïna i ho posem tot al forn durant tot un cap de setmana.
Ho podré digerir?

12.4.07

Girafes?



SERà GIrafa,
pujarà muntanyes
i parlarà amb accent de ponent.
No SERà eGIpci
ni SERà GIroní,
sinó lleidatà.
Benvingut.

9.4.07

La chispa de tu mirada


Si mai m'heu de buscar,
em trobareu en un far,
enviant senyals per evitar naufragis,
anhelant onades a la fosca.

Puertas y paredes


Dentro de estas paredes construyo mi universo.
Lo edifico con palabras, estrellas y sueños.
Mientras, transpiro letras, abrazos y descubrimientos.
Si consigo cruzar la puerta, qué encontraré?

5.4.07

3.4.07

Paraula d'honor?


Ciutat de Guatemala.
Busqueu habitació?

2.4.07

Prueba superada


Com els protagonistes de moltes noveles, els obstacles apareixen en el moment més inesperat, però el nostre heroi els supera i traspassa límits insospitats. L'argument encara ha de fer molts girs sorprenents, però la trama comença a agafar un ritme trepidant. On ens portarà el proper capítol?

La città eterna

Lo Piset's productions presenta:


Viatge a l'eternitat.
Si xiquets, mos n'anem a escoltar pedres, rememorar glòries passades i admirar el ciment de civilitzacions antigues i presents. Conèixer el passat, disfrutar del present, somiar el futur.
D'aquí a un mes als millors cinemes.

28.3.07

Vivito y coleando


No tinc cap intenció d'utilitzar els seus serveis, però si mai em passés res, no deixeu de trucar-los!
(recomano clicar sobre la imatge per veure-la més gran i observar-ne els detalls, no té desperdici!)
(Foto: Maria R. A prop de la frontera entre Chiapas i Guatemala)

27.3.07

Camins


A vegades un no sap a on desemboca la corrent. Però a algú se li acudeix alguna idea millor que obrir els ulls i disfrutar del paisatge?
(Foto: Patricia C.)

24.3.07

Al ritmo de la banda



No sé si deu ser per l'arribada de la primavera, però sembla que la temporada de concerts va prenent forma. Aquesta nit els Kumbes del mambo (el confetti de colors, per mi és meravellós!), dimarts La Troba Kung-Fú (una rumbeta ben passejada, et cantaria a cau d'orella) i divendres La Carrau (posa-hi herbes i canyella i remena amb alegria). I això que les festes majors encara no han començat.
Però no vindrà malament aquest ritual en el que s'allunyen els mals esperits mitjançant el ball, l'alegria i la complicitat.
Una cançoneta i mos n'anem-em!

12.3.07

La ciencia dels somnis


Ahir vaig anar a veure La Science des rêves. Hi vaig anar a cegues, sense haver-ne llegit cap crítica, sense saber-ne res. I em va encantar. L'univers d'Stephane, el protagonista que barreja el món real i l'oníric, és una preciositat. És un cant a la imaginació, a la creativitat, a l'enginy, a la poesia i a l'humor. No és però, una pel·lícula fàcil. Cal entrar-hi i submergir-s'hi. Això si, un cop dins, aconsegueix dibuixar un somriure que no s'esborra. La inseguretat, la por, la il·lusió, l'amor, l'amistat. Ingredients amb els que es construeixen els somnis. i amb els que s'ha construit aquesta petita meravella.

8.3.07

Love & Hate

Porque sois mi pasión, mi sustento, mi rutina.
Mi presente, mi mareo, mi éxito.
Mi mar de dudas, mi certeza, mi corazón.
Ventana, ilusión y sueño.
Mensaje cifrado, sinrazón.
Mis primeros pasos, mis cumbres, mis tropiezos.
Mis noches en vela, ojos cansados, tinta gastada.
Inmersiones, sorpresas, vergüenza ajena.
Vidas lejanas, propias, cómplices.
Apetitosos, engreídos, muertos de hambre.
Mi sueldo, mi mundo, mi piel.
Mi día a día, mi locura, mi subterfugio.



Porque os amo y os odio.

5.3.07

Salga la luna


Com tothom sap, la Lluna és el país on viuen els llunàtics. Algun astronauta s'hi deixa caure per fer -hi turisme de tant en tant. Aquest cap de setmana hi ha hagut un eclipse, que és el que passa quan tots els llunàtics decideixen apagar la llum. Segurament per protestar per alguna pujada de tarifes de l'electricitat i de la cera per fer espelmes. Però en aquests moments es pot veure que la Lluna en realitat no és blanca, sinó vermella. Però no volen que se sàpiga, no fos cas que aquesta temporada els astronatues preferissin viatjar a Mart o a Júpiter. A Plutó no, que ja no és planeta.

1.3.07

Matrioshkas


A vegades, quan ens obrim, de dins nostre surt un nou jo, una nova nina russa que a la vegada conté un altre jo-nina que amaga un altre jo-nina. Sense totes aquestes màscares, seríem invisibles?

23.2.07

Val per...


I a més podeu veure lo guapo/a que serà al blog que la sistera ha estrenat: cargolet
Ole, ole!!

20.2.07

Si no saben volar (Espantapájaros)

No acostumo a incloure textos literaris en aquest blog. Tot i que moltes vegades n'he estat molt temptat. Textos de Galeano, de Benedetti, de Borges, de Cortázar o de tants altres que, sens dubte, mereixen ser llegits, disfrutats i gaudits amb els cinc sentits. Però no he pogut evitar incloure aquest text d'Oliverio Girondo, per a que el descobriu si no el coneixeu, per a que el gaudiu si ja forma part de les vostres referències literàries. Directament des d'Espantapájaros, amb tots vosaltres, Oliverio Girondo:

No sé, me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar.
Si no saben volar ¡pierden el tiempo las que pretenden seducirme! Esta fué - y no otra- la razón de que me enamorase, tan locamente, de María Luisa. ¿Qué me importaban sus labios por entregas y sus encelos sulfurosos? ¿Qué me importaban sus extremidades de palmípedo y sus miradas de pronóstico reservado? ¡ María Luisa era una verdadera pluma!
Desde el amanecer volaba del dormitorio a la cocina, volaba del comedor a la despensa. Volando me preparaba el baño, la camisa. Volando realizaba sus compras, sus quehaceres... ¡Con qué impaciencia yo esperaba que volviese, volando, de algún paseo por los alrededores! Allí lejos, perdido entre las nubes, un puntito rosado. "¡María Luisa! ¡María Luisa!...y a los pocos segundos, ya me abrazaba con sus piernas de pluma, para llevarme, volando, a cualquier parte.
Durante kilómetros de silencio planeábamos una caricia que nos aproximaba al paraíso; durante horas enteras nos anidábamos en una nube, como dos ángeles, y de repente, en tirabuzón, en hoja muerta, el aterrisaje forzoso de un espasmo.
¡Qué delicia la de tener una mujer tan ligera..., aunque nos haga ver, de vez en cuando las estrellas! ¡Que voluptuosidad la de pasarse los días entre las nubes...la de pasarse las noches de un solo vuelo! Después de conocer a una mujer etérea, ¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? ¿Verdad que no hay una diferencia sustancial entre vivir con una vaca o con una mujer que tenga las nalgas a setenta y ocho centímetros del suelo? Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender la seducción de una mujer pedestre, y por más empeño que ponga en concebirlo, no me es posible ni tan siquiera imaginar que pueda hacerse el amor más que volando.

8.2.07

Pasajeros al tren

Loco motora
Destino felicidad
Locura pa la caldera
Pa poder ir más allá!!
La Troba Kung-fú





A pesar de la modernidad que pretenden algunas estaciones y altas velocidades varias, todavía hoy viajar en tren tiene un punto de misterio, de magia. Se trata de una forma sosegada de ir de un lugar a otro. El traqueteo sobre los raíles, el paisaje que se pierde por la ventana, las estaciones como punto de encuentro y el destino compartido con el resto del vagón dan al viaje una pizca de mística. Nada que ver con la soledad y la prisa del conductor de autopistas. Eso si, sin horarios, sin preocupaciones. ¿Qué lugar mejor que un andén para empezar una nueva aventura? No sé donde debo bajar, pero la locomotora empieza a andar.
Quizás nos descubra nuestro lugar en el mundo. ¿Cuál es vuestra estación favorita? ¿A qué tren subiríais para alcanzar vuestros sueños?