Hi ha princeses que busquen el seu drac.Fades espantades i sirenes de secà.
Musses invisibles i amazones sense montura.
Deeses en les que ja ningú no creu.
Bruixes sense escombra, vampiresses que donen sang.
Nereides marejades i estrelles apagades.
Roses presumides, Eva i Lilit, diablesses amb bon cor.
Valquíries sense força, sacerdotisses aburrides.
I entremig, el teu nom.
que bé que algú ens recorde de tant en tant les coses que existeixen...
ResponEliminaI quina sort que existeixin, Nimue.
ResponEliminaSense elles la màgia de la vida quedaria òrfena.
Una abraçada
Jo sóc una de les moltes reines que ja no creuen en els prínceps blaus i vaig conviure amb algú que va resultar ser un cavaller amb l'armadura rovellada... (llegiu la Rosetta Forner i sabreu de què us parlo). Des que vaig perdre la meva corona, ja no em sento reina i m'he convertit en donzella trista fins que un gripau em vingui a enamorar ;)
ResponEliminaUn petonàs
Que et sentis reina o no no depén de la corona que et pugui posar cap príncep, sino de la que et posis tu mateixa. No sé si el que diu la Forner és molt diferent del que diu el Fisher, però si va per aquí, que hagi aconseguit rovellar la seva armadura és bona cosa, no?
ResponEliminaPtons
No oblidis els presos que sommien amb la llibertat i les persones al carrer que tenen por de la llibertat.
ResponEliminaI jo no oblido pas els enginyers que volen ser humanistes, i encara menys els que treballen dia a dia per aconseguir-ho...
F
I tant, els que tenen por a la llibertat, com el conillet d'índies
ResponEliminadel Galeano.
No oblidis, però un servidor ja ha abdicat com a enginyer; com a humanista, no sé, però com a humà en canvi sí que exerceixo.
Una abraçada